Des de l’escó 33

La reunió de la comissió bilateral Estat-Generalitat sobre el finançament ha tornat a posar damunt la taula el vell compte pendent entre Catalunya i l’Estat. El balanç torna a ser negatiu. Ni el “finançament singular” pactat entre ERC i el PSOE per garantir la investidura de Salvador Illa s’ha concretat, ni sembla que no s’hagi de concretar en res en un futur immediat. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que també és candidata a presidir la Junta d’Andalusia, ja havia avisat dies abans que “no es pot fer un sistema per a una sola comunitat autònoma”. El cop definitiu el va donar la ministra Pilar Alegría quan, després de la reunió, va rebaixar les expectatives generades pels socialistes catalans: “Caldrà un acord multilateral amb totes les comunitats autònomes”, a més de deixar molt clar que el govern d’Espanya no assumirà de cap manera el principi d’ordinalitat en el finançament de Catalunya. És a dir: res de finançament singular. Res, és clar, que ens aproximi a un concert econòmic. Només metadona fiscal.

Aquesta situació reobre un debat de fons. El problema no és nou, però sí que ho és la seva cronificació en un context d’impotència política després de l’intent d’independitzar-nos d’Espanya. Catalunya encara paga cada any entre el 8 i el 10% del seu PIB en un sistema de redistribució fiscal que, segons ha recordat moltes vegades el professor Germà Bel, “no té equivalent en cap estat descentralitzat del món”. Aquesta frase no és un recurs retòric. És la constatació d’un greuge estructural. Si volem parlar de singularitats, cal començar per reconèixer aquesta: cap altra comunitat no aporta tant i rep tan poc com Catalunya. És una asfíxia premeditada, com ja va indicar Ramon Trias Fargas el 1985. Trias deia: “El dèficit d’infraestructures opera de manera ben depressiva. No hi ha els diners per fer les inversions públiques necessàries perquè l’economia catalana pugui funcionar. No tenim ni transport, ni aigua, ni ensenyament, ni cap servei públic en quantitat suficient perquè funcioni la nostra economia. El mecanisme opera per doble via. Com que l’Estat espanyol no despèn a Catalunya més que una part ínfima del que es recapta a Catalunya, les infraestructures queden anèmiques i es demostren incapaces d’alimentar la concentració industrial barcelonina i catalana. Per altra banda, els diners que marxen cap a Madrid són diners de menys de què disposa la nostra economia a l’hora de fer les instal·lacions industrials noves o modernitzar les existents. Les xifres són difícils de determinar, donat que no són conegudes directament”. Sembla escrit ara mateix! Només cal afegir-hi que avui dia les infraestructures han d’estar condicionades a la sostenibilitat climàtica.

El govern català, amb Esquerra i els Comuns a la recambra, fa veure que negocia, però el resultat és sempre el mateix: una aixecada de camisa. No hi ha acord perquè, diguem-ho clar, l’Estat no vol cedir sobirania fiscal. Aquesta és la qüestió: la sobirania. I si una cosa hem après en aquests últims anys és que sense sobirania fiscal no hi ha autonomia real. Ho deia clarament el professor Guillem López Casasnovas fa pocs dies en un article a La Vanguardia: “El que cal és un sistema similar al concert basc o al conveni navarrès, perquè això és el que permet tenir control sobre els ingressos i decidir sobre les despeses. La resta són pedaços.” Més clar, l’aigua. I això que López Casasnovas no és precisament un radical. És un economista respectat, antic membre del Consell de Govern del Banc d’Espanya, i més aviat és pròxim a Esquerra. És evident que coneix de prop les xifres i sap què vol dir dependre d’un sistema de finançament ordinari: submissió permanent als interessos d’altres territoris. En una intervenció recent al Cercle d’Economia, López Casasnovas ho diagnosticava bé: “no hi ha Estat de benestar que aguanti si sempre et toca fer de germà gran a l’hora de pagar i de germà petit a l’hora de decidir”.

El professor Germà Bel ha repetit fins a l’avorriment que la solució ja existeix i es diu concert econòmic. “Per què és bo per al País Basc i dolent per a Catalunya?”, es preguntava fa uns anys en un article que encara avui conserva tota la vigència. La resposta no és jurídica ni tècnica, sinó política. L’Estat no accepta el risc d’una Catalunya amb capacitat de recaptar i gestionar el 100% dels seus impostos. Això significaria poder decidir quants diners es destinen a sanitat, educació o infraestructures, però també poder decidir què es paga a Madrid i què no. I això és justament el que l’Estat vol evitar.

Albert Carreras, exsecretari d’Economia de la Generalitat, ha insistit en aquesta mateixa idea: “El problema no és si el model actual es pot millorar, sinó si l’Estat està disposat a renunciar a la capacitat de recaptar impostos a Catalunya. I la resposta és no.” Per tant, parlar de “finançament singular” i no parlar d’un sistema de caixa pròpia, com el que tenen el País Basc i Navarra, és fer trampes al solitari. És retòrica buida. Un cop més, la negociació bilateral ha servit per guanyar temps i per maquillar la realitat: el PSOE no pensa cedir ni una engruna del control sobre els recursos fiscals de Catalunya. En realitat, aquesta és la discussió des que el 1901 el Dr. Robert, diputat a Corts, va encapçalar la campanya a favor del concert que no va prosperar per l’oposició radical dels conservadors i els liberals espanyols i dels republicans centralistes d’Alejandro Lerroux i Gumersindo de Azcárate. L’anticatalanisme d’aquell moment era tant o més punyent que el d’ara. Ho advertia el patrici del republicanisme federalista Francesc Pi i Margall en un article publicat al Nuevo Régimen (8-VI-1901) i que el diari Ara va traduir al català l’any passat: “Convé que sapigueu, senyors ministres, que el catalanisme creix esperonat per la vostra desencertada i corrompuda administració, pels disbarats que perpetreu sense cap esperança de remei i la indiferència amb la qual heu mirat i mireu els desastres del regne, contra els quals avui, després de tres anys, res no heu fet per reparar-los. […] Fins i tot podríeu dur Catalunya cap a la independència si no canvieu de rumb i contra ella us atrevíssiu a dictar lleis excepcionals.”. Premonitori, oi?

La situació actual és pitjor que la de 2006, quan es va aprovar l’Estatut amb l’esperança que resolgués el problema. Allò va acabar com va acabar: amb una retallada per part del Tribunal Constitucional que va desactivar l’intent d’establir un principi d’ordinalitat. Es tractava de garantir que cap comunitat receptora de fons quedés per damunt d’una comunitat aportadora després de la redistribució. Però ni això es va aconseguir. Ara tampoc s’ha aconseguit. Des d’aleshores, el mal finançament s’ha convertit en una condemna estructural. Els socialistes catalans prometen miracles que no poden complir. La raó és fàcil d’entendre: el PSC està subordinat al PSOE, com ha quedat provat una altra vegada, i aquesta dependència impedeix que la Generalitat gestioni els seus propis recursos. El PSC es limita a administrar l’autonomia com qui administra una franquícia. Els socialistes treuen pit de l’acord assolit amb l’Estat, que consideren excepcional, mentre Esquerra teatralitza una indignació que no té cap efecte. Es queixa dels incompliments flagrants dels socialistes, però continua fent-li de crossa al Parlament.

L’acord d’Esquerra amb el PSOE per facilitar la investidura d’Illa ha quedat, doncs, en paper mullat. No és cap sorpresa. Les promeses de reforma del finançament sempre acaben en promeses i “el més calent és a l’aigüera” com afirma taxatiu Albert Carreras. La bilateralitat només existeix sobre el paper. Des de l’any 2008 no s’ha reformulat el sistema i, quan s’intenta, és per escenificar una reforma falsa. El problema no és tècnic: els economistes ja fa anys que proposen solucions que són desateses. El problema és polític: no hi ha voluntat de canviar res que posi en risc l’statu quo. En paraules de Carreras, és “una manera de buidar de contingut l’autogovern sense necessitat de suspendre’l formalment”, com va passar quan es va aplicar el 155. Sense diners no es governa. El compte pendent de l’Estat amb Catalunya continuarà creixent. També és una nova oportunitat per fer entendre a més gent que una autonomia espanyola no decideix res. L’alternativa és, inevitablement, la independència.