Des de l’escó 33

Una de les discussions polítiques més delicades i menys ben resoltes als parlaments democràtics contemporanis és com s’ha de tractar l’extrema dreta quan entra a les institucions. Ignorar-la? Combatre-la frontalment? Integrar-la en els jocs parlamentaris? Marcar límits amb contundència? Els dubtes són legítims. Però hi ha una cosa que ja hauríem d’haver après: el menyspreu paternalista, l’arrogància moral o la condescendència woke no serveixen per frenar la seva expansió. Més aviat al contrari. Sovint els cordons sanitaris només tenen com a conseqüència “victimitzar” l’extrema dreta entre un electorat cada vegada més emocional.

Des que l’extrema dreta ha tornat a tenir representació institucional en molts països europeus, l’esquerra i la dreta tradicionals han respost de maneres diverses, sovint improvisades. A França, el cordó sanitari contra el Front Nacional i posteriorment el Reagrupament Nacional ha estat intermitent i tan sols parcialment efectiu. En canvi, a Alemanya, tant la CDU com els socialdemòcrates han mantingut una línia vermella clara contra l’AfD: ni pactes ni acords, ni tan sols gestos de normalització. I malgrat tot, l’AfD creix sense parar. A Itàlia, Giorgia Meloni ja governa i confraternitza a les trobades internacionals amb els dirigents que aïllen a casa seva els partits com el d’ella. A Suècia, els Demòcrates de Suècia condicionen l’executiu des de fora. A Catalunya i Espanya, Vox ha esdevingut una força estable, i ara, a Catalunya, s’hi afegeix Aliança Catalana, amb una agenda xenòfoba claríssima, revestida de sobiranisme radical que atrau fins i tot membres de l’esquerra independentista.

Aquesta realitat planteja un repte democràtic de primer ordre. En primer lloc, perquè obliga a preguntar-se per què creix l’extrema dreta. I, en segon lloc, perquè exigeix una resposta institucional intel·ligent, sòbria i eficaç. Ni el silenci ni el sarcasme són una resposta. Ni tampoc el purisme moralista de qui es pensa que amb quatre apel·lacions als drets humans o a la memòria històrica ja ha complert. Tot això no serveix de res. La reacció elitista, de menyspreu, o bé, la submissió al seu discurs per por, tindrà com a efecte que el populisme creixi. L’extremisme, de dreta o d’esquerra, només es combat de cara. Sense fer-li cap mena de concessió. Cal donar-hi resposta amb propostes que abordin les preocupacions ciutadanes que tothom coneix (habitatge, treball, seguretat, educació, etc.) amb racionalitat. En un altre article ja vaig comentar que calia abordar la qüestió del padró amb claredat, atès que la prova per diferenciar un polític demòcrata d’un polític xenòfob és saber si respecta o no els drets humans, dels nadius i de les persones immigrades.

Al Parlament de Catalunya, el primer any de la legislatura s’acaba amb el manteniment del cordó sanitari aplicat a Vox i Aliança Catalana. Però en cada ple i durant la sessió de control, que és l’única activitat parlamentària de les dues diputades d’Aliança, que no assisteixen mai a cap comissió, s’ha deixat entreveure una actitud preocupant del president Illa i del grup del PSC-Units per Avançar envers la líder de l’extrema dreta independentista. La presidència de la cambra, que dirigeix Josep Rull, ha optat per la contenció institucional, amb el risc de rebre les crítiques ferotges de la ultradreta sense rebre el suport real de cap altre grup parlamentari. Però la posició del president Illa ha estat la pitjor de totes: menysté Vox i Aliança amb el somriure displicent de qui creu que està per damunt de la ignorància dels altres. En el ple d’aquesta setmana va repetir aquest menyspreu arrogant. És el mateix error que va cometre Pedro Sánchez amb Vox fa cinc anys i, ves, els d’Abascal no perden més suport. L’extrema dreta no es combat recomanant als seus dirigents que viatgin. Combatre l’elitisme de la “casta política” és ara un dels reclams propagandístics de l’extrema dreta, com temps enrere va fer créixer el populisme del “sí que es pot”. Vox, i ara Aliança, beuen de la mateixa font: el ressentiment d’unes classes populars precaritzades, desorientades i culturalment menystingudes per una esquerra woke més centrada en els pronoms i els símbols que no pas per millorar realment les condicions materials de vida.

Per plantar cara a l’extrema dreta cal saber què no s’ha de fer mai. Deixem clar d’entrada que no es pot normalitzar l’extrema dreta. No podem tractar-los com si fossin un partit democràtic més, perquè no ho són, per això no es poden acceptar les seves mocions per càlculs de conveniència. És un error fatal no anticipar-se a la seva agenda o bé alimentar-la amb mesures simbòliques que només reforcen el seu discurs. Quan governs suposadament progressistes prenen decisions en matèria de seguretat o d’immigració amb un to bonista, està més que provat que estan fent el joc a l’ultradreta. Ara bé, no es pot caure en el parany de la superioritat moral. El feixisme no s’atura amb menyspreu intel·lectual: se’l combat amb projectes polítics sòlids, amb discurs arrelat, amb connexió amb la realitat social i amb valentia per canviar lleis o normes que no serveixen per resoldre problemes reals. A més, s’està deixant que l’extrema dreta faci bandera de la denúncia de les males praxis, especialment la corrupció. Reprovar l’extrema dreta amb grans escarafalls i deixar passar —o inclús encobrir— la corrupció com si res és benzina que atia el seu foc.

És clar que la defensa dels drets civils i culturals és imprescindible. Però quan es fa amb to de sermó, i sense escoltar el que passa als barris, genera rebuig. L’esquerra “woke”, que es dedica a donar lliçons des d’un pedestal universitari o mediàtic, sense tocar de peus a terra, alimenta les bèsties que diu voler combatre. I això és exactament el que està passant. Illa i el PSC no entenen —o no volen entendre— que el perill d’Aliança no és el seu programa, sinó la seva capacitat de connectar amb una part del malestar social. Tractar-los com a una extravagància és cedir-los la iniciativa. Avui Aliança és l’únic partit que cada setmana trepitja les places de pobles i ciutats amb una mena de reedició del porta a porta d’anys enrere. Controlar les institucions no assegura a cap partit controlar el carrer. Plantem cara a l’extrema dreta. Però fem-ho bé. Combatre l’extrema dreta no és només una qüestió d’ètica, sinó de tàctica i de poder. De programa, com diria aquell. Vol dir marcar límits clars al Parlament, però també entendre què passa als carrers de Ripoll, de Salt oh de la Zona Franca. Vol dir no deixar sense resposta cap dels seus marcs, però tampoc adoptar-los. Vol dir guanyar la batalla del sentit comú, no només la de les xarxes socials. I, sobretot, vol dir abandonar l’autocomplaença. No n’hi ha prou de creure’s al costat correcte de la història. Cal treballar perquè el futur no sigui escrit pels que volen escapçar els drets, la convivència i la democràcia mateixa. L’extrema dreta es derrota amb política.