Des de l’escó 33

Vaig llegir un resum fet per l’ACN de l’entrevista que SER Catalunya va fer a Gabriel Rufián, portaveu d’Esquerra al Congrés dels Diputats, i em vaig quedar astorat. El titular recordava la famosa piulada sobre Carles Puigdemont i les 155 monedes de plata en el moment de decidir entre convocar eleccions o bé tirar pel dret. Aleshores, Rufián era més independentista que ningú i defensava la DUI. Era pur com l’aigua cristal·lina. Però, amb el temps, l’eufòria es va esvair, i l’evolució de Rufián s’ha anat assemblant a la de Marta Rovira, molt ben descrita en l’epitafi polític que li ha dedicat recentment Andreu Barnils.

En el titular de l’entrevista d’ara, Rufián comparava el discurs de Junts sobre immigració amb el d’Aliança Catalana. No es pot ser més matusser i mentider alhora. Desmentir-lo és inútil, perquè ell sap perfectament per què ho diu i a compte de qui ho fa. Cal començar a dir les coses pel seu nom. Qui vulgui saber què proposa Junts sobre el repte demogràfic que ha d’afrontar Catalunya, incloent-hi els fluxos migratoris, només ha de consultar la ponència El país que volem, aprovada en el darrer Congrés de l’octubre de 2024. Els estalvio la molèstia de buscar-la, cliquin aquí i trobaran el document, fruit del treball conjunt amb acadèmics de prestigi. Es tracta de la proposta més progressista i realista que l’independentisme ha fet sobre aquest tema en molt de temps.

Rufián fa la feina bruta a aquells que, des del centralisme espanyolista més profund, volen impedir el traspàs de competències.

És legítim preguntar-se per què Rufián insisteix a mentir sobre Junts. En el passat ho feia per acusar de traïdor el president de la Generalitat durant l’octubre de 2017. Ara, per afirmar que la proposta de Junts sobre immigració, que inclou reclamar-ne el traspàs integral de les competències encara a les mans de l’estat, té una intenció xenòfoba. Segons ell, Junts demana aquestes competències per frenar el creixement electoral d’Aliança Catalana. Amb la mala intenció que el caracteritza, Rufián fa la feina bruta a aquells que, des del centralisme espanyolista més profund, volen impedir el traspàs de competències. Curiosament, utilitzen el mateix argument que ell, que és una versió a petita escala de l’argument pervers que es va fer servir el 2015 per impedir que Artur Mas accedís a la presidència en nom de Junts pel Sí. En aquell context, la CUP va destacar especialment.

La nit de Cap d’Any, un votant de la CUP del 2017 em va confessar que estava pensant a votar Aliança Catalana. Conec diversos casos similars, tant d’antics votants d’Esquerra com de Junts o, sobretot, de CiU. Això passa perquè l’independentisme més radical sovint deriva cap a posicions extremes, i perquè el que podríem anomenar “catalanisme agònic” que tem l’extinció dels catalans oblida els principis bàsics de la democràcia, els drets humans i la racionalitat. És la repetició del diagnòstic sobre la decadència de Catalunya, provocada per manca de natalitat i una gran immigració, que va començar a difondre Josep Antoni Vandellós, cap del Servei Central d’Estadística de la Generalitat, el 1935. La polèmica dura des de fa noranta anys i això que als anys trenta encara no se sabia que a la dècada dels anys cinquanta el fenomen es reproduiria en unes condicions molt pitjors, perquè la dictadura franquista havia esborrat la catalanitat de la vida pública.

Per entendre Rufián cal llegir Joan Tardà, que és un dels dirigents d’Esquerra que va donar suport a Oriol Junqueras i que ara defensa retornar a l’ADN de l’ERC històrica amb fraseologia ampul·losa. Certament, el març de 1931 es va celebrar la Conferència d’Esquerres Catalanes que va acabar amb la creació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Francesc Macià ja havia abandonat la via insurreccional de Prats de Molló i es va unir als federalistes de Lluís Companys per proclamar la República Catalana dins la República Espanyola, d’acord amb els pactes de Sant Sebastià de l’agost de 1930. En aquest sentit, Tardà no s’inventa res. L’independentisme d’Esquerra és recent, del 1989, i ell vol tancar el període iniciat per Àngel Colom i Josep-Lluís Card-Rovira.

En lloc de fer pinya, Rufián divideix i desqualifica l’independentisme, igual que el 2017.

Segons aquesta lògica, per a Rufián i Tardà, l’important és l’estat, no l’autonomia. El jacobinisme d’aquests dos republicans és de manual, perquè propugnen una centralització del poder polític estatal amb l’objectiu d’anul·lar les diferències entre els territoris que el componen i d’aconseguir una democratització radical. Per aconseguir-ho, aspiren a un Estat espanyol governat per les “esquerres plurals”, com diuen els de Sumar. Si Junts, que no ha renunciat a la independència, reclama la delegació integral de les competències en immigració, aquest plantejament s’esfondra. El de Salvador Illa, també, ja que ell és l’executor de l’espanyolització de la política catalana. La seva visió redueix l’autonomia a un òrgan gestor, en lloc de ser l’expressió de l’autogovern nacional reivindicat històricament pel catalanisme.

L’espanyolisme combat l’independentisme amb tota mena d’armes, legals i il·legals. Una d’aquestes armes és difamar Junts atribuint-li un discurs xenòfob propi de l’extrema dreta. És el mateix argument que fan servir si l’independentisme parla del dèficit fiscal o de l’aplicació justa del sostre de dèficit. Les declaracions de Rufián reforcen aquesta campanya de desprestigi que, si triomfa, només perjudicarà la sobirania de Catalunya. En lloc de fer pinya, Rufián divideix i desqualifica l’independentisme, igual que el 2017. Potser és perquè, com afirma ell mateix, ha deixat de ser independentista i forma part del sistema.