Des de l’escó 33

Comença un nou curs polític a Catalunya i ho fa, com des de fa massa anys, amb la sensació que avancem com els crancs: cap enrere. Dilluns passat, Gonzalo Boye advertia que l’extrema dreta no puja per la solidesa del seu projecte —dèbil, enganyós i contradictori—, sinó per la incapacitat dels partits democràtics d’oferir respostes duradores als problemes reals de la ciutadania. Té raó. Som en un moment de cruïlla. La legislatura catalana està estancada, l’autogovern, en mans del PSC i de la coalició de la investidura amb els Comuns i ERC, és cada vegada més feble i més espanyolitzat, i l’incompliment dels acords del PSOE amb els independentistes, especialment amb Junts, alimenta la frustració i dona ales a l’extremisme. A Espanya és Vox; a Catalunya, Vox i Aliança Catalana. L’agenda de l’extrema dreta catalana no és la independència, però l’estancament nacional posterior al Procés, o fins i tot la involució en àmbits com la llengua, li serveix d’excusa per arreplegar els vots dels malcontents: els desencantats del 2017.

Aquest diagnòstic no és només retòric. Les darreres eleccions municipals i europees han evidenciat com l’espai que ha sabut capitalitzar millor el malestar no és cap força progressista ni de govern, sinó els grups de caràcter xenòfob i ultranacionalista. A Catalunya, Aliança Catalana ha sabut situar-se mediàticament amb un discurs simple, construït sobre pors i ressentiments. Però si aquest missatge arrela no és perquè sigui convincent, sinó, d’entrada, per la decepció independentista i, alhora, per la incapacitat de les forces de govern d’oferir una alternativa sòlida, creïble i esperançadora. Quan el PSOE incompleix els compromisos pactats amb Junts en l’acord de Brussel·les de novembre de 2023 —que havia d’assegurar l’aplicació ràpida de l’amnistia, un nou finançament, el català a Europa i la convocatòria legal d’un referèndum—, a l’aventurisme populista se li obre una autopista. Per bastir un mur de contenció contra Aliança, el primer que cal és posar límits al PSOE. El missatge és clar: no es pot defallir davant dels obstacles i cal mantenir viva la reivindicació nacional. Però la política catalana no pot reduir-se només a resistir. Ha de projectar un horitzó i afrontar els reptes que condicionen la vida quotidiana de la gent. L’atur, com hem sabut aquesta setmana, ha crescut en unes 8.000 persones després de l’estiu i, és clar, no és una bona notícia.

Junts ha posat sobre la taula tres qüestions que marcaran —o haurien de marcar— l’acció política independentista de la tardor: la gestió de la immigració, la defensa del català a Europa i resoldre el dèficit fiscal. Arran del pacte amb el PSOE, Carles Puigdemont va reclamar que la Generalitat assumís responsabilitats plenes en matèria migratòria, tot advertint que la gestió ha de ser rigorosa i humanitària alhora. També va remarcar que la llengua ha de ser una eina d’integració i que “el català és indispensable per a la cohesió del país”. Per evitar caure en el parany dels discursos simplistes dels “arquitectes del caos” (Puigdemont dixit), que redueixen la immigració a una amenaça, cal oferir propostes serioses i valentes per gestionar la realitat, més enllà d’empantanegar-se en el debat trampós sobre a qui s’ha d’empadronar. El debat actual està segrestat per la demagògia dels dos extremismes, a dreta i esquerra. Sovint s’oblida que, sense polítiques públiques sòlides en habitatge, educació, sanitat i ocupació, qualsevol flux migratori pot generar tensions. La transferència de competències anunciada pot ser una oportunitat, però només si es tradueix en una gestió eficient i respectuosa amb els drets humans. Si la ciutadania percep que la immigració degrada la qualitat de vida i la seguretat, es convertirà en una nova font de frustració i alimentarà el discurs xenòfob. Fer del català la llengua comuna d’acollida és imprescindible, però no suficient. Cal exigir més inversió en serveis públics i polítiques de cohesió que no deixin ningú enrere. L’única solució real és la independència, però, mentre no s’assoleixi, cal exigir a l’Estat que reverteixi l’espoli fiscal amb inversions a Catalunya i que millori les infraestructures.

Només així podrem afrontar el segon repte: l’habitatge. L’extrema dreta ha connectat amb la indignació de molts joves i famílies que se senten expulsats del mercat immobiliari. Quan un lloguer s’endú la meitat del sou o més i els desnonaments continuen essent una ferida oberta, qualsevol eslògan fàcil pot fer fortuna. Si a això hi afegim les ocupacions, el còctel és explosiu. Cal una estratègia decidida: més habitatge públic, regulació efectiva dels preus, incentius a la rehabilitació i un urbanisme pensat per a les persones i no per a l’especulació. Catalunya no pot permetre’s que el dret a un sostre digne es converteixi en un privilegi reservat, ni en l’argument dels qui escampen l’odi al nouvingut o al pobre. És tan dolent aferrar-se, per entendre’ns, al Sindicat de Llogateres com als apis i els grans tenidors. Cap dels dos lobbies ajuden a trobar una solució justa. Només amb una fiscalitat adequada, que afavoreixi l’economia i l’estalvi de les classes mitjanes i treballadores, serà possible resoldre la crisi residencial que tant penalitza aquests sectors socials i els joves.

La crisi de l’habitatge és paral·lela a la crisi de l’educació. La concentració de població immigrada en barris i ciutats molt concrets, mentre tenim una Catalunya buida que crema, impedeix una gestió eficient de la cohesió social. L’ensenyament és clau per garantir-la i per fer veure que el futur pot ser millor que el passat. Però el debat educatiu viu atrapat entre batalles ideològiques i la incapacitat de revertir les retallades. Cal reforçar el model lingüístic català, sí, però també garantir qualitat, recursos i innovació pedagògica, allunyada del model actual. Els resultats de l’informe PISA, que situen els alumnes catalans a la cua, són un crit d’alarma. El fracàs escolar i la desigualtat educativa són la base d’una fractura social que l’extrema dreta aprofita sense miraments. La millor vacuna contra el populisme és una educació que generi ciutadans lliures, crítics i amb expectatives. No dic res de nou: Manuel Serra i Moret ja ho deia el 1957 a Ciutadania catalana: cal solidaritat i compromís.

La manca de confiança institucional és el brou de cultiu perfecte perquè arreli el discurs que “res no funciona” i que calen solucions radicals. El populisme creix amb la por, la desesperança i la inutilitat de l’acció política. No n’hi ha prou amb desitjar l’estat propi: cal traduir aquest anhel en una administració operativa, eficient i amb recursos. I per aconseguir-ho és bàsic recuperar el govern de la Generalitat. El poder autonòmic no és sinònim de sobirania, però permet oferir respostes parcials als reptes que tenim al davant. Presidir la Generalitat també ha de servir per denunciar les agressions de l’Estat i conscienciar la població que, dins d’Espanya, Catalunya sempre hi surt perdent.

El primer objectiu de l’independentisme ha de ser revertir la pèrdua de 720.000 vots respecte al 2017, fruit de la desafecció i de l’abstenció. Aquí s’obre una oportunitat estratègica: Junts pot esdevenir el partit nacional de referència (és a dir, un front ampli) per recuperar la majoria independentista si és capaç d’oferir respostes clares, tangibles i duradores als reptes socials i nacionals, sense caure en l’ideologisme en què volen atrapar-nos els qui han renunciat a la independència i els que en són contraris per opció. Sovint les solucions són més de sentit comú que no pas de dreta o esquerra. La força de Junts no pot limitar-se a denunciar els incompliments de l’Estat: ha de traduir-se en projecte i en una alternativa de progrés. Les fórmules del passat ja no serveixen. Tornar enrere és un suïcidi assistit. En els llocs buits, com feia cantar T.S. Eliot, cal construir amb totxanes noves. Si Junts sap ocupar aquest buit amb lideratge i coherència, el sobiranisme pot recuperar una majoria sòlida al Parlament. Si no, el buit l’ompliran els extremistes. L’extrema dreta no té un projecte sòlid i, a més, si creix, farà impossible la independència per molts anys.

“No doneu per suposat el vot de Junts —va dir Puigdemont en l’acte del cinquè aniversari del partit—, ni tampoc doneu per suposat que el populisme és l’únic que pot créixer: nosaltres som peons de l’esperança”. Tant de bo. Una esperança real, basada en els primers versos de The Serenity Prayer, una pregària atribuïda al teòleg protestant Reinhold Niebuhr, que es va fer famós a mitjan segle XX, i que han citat Obama i Mario Draghi per sintetitzar com actuar en política: “Senyor, concedeix-me la serenitat per acceptar tot allò que no puc canviar, / el coratge per canviar el que puc canviar / i la saviesa per entendre la diferència”. Qui ningú no confongui aquest prec, que va més enllà de si es tenen conviccions religioses o no, amb la resignació. Aplicat a la política vol dir que cal saber triar el moment i aprofitar les oportunitats. En cas contrari, el tren passa de llarg.