Hi ha lectures que, sota una aparença de rigor acadèmic, distorsionen la realitat política. Com els miralls deformants dels parcs d’atraccions, la intenció no és comprendre, sinó fer entrar el clau per la cabota. L’article que va publicar recentment el professor Asbel Bohigues a The Conversation sobre l’ascens d’Aliança Catalana encerta a identificar un fenomen preocupant —l’aparició d’una força d’extrema dreta independentista—, però l’insereix en un marc analític que confon símptomes amb causes i, sobretot, que no ofereix cap alternativa real. Analitzar una crisi sense proposar sortides és condemnar-nos a la paràlisi. I això és precisament el que no ens podem permetre.

L’error de partida és considerar Junts per Catalunya com un partit clàssic, homogeni, amb una trajectòria ideològica clara i una posició estable dins l’eix dreta-esquerra. Junts no és res d’això. Junts és, abans que res, una criatura del 2017, nascuda d’una crisi política de gran magnitud i d’un trencament emocional entre una part significativa de la societat catalana i l’Estat espanyol. No és la continuació natural de Convergència, ni tampoc una simple reordenació de l’espai postconvergent. És un espai polític ampli, amb múltiples ànimes, que agrupa tradicions liberals, democristianes, socialdemòcrates, d’esquerra independentista o ecologistes, unides més per una experiència compartida —la repressió de l’1 d’Octubre i del que va venir després— que no pas per un projecte ideològic tancat. Junts és un partit nacional independentista i europeista. Si això s’oblida, no s’analitza: es distorsiona deliberadament la realitat. Els que volen retornar al passat són com les flors que no fan estiu.

Hi ha qui afirma que aquesta pluralitat és sinònim de feblesa. És just al contrari. És força. És la capacitat de representar un país divers, complex, amb memòries polítiques diferents però amb un objectiu compartit: la plena sobirania de Catalunya. Junts aspira a ser, en el sentit clàssic del terme, el pal de paller de l’independentisme català perquè, com passa amb altres moviments nacionals arreu del món, no es tanca en esquemes ideològics que tenen com a únic objectiu diluir o eliminar l’eix nacional. L’amplitud no és ambigüitat; és el reconeixement que la independència és un projecte nacional que transcendeix les etiquetes de dreta i esquerra. Dit això, és cert que allò que defineix amb més claredat Junts és la seva manera d’entendre l’acció política, no una doctrina abstracta.

A diferència del que sosté Bohigues, l’aparició de Sílvia Orriols no és la causa d’una crisi de l’independentisme, sinó un efecte col·lateral d’una crisi molt més profunda: la crisi de confiança en la democràcia espanyola tal com s’ha desplegat des de la Transició. Aquí és on la seva anàlisi falla de manera més clamorosa. Parla de “perill per al govern espanyol” com si la democràcia fos un mecanisme neutral amenaçat des de fora, i no un sistema erosionat des de dins per dècades de renúncies, silencis i pactes no resolts. El desencant independentista, sumat a l’aparició d’una líder cridanera i carlina, fa créixer un partit clarament d’extrema dreta, islamòfob i antiimmigració, que amb el lema de “salvem Catalunya” sedueix sectors del nacionalisme essencialista. Orriols és al catalanisme el que les normes prefabrianes eren una amenaça per impedir la modernització del català.

La Transició espanyola no va ser modèlica, per molt que s’hagi repetit fins a la sacietat que sí. Va ser un pacte condicionat pel pes intacte dels aparells franquistes, per la por al conflicte i per una concepció restrictiva de la sobirania popular. Junts va néixer, precisament, amb la crisi del règim del 78 que havia ajudat a bastir CiU, i aquest origen tan diferent en condiciona l’acció. Els escàndols de corrupció i la politització de la justícia no són accidents, sinó conseqüències d’una Transició mal feta que, a diferència de Portugal, va arrossegar els vicis del franquisme. El més significatiu de tots és que, a Espanya, per damunt de la justícia i de la democràcia hi ha la unitat de l’Estat. Sota aquest principi profundament antidemocràtic s’ha agreujat el conflicte històric amb l’independentisme. Amb el pas del temps, s’ha fet evident que Catalunya no és només una nació sense Estat, sinó una nació que té en contra l’Estat al qual ara mateix pertany.

El règim constitucional del 78 va mostrar aviat les seves costures amb la resposta al terrorisme d’ETA. Sense justificar en cap cas la violència —que va ser un dels errors més greus de l’esquerra abertzale—, cal recordar que l’Estat va construir una cultura política basada en l’excepció permanent, la suspensió de drets i la identificació entre dissidència nacional i amenaça a l’ordre democràtic. Aquella lògica d’excepció, assumida com a necessària, és la mateixa que es va activar, amb altres formes però amb la mateixa virulència, contra l’independentisme català a partir del 2017. El missatge va ser inequívoc: hi ha límits infranquejables en la democràcia espanyola quan es qüestiona l’arquitectura territorial de l’Estat.

És en aquest context que cal llegir el vot a Orriols d’una part de la ciutadania que no és directament feixista. Aquesta és la diferència amb Plataforma per Catalunya, que defensava tesis semblants però amb un fonament obertament franquista. El nucli ideològic és similar; el marc identitari —independentisme o franquisme— actua sovint com a simple atrezzo per arreplegar vots dins d’una bossa electoral determinada. Per això, moltes persones que declaren que votaran Aliança no ho fan per una adhesió conscient a un projecte ideològic coherent, sinó com a vot de protesta, de desconfiança i fins i tot de ressentiment. Un vot de gent que percep que les institucions no els representen, que els partits tradicionals han fracassat i que la democràcia no serveix per canalitzar conflictes reals.

Entendre les causes no vol dir justificar els efectes. I aquí cal ser molt clar, encara que l’actual bloc de poder a Catalunya —PSC, ERC i Comuns— ho vulgui tergiversar permanentment. Junts rebutja frontalment el discurs d’odi, la xenofòbia i qualsevol plantejament que exclogui persones pel seu origen. És un partit radicalment democràtic i no violent. La seva proposta de país és inclusiva, oberta i plural. Junts no competeix amb l’extrema dreta perquè n’és l’antítesi. Qui no ho entén, senzillament no sap a quin projecte pertany.

Però hi ha encara un element més inquietant en la lectura espanyola del fenomen Orriols. Una part significativa de l’analítica política i mediàtica espanyola s’ha abonat a elogiar-la, amb la mateixa condescendència amb què durant anys va elogiar Gabriel Rufián. No per coincidència ideològica, sinó perquè ambdós personatges compleixen una funció molt concreta: banalitzar l’independentisme. Rufián va ser l’independentista sorollós, enginyós, útil per convertir el conflicte nacional en espectacle parlamentari. Orriols és ara la independentista radical que permet presentar tot l’independentisme com una derivada de l’extrema dreta mundial. Són figures diferents, però funcionen igual dins del relat espanyol: despolititzar el conflicte, ridiculitzar l’independentisme, negar-li densitat democràtica i reduir-lo a caricatura. L’independentisme desdentegat, el que no mossega, és el que agrada l’espanyolisme.

Presentar l’ascens d’Aliança Catalana com un problema exclusiu de Junts és, per tant, una forma d’autoengany i una manera d’eludir la responsabilitat dels partits del règim del 78 en l’ascens tant de Vox com d’Aliança, dues cares d’una mateixa moneda. El problema no és que apareguin partits radicals, sinó que el sistema polític espanyol sigui incapaç d’oferir una sortida democràtica i reconeixedora a un conflicte polític de naturalesa nacional. Mentre es continuï confonent legalitat amb legitimitat, i unitat amb democràcia, seguiran creixent les expressions polítiques que desafien el marc existent. La resposta no pot ser ni l’extrema dreta ni la resignació, i encara menys la banalització interessada de l’independentisme. La democràcia només es defensa afrontant les seves pròpies mancances. I això és exactament el que molts analistes prefereixen no fer.