Des de l’escó 33

Fa un any de les eleccions del 12 de maig de 2024. No hi ha hagut grans celebracions, llevat de la reunió extraordinària del Grup Parlamentari de Junts+ a Waterloo. Si bé a finals de maig de l’any passat es va aprovar la llei d’amnistia, al cap de tant de temps encara no s’ha aplicat als exiliats de Junts. Convé recordar-ho, perquè el partit nascut arran de l’1-O és l’únic que continua tenint dos diputats a l’exili i un eurodiputat al qual no deixen accedir a l’escó. Quants estats de la Unió Europea viuen una anomalia com aquesta? Cap, només l’estat espanyol, que es resisteix a reconèixer la seva responsabilitat pels fets del 2017.

L’aplicació de la llei d’amnistia al president Carles Puigdemont no és menja fàcil per a l’espanyolisme. Totes les amnisties són polítiques, a pesar que hagin de passar, com en aquest cas, pel filtre d’uns jutges que han sigut art i part en el combat espanyolista contra l’independentisme. Els fiscals del judici del procés es mantenen en guerra contra la llei d’amnistia. L’última a pronunciar-s’hi públicament ha estat Consuelo Madrigal, qui també va ser fiscal general de l’Estat entre el gener del 2015 i el novembre del 2016, amb Mariano Rajoy a la Moncloa. Volen empresonar Carles Puigdemont per derrotar definitivament l’independentisme. Qui busqui “normalitat”, ja sap què ha de fer: derrotar l’espanyolisme ranci incrustat en les estructures de l’estat.

Fa un any, el PSC va guanyar les eleccions, però va fer-ho per la mínima i amb una participació molt més baixa (53,54%) que els índexs de participació dels anys del procés (2015: 74,95% – 2017: 79,04%). Convé recordar-ho, perquè aquest fet és un indicatiu molt clar que el procés tenia una legitimitat democràtica fenomenal que l’espanyolisme es nega a reconèixer. De vegades, hi ha victòries que no se celebren amb entusiasme i derrotes que es disfressen d’alleujament, com la d’Esquerra Republicana, que va passar d’ostentar la presidència de la Generalitat a esdevenir el tercer partit de la cambra catalana. Així i tot, els republicans van insistir en la seva aposta per donar per acabada la lluita per la independència i retornar al passat, a les suposades aliances ideològiques. Cap moviment és banal i tots els actes s’omplen de significat.

L’independentisme va perdre la majoria en un context de fatiga ciutadana i perquè sempre s’ha presentat dividit. L’elector independentista està decebut i emprenyat. Queda clar que, malgrat la resistència de Junts+, que partia d’uns pronòstics desastrosos, la castanya d’Esquerra i la CUP va provocar que l’independentisme quedés afeblit i a mercè del partidisme més ferotge. Esquerra hauria pogut provocar la convocatòria de noves eleccions i no va voler. Va investir Salvador Illa president el mateix dia que el seu conseller d’Interior es va dedicar a perseguir Carles Puigdemont com si fos el pitjor delinqüent del món.

L’abstenció —cada cop més estructural— s’ha convertit en el gran actor invisible de la política catalana. Ningú no sap com recuperar els decebuts del procés. Els debats parlamentaris són cada vegada més estrafolaris, condicionats com estan pels dotze diputats de l’esquerra woke (Comuns i CUP), però que sovint inclou els vint d’Esquerra, cada vegada més dominada pels antics dirigents d’IC, i els tretze diputats de l’extrema dreta espanyolista i de l’independentisme ètnic. El PSC no pot renunciar als seus socis d’investidura (Esquerra i Comuns) i adopta polítiques, diguem-ne, contranaturals, impròpies d’un partit socialdemòcrata i de govern. La coalició governamental té la majoria dels mitjans de comunicació a favor seu, si bé ja es comencen a veure esquerdes, provocades, en part, perquè Junts+ s’ha mantingut fidel a un programa electoral que tenia un clar sentit pràctic i progressista. No sempre s’ha pogut transcendir les parets del Parlament, però en les qüestions cabdals (repte demogràfic, defensa de la llengua, crisi de les infraestructures, habitatge, entre molts altres), Junts+ és avui el que podem anomenar el grup dels socioindependentistes. La convergència és a fora, entre els grups que volen fotre’ls.

Remar a contracorrent requereix tenir molta força. Per això cal celebrar que el 9 d’abril passat se signés el conveni de col·laboració entre Junts i MEScat, que és l’extensió natural de l’acord electoral de fa un any. MEScat vol aportar a la causa independentista la visió del socialisme democràtic, recollint la millor tradició del passat representada per Manuel Serra i Moret, Josep Rovira i Josep Pallach. Personalment, m’he integrat a aquest projecte perquè estic convençut que és la millor manera de contribuir a l’alternativa nacional que avui encapçala el president Carles Puigdemont. Soc diputat de Junts+, cosa que m’omple d’orgull, i soc un reforç més per reconstruir un partit socialista democràtic i realment catalanista, i això avui vol dir defensor de la independència.