El 2026 no pot ser un any de dubtes, sinó de prendre decisions. El que s’ha esgotat el 2025 no és tan sols un cicle polític, sinó una manera d’esquivar els debats de fons confiant que el temps els resoldria sol. No ho ha fet. Al contrari: els ha radicalitzat. Entrar al 2026 vol dir assumir que la política catalana ja no pot permetre’s ni l’ambigüitat calculada ni la rendició intel·lectual. Hi ha reptes que no admeten ajornaments, i el principal és aquest: qui pensa la nació, i amb quins valors.

El creixement de l’extrema dreta a Catalunya no és un accident ni una importació del que passa a Europa. És també el resultat d’un buit. Quan el nacionalisme democràtic renuncia a donar sentit polític a la nació, altres ho fan en clau excloent. Quan l’independentisme deixa de parlar de país per parlar només de greuges, identitats rígides o pureses ideològiques, obre la porta a una versió empobrida i agressiva de l’ideal nacional. El 2026 ens obliga a dir-ho sense subterfugis: impedir l’ascens de l’extrema dreta no és només una qüestió de cordons sanitaris, sinó d’higiene pública. L’extrema dreta es combat plantant-li cara, desemmascarant la seva inconsistència per resoldre els problemes reals.

A Catalunya, aquesta extrema dreta té dues cares complementàries. D’una banda, l’espanyolisme reaccionari, que no ha renunciat mai a l’objectiu de regionalitzar el país, buidar-lo de contingut polític i reduir-lo a folklore administrable. De l’altra, un independentisme xenòfob emergent que, sota la bandera “del seny i l’ordre”, proposa una idea de nació tancada, defensiva i socialment regressiva. Ambdues opcions coincideixen en una cosa essencial: volen liquidar el caràcter modernitzador que ha tingut el nacionalisme català des que es va convertir en catalanisme polític hegemònic a principis del segle XX.

Aquest caràcter modernitzador del catalanisme no va ser casual. Va consistir a vincular la nació, per contraposició al tradicionalisme, amb la prosperitat social, la mobilitat, la integració i l’obertura al món. Tot i que el 2026 serà l’any de l’estocada definitiva a la immersió lingüística per part dels tribunals espanyols, la llengua i la cultura catalana no han estat mai concebudes com a murs, sinó com a espais de trobada social. La identitat no és una herència immutable, sinó un projecte compartit, com assenyalava Antoni Rovira i Virgili seguint la doctrina cívica d’Ernest Renan sobre la nació com a plebiscit diari. Renunciar a pensar la nació des d’aquesta tradició progressista no és neutral: és regalar-la als que volen convertir-la en una eina de por o en un simple apèndix regional d’un estat centralista, que és el projecte del PSC i els Comuns.

El 2026, per tant, planteja una exigència clara a l’independentisme: recuperar el pensament polític. No l’eslògan, no la consigna, no la gesticulació moral, sinó l’elaboració intel·lectual. Sense això, sense un pensament renovat, el moviment quedarà atrapat entre dos extrems igualment estèrils. D’una banda, l’extrema dreta identitària, que promet solucions simples a problemes complexos i que acabarà fracturant la societat catalana. De l’altra, un extremisme d’esquerra que substitueix la política pel nou puritanisme de la correcció moral, fragmenta el subjecte col·lectiu en identitats incompatibles i confon la justícia social amb la puresa discursiva. Aquesta deriva, que sovint es presenta com a alternativa progressista sense ser-ho, acaba desarmant qualsevol projecte nacional compartit.

Combatre aquests dos extrems i marginar-los no és un exercici d’equidistància, sinó una necessitat política. L’extrema dreta avança quan el conflicte social es llegeix en clau ètnica o cultural, quan el desencís substitueix la raó política. L’extremisme d’esquerra avança quan el conflicte nacional es dilueix en una suma de causes desconnectades, sense jerarquia ni projecte comú. És aquesta lògica la que, a Catalunya, amenaça de desfer l’independentisme com a subjecte polític, tal com proposa Gabriel Rufián quan en planteja la dissolució dins un progressisme estatista sense nació. En tots dos casos, el resultat és el mateix: la incapacitat de construir una majoria social sòlida al voltant d’un projecte nacional inclusiu.

Aquí rau una de les responsabilitats centrals de l’independentisme el 2026: tornar a vincular nació i prosperitat en qüestions tan essencials com l’habitatge, la gestió de la immigració o la defensa de la llengua i la cultura catalanes. Tornar a dir que no hi ha emancipació nacional sense cohesió social, però tampoc cohesió social sense un marc nacional compartit. Tornar a defensar que la nació és un espai polític de drets i deures, no un club identitari ni una abstracció cultural desnacionalitzada. Això exigeix incomodar tothom, perquè implica dir “no” tant als discursos de la por com als discursos de la superioritat moral. I és dir no, també, a la regionalització de Catalunya.

El perill de no fer-ho és evident. Si la nació no es pensa en clau progressista, l’espanyolisme la pensarà en clau administrativa: competències, finançament singular però injust, gestió de competències delegades. Una nació sense sobirania política, sense ambició col·lectiva, reduïda a una autonomia que, si hi ha sort, estigui ben portada, està condemnada a la marginalitat. I si aquesta renúncia es combina amb la fatiga social i la inseguretat econòmica, l’espai l’ocuparà un independentisme excloent que promet protecció a canvi de tancament, ordre a canvi de drets només per a uns quants, i identitat a canvi de sacrificar la llibertat.

El 2026, l’independentisme democràtic no es pot permetre aquesta doble renúncia. No es pot permetre renunciar a la nació, però tampoc renunciar als drets humans amb l’argument de “salvar” la nació. No cal renunciar al conflicte, però sí a la seva degradació en l’inframon reaccionari. Pensar la nació avui vol dir assumir la complexitat del país real: divers, desigual, plural. Vol dir parlar d’immigració sense demagògia ni tabús, de seguretat sense racisme, de drets socials sense identitarisme fragmentari. Vol dir fer política, no catecisme.

Aquesta tasca no correspon tan sols als partits, però els interpel·la directament. L’independentisme no pot continuar oscil·lant entre la nostàlgia del passat i la por al futur. Necessita un relat que no sigui ni melancòlic ni reactiu. Un relat que expliqui per què la independència —o, si més no, la sobirania— continua sent una eina de progrés i no una fugida endavant. Sense aquest relat, el camp queda lliure perquè altres defineixin què vol dir “defensar el país”.

El 2026 també ha de posar sobre la taula el paper dels intel·lectuals, dels creadors d’opinió, dels acadèmics, dels responsables culturals. No n’hi ha prou amb descriure el món; cal intervenir-hi. Cal canviar-lo. La neutralitat aparent, en un context de polarització, acostuma a beneficiar els que criden més fort. La responsabilitat pública del pensament consisteix a dotar de paraules i categories un projecte nacional democràtic que no tingui por de dir-se com a tal. Avui, aquesta tasca és més necessària que no pas les mobilitzacions que, deu anys enrere, van omplir els carrers del país amb l’impuls de les organitzacions de la societat civil.

No es tracta de construir una nova ortodòxia, sinó d’evitar el desert intel·lectual que degrada l’escena política. Perquè quan el pensament abdica, el que creix no és el pragmatisme, sinó els apòstols del ressentiment. El 2026 serà un any decisiu en aquest sentit. No perquè s’hi decideixi tot, però sí perquè serà un any de transició fins a arribar a les eleccions del 2027 —que coincidirà amb el desè aniversari de l’1-O— i el 2028. S’hi fixaran marcs mentals que costarà molt desfer si els demòcrates no ho fem bé.

Pensar la nació no és un luxe intel·lectual, és una necessitat política. I fer-ho des d’una mirada progressista no és una opció ideològica més, sinó l’única manera d’evitar que el futur del país quedi segrestat entre la regionalització resignada i l’exclusió identitària. El repte del 2026 ens posa davant d’aquesta alternativa amb una claredat que ja no admet excuses: si no pensem la nació, la perdrem. I amb ella, perdrem també la possibilitat de transformar-la.