Des de l’escó 33

Els mitjans de comunicació oficialistes prediquen que s’ha arribat a un acord de finançament “històric”. Aturem-nos-hi perquè, amb els governs espanyols, i, especialment, amb el PSOE, la palla sempre va cara.

Cal començar per explicar la primera veritat incòmoda: no hi ha hagut cap acord entre Catalunya i l’Estat. L’acord és estrictament entre el PSOE i ERC, amb el Govern Illa actuant com a observador i posicionant-se políticament a la banda del PSOE. Aquest detall, que els partits interessats han intentat presentar com una formalitat, és en realitat el nucli del problema. Un finançament de país no es negocia entre partits, es negocia entre institucions. I quan es negocia entre partits, el que surt del pacte no expressa l’interès general sinó l’interès de les forces que en surten beneficiades.

Això ja va passar el 2006 amb l’Estatut, quan el text es va tancar bilateralment entre Artur Mas, cap de l’oposició al Parlament, i els socialistes i després es va demanar al país que el validés. El resultat d’aquell experiment el coneixem: primer va ser celebrat com a etapa “històrica”, després va ser esquinçat pel Constitucional i, finalment, va encendre l’independentisme. Fins i tot Artur Mas es va regirar davant l’aixecada de camisa. Com ara, que ja ha advertit que cal sortir de l’endormiscament i admetre que no apartar-se del règim general no és un canvi de model i que això hipotecarà tota una generació. La història no es repeteix mai exactament igual, però sovint rima. Avui el Tribunal Constitucional encara no ha entrat a escena, però sí que ja hi ha un altre tipus d’erosió: la fiscal i la competencial.

La segona certesa, per tant, és que el model pactat entre els socialistes i els republicans no reforça l’autonomia, sinó que incrementa la dependència. I la dependència no s’amaga amb declaracions solemnes, per molt que es repeteixin a Moncloa, al Palau de la Generalitat o a totes les tertúlies de la ràdio i la televisió oficialista, que és el que són avui Catalunya Ràdio i TV3. L’operació, que s’ha venut com una fita nacional, té més a veure amb la governabilitat espanyola que amb la solvència financera catalana. Per això el relat triomfalista té molt de litúrgia i molt poc de substància. S’assembla tant al pacte del 2009, que fa una mica de vergonya haver de repetir obvietats.

Mirem què argumenten els economistes que no deuen res a la coalició de poder catalana, perquè amb els seus arguments el relat neoautonomista es trenca. Oriol Amat ha assenyalat la manca de garanties de compliment i la centralitat d’un element que ningú vol mencionar perquè no queda bé: la confiança en què l’Estat complirà el que han pactat dos partits, que és precisament allò que ha fallat sistemàticament en totes les negociacions fiscals des del 1978. El fracàs del “peix al cove” va obrir la porta a la majoria independentista. Germà Bel ha remarcat que el model no assegura l’ordinalitat, és a dir, que no pot assegurar que Catalunya no acabi rebent menys del que reben territoris amb menor capacitat econòmica. És una qüestió de pura racionalitat: ningú que tingui un mínim interès nacional signaria un acord que no blindés aquest principi. Xavier Sala i Martin hi ha afegit la dimensió que a Madrid és tabú: el control de la clau de pas. Si Madrid recapta i Madrid decideix quant transfereix a Catalunya, està clar que la Generalitat no gestionarà els recursos, sinó la seva assignació. I Santiago Niño Becerra ha recordat que les transferències promeses per l’Estat tenen un índex de compliment tan baix que és impossible falcar-hi polítiques públiques estables. Quan quatre economistes que provenen de tradicions i escoles diferents coincideixen a dir que el problema no és quant sinó qui, no som davant d’un debat ideològic, sinó d’un diagnòstic estructural.

La part més amagada —i més greu— és l’obscurantisme de la proposta fiscal. S’ha explicat a la ciutadania que l’acord incrementa la capacitat tributària i la sobirania fiscal de Catalunya, però quan la ministra Montero ha detallat el contingut de la nova “cistella” d’impostos, ha verbalitzat exactament el contrari. Les seves paraules són diàfanes: “Otra novedad que hemos incorporado […] es que se incluye dentro de la cesta de impuestos, dentro de los recursos del sistema de financiación el impuesto de patrimonio, el impuesto sobre depósitos bancarios, el impuesto sobre actividades del juego y el impuesto sobre el depósito de residuos en vertederos. Antes estas figuras tributarias eran también recaudadas, eran objeto de los recursos de las CCAA pero no se encontraban en la cesta global del reparto del sistema y, por tanto, ahora se determina la capacidad tributaria de las CCAA teniendo en cuenta también estas figuras fiscales impositivas para que se incorporen dentro del reparto global que tenemos que desarrollar a lo largo de la evolución del sistema.” És difícil trobar una descripció més enrevessada, però alhora clara, del que en qualsevol manual de finances públiques es definiria com a recentralització fiscal. Impostos que fins ara recaptaven i entraven directament a la caixa de les autonomies passen a formar part de la capacitat tributària calculada pel Ministeri i, per tant, entren en el mecanisme de redistribució estatal. Ho confirma fins i tot el document presentat a les cambres parlamentàries: “Antes la recaptación de estas figuras tributarias también era de las CCAA pero no se encontraban en el global de reparto del sistema, ahora se determina la capacidad tributaria […] para que se incorporen en el reparto global.”

El que s’està venent com un avenç és, per tant, una regressió en termes d’autonomia fiscal. Si aquest model s’hagués plantejat el 2009, hauria estat inacceptable per a la major part de l’independentisme aleshores incipient. Però avui Esquerra Republicana de Catalunya s’ha acostumat a l’administració de la derrota i ja no recorda d’on venim. Aquesta amnèsia és funcional per a ERC —i especialment cínica en el cas del PSC—, perquè els permet presentar una cessió com una fita exagerada que, en realitat, són molles. L’independentisme útil a l’unionisme és sovint l’independentisme submís.

La dimensió política d’aquest acord tampoc no és menor. L’estratègia ha consistit a tancar un pacte bilateral, vendre’l com a acord de país i exigir després que Junts s’hi adhereixi en nom de la responsabilitat. És un fariseisme que no s’aguanta. No es pot excloure de la negociació qui té capacitat de condicionar la governabilitat espanyola i, un cop pactat tot, reclamar-li suport moral. Però això és exactament el que estan fent el PSC, ERC i els Comuns, amb l’ajuda inestimable dels “sospitosos habituals” de la vella política nacionalista. És revelador, però, que, quan Junts ha mantingut una posició negociadora dura, els resultats han estat superiors: la llei d’amnistia en va ser el cas més evident; la inversió petroquímica a Tarragona, un altre. Quan ERC ha confiat en la bondat de l’Estat, s’ha endut fum.

La crítica, però, no és tan sols cap als partits, sinó cap a una cultura política catalana que ha substituït la negociació dura per la gestió subalterna. Des del 2017 hi ha hagut una metamorfosi lamentable: es parla de “normalitzar” la política catalana, però aquesta normalització significa, en realitat, retornar Catalunya al marc autonòmic administrat pels socialistes amb una coalició de poder, en la qual la prioritat no és el projecte nacional sinó la governabilitat espanyola i la regionalització de Catalunya. Aquesta cultura ha estat assumida amb entusiasme per la coalició real de poder a Catalunya —PSC, ERC i Comuns— i ha estat beneïda per un segment mediàtic que confon estabilitat amb renúncia.

El problema és que la frustració acumulada des del 2017 no desapareix; es transforma i no sempre per a bé. El 2009 i el 2010, la frustració va alimentar l’independentisme. Avui, si el catalanisme nacional no manté un espai d’exigència i de projecte, aquesta frustració pot engreixar una extrema dreta que ja ha trobat com disfressar-se, tot i que en la qüestió del finançament, és a dir, en les coses de menjar de veritat, Aliança no se sap què pensa, més enllà de publicar un comunicat insubstancial. El seu discurs és redemptorista, xenòfob i antiestablishment, que connecta amb segments socials que se senten desatesos per la coalició submisa que governa Catalunya. Ara bé, també és ingenu pensar que aquest fenomen es combat amb notes de premsa i gesticulacions.

Per això és important que l’espai independentista exigent —Junts i els seus cercles aliats, com MEScat-Independentistes d’Esquerra, sumats als sectors d’ERC contraris a l’acord— mantingui la posició de fermesa. És avui l’únic dic de contenció alhora contra l’unionisme i contra el carlisme redemptorista de l’extrema dreta. Si cau aquest espai, si els poders de l’estat i els mitjans oficialistes aconseguissin minoritzar-lo, llavors sí que s’haurà acabat l’independentisme i només quedarà, d’un costat, una administració autonòmica precària, i, de l’altre, augmentarà el ressentiment polític de qui no parla de res més que d’immigració. Una nació no viu d’això.

La conjura dels venedors de fum no és només una operació comunicativa; és una operació pedagògica destinada a fer creure al país que el conflicte nacional està resolt. Però el conflicte no tan sols no està resolt: està viu, més viu que mai, malgrat l’absència de mobilitzacions al carrer. L’Estat continua controlant la clau de la fiscalitat, continua definint els límits de l’autogovern i continua exigint que Catalunya celebri el que, en essència, és una renúncia. Potser arribarà un dia en què un acord de finançament sigui realment històric. Aquell dia no vindrà precedit de tanta propaganda. I, sobretot, no implicarà renunciar a recaptar el que és propi per retrocedir al punt de partida. Perquè aquell dia serà el moment de celebrar la independència de Catalunya. Quan s’accepta fum, només s’obté fum.