Des de l’escó 33

Bufen aires que auguren el mal temps. Les enquestes ho corroboren. Segons el sondeig d’opinió anual de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), gairebé un 40% dels homes joves catalans (d’entre 18 i 24 anys) no veurien amb mals ulls un règim autoritari o una dictadura “en algunes circumstàncies”. Un 16,4% ho aprova i un 20% declara que li és igual un règim o un altre. És el triomf del franquisme sociològic que encara transmeten algunes cadenes de televisió, ràdios i mitjans digitals. Les xarxes socials són un contenidor de brossa feixista. Vist des del Parlament, no m’estranya aquesta tendència. L’hemicicle acull quatre partits extremistes, dos d’extrema dreta (Vox i Aliança) i dos d’extrema esquerra (CUP i Comuns), amb força tics autoritaris i sectaris, que condicionen, i de quina manera, el debat polític. En total són 24 escons, o sigui el 33,75% de la cambra. No és poca cosa en un país que no fa tants anys estava sotmès a una dictadura que va durar prop de quatre dècades. Els mals auguris es compensen, tot i que per la mínima, amb el fet que sis de cada deu catalans tenen la sensació que la democràcia està en perill, i ho atribueixen a les notícies falses i a l’extrema dreta, que penetra significativament en les escletxes que s’obren entre els partits demòcrates.

L’enquesta de l’ICPS conclou, a més, que aquest segment de la població (homes i joves) fa un gir cada vegada més pronunciat cap a la dreta i rebutja qüestions com la immigració i el feminisme. Dues qüestions relacionades amb la identitat, nacional o de gènere, que, quan es creu que estan en perill, generen por entre la gent amb un pensament més dèbil. No és un fenomen exclusivament català, perquè la victòria de Trump als EUA i la consolidació dels partits d’extrema dreta a França, Itàlia, Hongria, Polònia, Suècia, Espanya o els Països Baixos i, ara, a Alemanya, ens hauria de fer pensar sobre què està passant. Acabo de llegir el llibre de Siegmund Ginzbert, Síndrome 1933 (Gatopardo, 2024), en el qual l’antic corresponsal del diari L’Unità (portaveu del PCI) compara el moment actual amb l’ambient que als anys 30 va portar els nazis al poder en una República de Weimar en crisi per la desaparició del Segon Imperi. Més que no pas l’habilitat de Hitler per enredar tothom amb una hipnosi nacionalista i xenòfoba, el que queda clar és que llavors van fracassar els polítics de tradició democràtica. No van fer cas dels signes que apuntaven cap al desastre. Com ara, si ho pensem bé. La frustració derivada del fracàs del Procés, ha permès que no pocs independentistes s’hagin empassat les crítiques d’Orriols al processisme com si aquest fos el “cor” de la seva proposta.

Ni la seva irrupció a Ripoll va ser motivada per això, ni ara tampoc això no és el centre de la seva proposta. Orriols va créixer a Ripoll per la calamitosa gestió dels atemptats del 17-A, i a tot el país ha crescut amb l’esquer de “salvar Catalunya” de la nova invasió sarraïna. És, certament, el discurs de la por a la desaparició, que arrela de la mateixa manera que l’antifeminisme està arrelant entre els homes joves, que veuen perillar l’hegemonia masculina. És clar que els excessos woke també han ajudat a fer créixer aquests temors. El sondeig de l’ICPS desvela una dada que em sembla rellevant. El votant d’Aliança Catalana és majoritàriament unionista. O sigui, que sis de cada deu votants de Sílvia Orriols no volen un estat català. Si hom escolta complets els discursos de Sílvia Orriols al Parlament, s’adona de seguida que la independència de Catalunya és un complement, com les arracades que gasta, d’un vestit que coincideix plenament amb el de Vox. La diferència és que ella parla en català i els espanyolistes ho fan, és clar, en castellà. Aquesta és l’especificitat de Catalunya: tenir dos partits d’extrema dreta dividits per qüestions etnicoculturals.

És evident que la democràcia està en perill si no posem fre a l’extrema dreta, atrapats com estem, almenys a Catalunya, entre els dos puritanismes extremistes i un PSC-PSOE que depèn d’un d’ells. Fa uns dies, una jove periodista em va recriminar, com si aquesta fos la feina d’un periodista, que Junts estigués assumint l’agenda de l’extrema dreta. Em vaig emprenyar de veritat i vaig preguntar-li quina era aquesta agenda. La resposta em va deixar parat. Sembla que preocupar-se per l’habitatge (incloent-hi el fenomen de les ocupacions il·legals), la immigració i la seguretat col·loca a qui ho fa en l’extrema dreta. En realitat, no fer-ho, o fer-ho amb solucions fàcils i demagògiques, forma part de l’agenda dels grups extremistes que, com la Inquisició d’altres temps, no ens permet abordar unes qüestions que, de tan delicades com són, afecten els drets socials d’una manera força dramàtica. L’agenda pública no és patrimoni de ningú. Al contrari, detectar quins són els problemes que preocupen és l’obligació dels polítics de veritat. Són les solucions als problemes que preocupen la societat el que defineix la ideologia de cadascú. La propaganda i la rivalitat política pot fer dir coses que no toquen, com ara l’estirabot de la secretària general d’Esquerra amb motiu de la decisió de Junts de no presentar una moció de censura a Ripoll. Que Elisenda Alamany qualifiqui Junts de partit d’extrema dreta és, precisament, una forma de blanquejar Orriols. Els de França Insubmisa han fet el mateix amb Macron i, al final, el Partit Socialista se n’ha desmarcat per no donar tot el poder de decisió a Le Pen.

Suposo que la presència de Vox a la Conferència Política d’Acció Conservadora, la gran associació extremista nord-americana creada el 1974 i que dona suport a Donald Trump, va impedir que Aliança Catalana hi acudís formalment. La ideologia d’extrema dreta que impregna l’ideari d’Aliança Catalana és, però, cada vegada més evident. No es va estar de felicitar Trump per la seva victòria, han participat en una reunió de joves d’extrema dreta als Països Baixos i el cap de setmana passat van acceptar la invitació dels alemanys d’AfD, hereus dels botxins que van lliurar el president Companys a Franco, amb els quals han celebrat l’èxit electoral en una nit nefasta per a la democràcia europea. Hauria pogut ser pitjor, però l’alta participació, que ha assolit el 83,5%, ha frenat la pujada de l’extrema dreta. Com ja va passar a França, la crescuda de l’extrema dreta a Alemanya ha arribat des dels lands antigament dominats pels comunistes. Els plats s’assemblen a les olles.