Des de l’escó 33

Hi ha debats que, sota l’aparença de normalitat parlamentària, revelen un canvi més profund en la manera de fer política. Les intervencions i les propostes de resolució de Vox i Aliança al Parlament —pràcticament calcades en matèria d’educació, serveis socials o immigració— posen sobre la taula problemes reals. Però la qüestió no és què diuen, sinó com ho diuen i amb quina finalitat: escampar la por i la sensació d’agonia. Gairebé de fi de civilització.

El patró es repeteix una vegada i una altra. Es parteix d’una circumstància real —uns mals resultats educatius, un dèficit de places residencials, tensions en la gestió de la immigració, la multireincidència— i es construeix a partir d’aquí un relat simple, emocional i aparentment coherent. En el cas de Vox, apel·la a la identitat espanyola i a una idíl·lica civilització cristiana; en el d’Aliança, a la desaparició de la identitat catalana i al far d’Occident. Però el mecanisme és el mateix: reduir la complexitat a una causa única i identificar un responsable clar. I aquest responsable, gairebé sempre, és la immigració.

A l’educació, aquesta simplificació es concreta en la construcció d’un boc expiatori. Es caricaturitzen determinades orientacions pedagògiques —sovint associades a la Fundació Bofill— com si fossin la causa principal del deteriorament del sistema. Però la realitat és molt més complexa: el sistema educatiu arrossega dècades d’inestabilitat legislativa, reformes successives lligades als canvis polítics i tensions competencials constants. La LEC i la LOMLOE, les lleis catalana i espanyola d’educació vigents, són més culpables del desastre actual que la responsabilitat que pugui tenir-hi una fundació. Fer-ho és, senzillament, una operació de simplificació interessada. Això no vol dir que determinats plantejaments pedagògics no siguin discutibles o que no s’hagin comès errors —n’hi ha hagut, i no pocs—, però convertir-los en la clau explicativa del conjunt del sistema és evitar el debat real.

En l’àmbit social, el mecanisme és idèntic. Es detecta un problema real —la manca de places residencials per a la gent gran o disfuncions en la gestió de serveis com la DGAIA— i es transforma en una peça d’un discurs que erosiona la confiança en les institucions. El debat deixa de ser com millorar la planificació dels serveis públics i passa a ser qui capitalitza el malestar. L’objectiu és clar: fer creure que qui simplifica és l’únic que s’atreveix a parlar dels problemes de la gent.

Però és en el debat sobre immigració on aquesta tècnica es desplega amb tota la seva eficàcia. Quan es parla del “cost de la immigració massiva”, no s’està fent només una anàlisi econòmica. S’està construint un marc mental complet basat en tres idees: la immigració com a amenaça, com a càrrega i com a factor de descomposició social. A partir d’aquí, la resta ve sola: prioritat nacional en l’accés als serveis, expulsió dels qui no “contribueixen” i replantejament implícit de qui forma part de la comunitat política.

Aquest tipus de discurs no busca comprendre la realitat. Busca ordenar-la emocionalment i orientar-la cap a la política de la desintegració. És el que podríem anomenar el govern de les emocions. En lloc de gestionar la complexitat, es construeix un relat capaç de mobilitzar adhesions a partir d’elements visibles de diferència cultural que són fàcilment instrumentalitzats per generar sensació d’invasió. A partir d’aquí, és fàcil activar la por: a la inseguretat, a la pèrdua, a la dissolució d’un ordre conegut. La política deixa de ser deliberació i esdevé una narrativa emotiva que desplaça qualsevol criteri racional o valoratiu.

En aquest punt és útil recuperar una idea que travessa molts debats contemporanis: la de la nació agònica. Espanya, per a Vox. Catalunya, per a Aliança. És a dir, una comunitat que deixa de definir-se pel que vol construir i passa a definir-se pel que tem perdre. La identitat deixa de ser projecte i es converteix en refugi. I la política, en conseqüència, abandona l’horitzó de futur per instal·lar-se en la gestió de l’ansietat col·lectiva. Els apocalíptics deformen la realitat.

La immigració, com qualsevol fenomen estructural, té costos i beneficis. Té impactes diversos segons el model productiu, el mercat de treball i les polítiques públiques. Reduir-la a una variable única —sigui salvadora o destructiva— és, simplement, un error analític que recolza en un fet objectiu: en el trànsit dels sis als vuit milions, les classes mitjana i treballadora catalanes s’han empobrit mentre l’economia del país creixia. Una paradoxa.

La paradoxa mereix ser explicada amb detall, perquè és on s’amaga bona part de la clau del debat. Durant el boom de 2000-2008, la immigració va fer créixer la població més d’un 2% anual —un ritme sense precedents—, però va diluir els guanys individuals: Catalunya va passar de 6,17 a 7,3 milions d’habitants en tan sols vuit anys, i bona part del creixement econòmic va servir per absorbir aquesta nova població, no per millorar la renda de cada persona.

Però el problema no s’atura aquí. Entre el 2000 i el 2024, el PIB català ha crescut un 48,9% en termes reals, però el PIB per habitant només ho ha fet un 14,7% en el mateix període. I el resultat final és que la renda disponible per càpita —és a dir, els ingressos reals un cop descomptats impostos i transferències— està estancada en els mateixos nivells de fa vint-i-cinc anys. L’economia ha crescut enormement. La de les persones, no.

La causa de fons no és la immigració, sinó el model productiu que l’ha incorporat. Catalunya, històricament la «fàbrica d’Espanya», ha viscut un procés clar de desindustrialització: la indústria ha passat de representar el 27% del PIB l’any 2000 a menys del 19% avui. El creixement s’ha desplaçat cap a sectors menys productius —serveis, turisme, construcció—, de menor valor afegit i salaris més baixos. En fases expansives, Catalunya presenta bons resultats en PIB total, però molt més modestos en PIB per càpita, perquè el seu model de creixement és més extensiu que la majoria d’economies comparades: s’inverteix, però no s’obté el rendiment dels països més productius.

A més, el pes de l’habitatge sobre la renda disponible ha crescut cinc punts percentuals en vint-i-cinc anys: avui, un terç dels ingressos nets d’una família catalana es destinen a pagar on viure. El resultat combinat d’estancament salarial i encariment de l’habitatge és una pèrdua de poder adquisitiu real que afecta especialment les classes mitjana i treballadora.

Aquesta és la paradoxa que alimenta el malestar: una economia que creix i una població que no millora. I és sobre aquest malestar real —no fabricat— que els discursos apocalíptics construeixen el seu relat. La immigració no n’és la causa, però n’és el símptoma visible. I mentre no es respongui a la pregunta de fons —quin model econòmic volem?— el debat migratori serà sempre reactiu i instrumentalitzable.

És precisament aquest malestar el que la recent nota d’opinió del Cercle d’Economia intenta abordar sense simplificacions. El seu valor rau, precisament, a situar-se entre dos mals iguals. D’una banda, desmenteix la visió apocalíptica: la immigració no és per si sola la causa del deteriorament del sistema. De l’altra, adverteix contra la negació de les tensions: la intensitat i la rapidesa dels fluxos han generat pressions reals sobre l’habitatge, els serveis públics i la percepció de competència social. Ignorar-ho és tan irresponsable com exagerar-ho.

El punt més rellevant del document és, probablement, un altre: la immigració no es pot pensar al marge del model productiu. El que hem viscut en les darreres dècades és un model de creixement extensiu, basat en molta mà d’obra i baixa productivitat, que ha estat alhora causa i conseqüència de la intensitat dels fluxos migratoris. Sense un canvi de model, el debat migratori serà sempre reactiu.

Això obliga a formular de nou la pregunta. No es tracta de si hi ha massa o poca immigració, sinó de quina immigració, amb quin ritme ha d’arribar i amb quines capacitats d’integració. I, sobretot, amb quin projecte de país.

El Cercle apunta una direcció clara: una política migratòria ordenada, alineada amb un model econòmic més productiu i amb una aposta decidida per la integració —entesa com a igualtat d’oportunitats, paper central de l’escola i construcció d’una identitat cívica compartida.

És un plantejament seriós i necessari. Però no és complet.

El Cercle aposta per una política migratòria com a política d’Estat, amb consens i visió de llarg termini, però evita pronunciar-se sobre una qüestió essencial: qui ha de tenir la capacitat efectiva de governar-la. I aquest no és un detall menor.

Entre els apocalíptics —Vox i Aliança—, els bonistes —que sovint han tendit a minimitzar tensions reals— i un PSC que sembla començar a despertar-se, però encara sense assumir totes les implicacions del debat, hi ha un buit polític evident. El Cercle contribueix a omplir-lo en termes analítics, però no en termes institucionals. La seva prudència acaba esdevenint una forma d’evasió política.

La gestió de la immigració és, sens dubte, multinivell. Implica la Unió Europea, l’Estat i les comunitats autònomes. Però també és evident que una part substancial dels seus impactes —habitatge, educació, serveis socials, cohesió— es produeixen en l’àmbit de proximitat. I a Catalunya, aquest àmbit té un nom: són, a més de la Generalitat, els municipis.

Evitar aquest debat és, en el fons, mantenir-se en una comoditat tecnocràtica. Però la política migratòria no és només una qüestió de diagnòstic. És una qüestió de poder polític, de capacitat de decisió i de responsabilitat institucional. Si volem governar la immigració —i no només reaccionar-hi—, cal decidir qui la governa i amb quins instruments. Perquè el risc, si no es fa, és doble: deixar el terreny lliure als discursos que simplifiquen i instrumentalitzen el malestar, i perpetuar una situació en què els impactes es gestionen localment mentre les decisions es prenen lluny del territori.

No es tracta de propugnar un replegament identitari ni de negar les tensions. Es tracta d’assumir que governar la immigració exigeix prendre decisions que fins ara s’han evitat. I la primera és la més incòmoda: qui ha de tenir la capacitat efectiva de fer-ho.

La resposta no pot ser evasiva, com fa el Cercle d’Economia. Els impactes principals de la immigració —habitatge, educació, serveis socials, cohesió de barri— es produeixen en l’àmbit local i autonòmic, no a Madrid ni a Brussel·les. És la Generalitat qui gestiona l’escola i la sanitat. Són els municipis els que gestionen l’espai públic, els equipaments i la convivència quotidiana. I és, per tant, en aquest nivell on cal concentrar les competències efectives d’acollida, integració i planificació dels fluxos. Reclamar-les hauria d’anar més enllà de l’independentisme o del populisme. És coherència institucional.

La segona decisió és sobre el model econòmic. Sense canviar un model basat en mà d’obra barata i sectors de poc valor afegit, qualsevol política migratòria serà cosmètica. La immigració no pot continuar essent el substitut de la transformació productiva que no s’ha volgut fer.

I la tercera decisió és sobre el projecte de societat. La integració no és una concessió ni una amenaça: és el nucli d’una política que aposta per la igualtat d’oportunitats, per l’escola com a espai de cohesió i per una identitat cívica i nacional capaç d’incorporar la complexitat sense dissoldre-les.

Mentre no es prenguin aquestes tres decisions, el buit continuarà. I ja sabem qui l’omple: els que simplifiquen, els que tenen por, els que prefereixen el relat de la civilització amenaçada i la nació agònica a la dificultat d’una política concreta. El veritable debat no és sobre immigració. És sobre si som capaços de governar-nos amb tot allò que això implica. O si preferim, còmodament, deixar que altres ens governin utilitzant la por.