No he llegit cap dels quatre volums de la novel·la M. que Antonio Scurati ha dedicat a la figura de Benito Mussolini, el dictador italià dels anys 20 i 30. Espero fer-ho abans que es publiqui el cinquè volum, que ja està anunciat. Amb el primer llibre —M. El fill del segle— va guanyar el prestigiós premi Strega 2019. Aquest és un projecte literari monumental, que no és ben bé una mera creació imaginativa. He llegit els comentaris de diversos crítics sobre la tetratologia i la majoria elogia la sàvia combinació de ficció i realitat que Scurati aporta en aquesta sèrie narrativa, “en la forma popular i eminentment democràtica que representa la novel·la”, com ha dit ell mateix.

El 2022, Scurati va pronunciar un discurs titulat Feixisme i populisme. Mussolini avui. La conferència coincidia amb el centenari de l’ascens al poder de Mussolini, que alhora s’esqueia just en el moment de l’accés a la presidència del govern italià de Giorgia Meloni.

Ara ja no està de moda, però la historiografia postmoderna, tan infamada pel rigorisme marxista, va aportar des d’Itàlia llibres brillants. Carlo Ginzburg i Giovanni Levi, “inventors” de la microhistòria, van regalar-nos històries amb una ambició literària excepcional. Qui no hagi llegit El formatge i els cucs: El cosmos d’un moliner del segle XVI (de Ginzburg) o El retorn de Martin Guèrra (de Natalie Zemon Davis), que ho faci. Tots dos llibres van ser traduïts al català per les Publicacions de la Universitat de València (el 2006 i el 2005, respectivament) quan eren dirigides pel professor medievalista Antoni Furió i Vicent Olmos, l’editor d’Afers, n’era, també, editor de les col·leccions d’història.

Scurati fa servir el mateix estil narratiu híbrid, que combina ficció i documentació històrica, propi d’aquests dos autors i que tanta influència van tenir per a la difusió d’aquesta tendència historiogràfica que adoptava una perspectiva “des de baix”. O sigui, amb la mirada dels perdedors. Scurati, a més, va començar a abordar de forma narrativa el període feixista amb Il tempo migliore della nostra vita (2015), una biografia novel·lada dedicada a l’editor Leone Ginzburg, pare de l’historiador que he esmentat més amunt, que va pagar amb la vida el seu compromís antifeixista. “Sigues valenta”, va escriure Leone a la mare dels seus tres fills, l’escriptora Natalia Ginzburg, poc abans de morir el 1944 a mans dels salvatges torturadors.

A més d’escriptor, Scurati és doctor en teoria i anàlisi del text i ha treballat com a professor d’estudis literaris i d’arts de l’espectacle a diverses universitats italianes. Actualment, és professor de literatura contemporània a l’IULM de Milà. Quan va aparèixer el primer volum de les novel·les dedicades a Mussolini, el 2018, els puristes van retreure a Scurati que el llibre contenia diversos errors factuals, però, sobretot van criticar-lo perquè, segons aquests crítics, no era contundent a condemnar explícitament el feixisme. Res no era menys cert.

Scurati va créixer en una ambient antifeixista i, per això, va creure que tenia la “missió” d’explicar el món dels seus avis, que van ser els protagonistes reals de la lluita contra Mussolini.

El 2022, Scurati va pronunciar un discurs titulat Feixisme i populisme. Mussolini avui. La conferència coincidia amb el centenari de l’ascens al poder de Mussolini, que alhora s’esqueia just en el moment de l’accés a la presidència del govern italià de Giorgia Meloni, cap del partit Germans d’Itàlia, hereu del pensament feixista mussolinià. El text d’aquella intervenció, corregida i ampliada, és el que ara l’Editorial Afers, recentment guardonada amb el 12è Premi Martí Gasull, coedita en català amb l’editorial Raig Verd. Són seixanta-vuit pàgines, que es complementen amb un breu epíleg de Gustau Muñoz, director de la col·lecció Biblioteca de pensament crític, que acull el volum.

Muñoz, citant Mark Twain, evoca l’al·legoria de l’escriptor estatunidenc sobre el fet que la història no es repeteix, però sí que rima. S’atribueix a Karl Marx una frase molt anterior a la de Twain, però que apuntava en la mateixa direcció: “la història es repeteix a si mateixa; primer com a tragèdia, després com a farsa”.

Veient per televisió l’esbroncada del president i el vicepresident dels EUA, Donald Trump i J. D. Vance, al cap d’Estat ucraïnès Volodímir Zelenski en el despatx oval, cal donar la raó al gran barbut. La fatxenderia actual dels personatges més influents del món rima amb el feixisme dels anys trenta, malgrat que se suposava que havia quedat enterrat el 1945, després de la derrota del nazifeixisme europeu. Fa por! Arreu proliferen les forces polítiques reaccionàries. Ho fan sense complexos a França, Alemanya, Itàlia, Hongria, Àustria, però també a Catalunya, el País Valencià i a les Illes Balears, on l’extrema dreta s’ha anat consolidant.

A Catalunya, 13 dels 135 diputats són de Vox i Aliança, per bé que encara no són determinants, però al País Valencià els 13 diputats de Vox —dels 99 de les Corts—, i a les Illes, els 8 diputats, també de Vox, dels 59 que conformen el Parlament, són decisius. Condicionen l’orientació cada vegada més extremista i espanyolista del PP, el partit governant a les dues comunitats autònomes.

L’amenaça és seriosa. Scurati no és el primer italià que ens adverteix sobre el perill del neofeixisme. Siegmund Ginzberg, una de les firmes històriques del diari comunista italià l’Unità, per al qual va treballar com a corresponsal en països com la Xina, l’Índia, el Japó, les dues Corees, així com als Estats Units i França, el 2019 va publicar Síndrome 1933 (en castellà: Gatopardo ediciones, 2024).

En aquest assaig, Ginzberg ens adverteix de les analogies entre l’ascens del nacionalsocialisme a Alemanya i les tendències polítiques actuals. Res del que està passant avui no és igual al passat, evidentment, però és en un clima d’aparent normalitat, després d’una convulsió profunda, quan es cova a poc a poc el monstre. La fragilitat del sistema i un conjunt de polítiques errades sobre les qüestions que més inquieten la societat –la immigració, la gentrificació de les ciutats i el consegüent encariment de l’habitatge, la seguretat i molts altres– són el terreny adobat per a l’ascens de l’extremisme de dreta i d’esquerra.

No em cal anar molt lluny per constatar-ho. Al Parlament de Catalunya ho veig cada setmana. Aquí només em centraré en la versió dretana. Vox explota el victimisme espanyolista i Aliança recorre a la decepció del procés independentista per disparar invectives contra tothom. Tots dos, però, tenen un discurs idèntic, que té com a únic objectiu defensar un món pur –espanyol per a uns, català per als altres–, i una visió conservadora de la civilització occidental.

El 2022, encara podia creure que “avui el desafiament a què s’enfronta la democràcia no amenaça la seva mera supervivència, és a dir, no comporta un perill existencial”. Tres anys després, i vist com l’extremisme va rosegant els valors democràtics fins a deixar-los pelats, em fa l’efecte que Scurati no seria tan crèdul.

Els que llegeixen, que no són gaires, han esdevingut fans d’Alain de Benoist, el filòsof i escriptor francès conegut per ser el principal ideòleg de la Nouvelle Droite, nascuda als anys seixanta i que fins ara era extemporània. Les idees de Benoist, que amb el temps va anar barrejant amb les de l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci sobre l’hegemonia cultural, giren al voltant de la crítica al liberalisme, la defensa de la identitat cultural i l’oposició a la globalització i a l’universalisme. La crítica a la modernitat passa, també, per un rebuig a la immigració, l’invasor estranger, sense caure, però, en els arguments racials típics del nazifeixisme, si bé són igualment discriminatoris.

A parer d’aquesta gent, l’acceptació del multiculturalisme universalista propicia la destrucció de les identitats tradicionals, enteses com un fenomen social immutable. Caldrà veure fins a quin punt la crítica d’aquesta nova dreta a l’hegemonia cultural universalista afecta l’American Way of Life, que també ha imposat una cultura global que destrueix la diversitat i les tradicions pròpies d’Europa. De moment ha claudicat davant l’ideòleg llibertari conservador Steve Bannon, el primer spin doctor de Trump.

Com és força habitual entre els escriptors italians nascuts a finals dels anys setanta del segle passat, Scurati va créixer en una ambient antifeixista i, per això, va creure que tenia la “missió” d’explicar el món dels seus avis, que van ser els protagonistes reals de la lluita contra Mussolini. Però ara vivim una època en què hi ha qui està fent marxa enrere, no se sap si empès per la frustració o bé per una reivindicació ideològica —força pueril, tot cal dir-ho— de les “certeses absolutes” d’altres temps que avui esdevenen una “superstició feixista” que s’escampa com el nou fantasma que recorre el món.

És l’època que vivim i que ens ha abocat, escriu Scurati, a “l’irresistible ascens de moviments, partits i líders que aviat aprenguérem a definir com a populistes”. Un populisme que inicialment sorgia dels dos extrems, a dreta i a esquerra, però que, a poc a poc, s’ha decantat cap a la dreta pels excessos woke de l’extrema esquerra que han estat assumits per una socialdemocràcia en crisi per la manca de capacitat transformadora. La salutació romana retorna sense necessitat que qui la fa sigui identificat amb una camisa negra, marró o blava. Només li cal brandar una motoserra i retenir el poder polític i econòmic sense complexos.

Llegir Scurati no calma el neguit, però almenys fa que el lector reflexioni una mica sobre el que ens està passant i com fer-hi front des d’un compromís militant. El feixisme va triomfar perquè va “seduir” els italians. Els populismes actuals també són seductors.

Quan Scurati va dictar la conferència, el 2022, encara podia creure que “avui el desafiament a què s’enfronta la democràcia no amenaça la seva mera supervivència, és a dir, no comporta un perill existencial”. Tres anys després, i vist com l’extremisme va rosegant els valors democràtics fins a deixar-los pelats, em fa l’efecte que Scurati no seria tan crèdul. Segons ell, la democràcia no està en perill, sinó que ha d’afrontar el desafiament dels que, formulat a la seva manera, “descendeixen” del Mussolini, qui, a més de liderar el feixisme, va ser l’“inventor” del populisme sobiranista.

Una manera de fer i de comunicar les idees agressiva, teatral i exagerada per transmetre la sensació de pèrdua de la identitat, en una espècie de lenta agonia del que és propi a conseqüència de la invasió dels nous bàrbars. Els resistents, els nous arditi al capdavant dels quals es va posar Mussolini, avui van a la recerca de dirigents locals, que a la vegada són guiats, segons els gustos, per dos sàtrapes de gran calibre: Donald Trump i Vladímir Putin, que resulta que són aliats, com ja han començat a intuir analistes com ara Paul Krugman.

No se sap en què consisteix el poder de seducció del populisme sobiranista que va escalant posicions arreu, però em sembla evident que té a veure amb la crisi de la política tradicional i la fallida en les formes de representació democràtica. Els partits polítics són avui dia entitats tancades, sense ideals, que actuen segons la conjuntura, i que, a parer de la gent normal i corrent, han esdevingut sangoneres que xuclen els diners i els privilegis de l’administració pública. Les velles carcasses partidistes són superades per formacions polítiques noves que es mobilitzen amb l’ardor de qui està convençut que cal “salvar” la societat actual dels mals que, nascuts en el si del seu món per predomini de les idees progressistes, s’incrementen amb les amenaces externes que s’apoderen de les societats antigament acomodades.

Aquesta por és una barreja d’amargor i malenconia davant el que hauria pogut ser i no ha estat. La visió amarga de l’extremisme populista combat la política de l’esperança dels demòcrates. Combat la utopia de la Il·lustració.

Llegir Scurati no calma el neguit, però almenys fa que el lector reflexioni una mica sobre el que ens està passant i com fer-hi front des d’un compromís militant. El feixisme va triomfar perquè va “seduir” els italians. Els populismes actuals també són seductors. A Catalunya, per exemple, Aliança Catalana i Vox es dirigeixen a un públic juvenil que es reclama hereu dels valors forts que han estat traïts pels partits democràtics. Per fer-ho utilitzen les tècniques d’assetjament que fa servir Elon Musk contra tot déu a X. Atrapats per aquesta xarxa autoritària, personalment sí que crec que la democràcia està en perill de fer fallida. No soc tan optimista com Scurati.

El mal és que els partidaris del moviment MAGA estatunidenc, o MEGA en la versió europea, que inclou els seus partidaris catalans, abracen el parlamentarisme, que és la representació de la multitud en la diversitat, per fer-lo servir d’altaveu contra la democràcia. Mussolini afirmava “jo no faig política, jo faig antipolítica”. Podrien dir el mateix els que, des del despatx oval o des d’un faristol parlamentari, pretenen liquidar la classe política liberal a la qual titllen de “casta” decrèpita. El populisme esquerrà afirma una cosa semblant.

L’extrema dreta actual no és directament hereva del feixisme o dels nazis, però, com llavors feien aquests dos moviments antiliberals, clama venjança per les decepcions provocades per una realitat convulsa. El seu és un estat d’ànim negatiu, nascut de la por i alimentat pel “recel i repulsió davant la imminència d’un perill vertader o presumpte”. Aquesta por és una barreja d’amargor i malenconia davant el que hauria pogut ser i no ha estat. La visió amarga de l’extremisme populista combat la política de l’esperança dels demòcrates. Combat la utopia de la Il·lustració.

Publicat a La Veu dels Llibres, 04/04/2025