Des de l’escó 33

Hi ha una idea que s’ha instal·lat amb una naturalitat inquietant: que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres. I, el més greu, és que molts ja ho consideren inevitable.

Però no ho és.

El que sí que és real és la paradoxa que hem construït. Una paradoxa doble, que erosiona silenciosament el contracte social.

D’una banda, els estats recapten més que mai. No perquè hagin decidit obertament apujar impostos, sinó perquè la inflació, combinada amb la no deflactació dels trams fiscals i la congelació del mínim exempt, ha generat una pujada encoberta. Els ciutadans paguen més sense ser més rics. El salari brut anual pot augmentar, però el poder adquisitiu no. De fet, segons l’Institut Juan de Mariana, un treballador mitjà ha perdut uns 1.410 euros des del 2018, a causa de la inflació i de la progressivitat en fred de l’IRPF. És una forma de fiscalitat sense debat ni vot. I, per tant, sense responsabilitat política.

De l’altra, moltes empreses acumulen beneficis extraordinaris mentre els salaris reals es mantenen estancats. Un estudi de la CGT Catalunya constata que, entre el 2021 i el 2024, els salaris reals han caigut un 4,1% a Catalunya, en un context en què els marges empresarials han crescut un 6,1%, assolint els nivells més alts des del 2009. La distància entre el que cobra un directiu i un treballador mitjà s’ha disparat fins a nivells difícils de justificar en termes de productivitat o mèrit. I si parlem de la bretxa salarial per raó de gènere, la disparitat és encara més gran.

No és només una diferència econòmica. És una fractura moral que la doble pressió —pública i privada— fa recaure sobre un mateix grup social: les classes mitjana i treballadora.

I aquí és on cal dir una cosa incòmoda.

Una part de l’esquerra tradicional ha assumit, gairebé sense discutir-la, una idea que és en realitat profundament conservadora: que deflactar els impostos debilita els serveis públics. I amb aquest argument ha legitimat que l’Estat recapti més a costa de l’erosió de les classes populars. Com assenyala l’economista Modest Guinjoan, la classe mitjana empobrida s’ha convertit en “l’ase dels cops fiscals”, atrapada entre una pressió tributària creixent i la incapacitat de protegir-se dels efectes de la inflació.

És una esquerra que, en nom de protegir l’estat del benestar, acaba ofegant la base social que l’hauria de sostenir. És un suïcidi que dona vots a l’extrema dreta.

Però la contradicció és encara més profunda.

Perquè aquesta mateixa esquerra sembla haver oblidat un principi que forma part de la seva pròpia tradició intel·lectual. Karl Marx no va concebre el treball només com un factor de producció, sinó com un element central de la dignitat humana. El problema, per a Marx, no era el treball en si, sinó la seva explotació (la plusvàlua).

La dignitat no provenia del subsidi, sinó del treball digne.

Aquesta idea, que pot semblar avui gairebé una extravagància, estava perfectament sintetitzada en un detall carregat de significat històric. L’òrgan central del PSUC era Treball. No pas Subsidi. A Costa Rica era Trabajo i a Nova York Daily Worker. Reivindicar el treball i els treballadors no era una qüestió retòrica. Era una declaració de principis.

El treball dignifica perquè dona autonomia, sentit i projecte vital. El subsidi, en canvi, és —i ha de ser— un mecanisme de protecció excepcional. Necessari, imprescindible en molts casos, però no estructural. Quan el subsidi esdevé estructural, no estem reforçant la justícia social: estem institucionalitzant la dependència.

El sociòleg Richard Sennett ho expressa amb precisió: fer una feina ben feta és una necessitat humana bàsica. Quan aquesta dimensió desapareix, no perdem només ingressos. Perdem sentit. Quan treballar no garanteix una vida digna, el treball perd legitimitat. I quan el treball perd legitimitat, el sistema s’esquerda.

Aquesta fractura ja és visible. No només en les estadístiques, sinó en les actituds. Hi ha joves que es fan una pregunta que hauria estat impensable fa només una generació:

Treballar, per a què?

Els joves han popularitzat el concepte de “quiet ambition” —ambició silenciosa—, una resposta racional a un mercat laboral que els ofega amb llargues jornades i salaris baixos. La feina ha deixat de ser una forma d’autorealitzar-se perquè ja no existeix l’horitzó professional que ho faria possible.

No és una actitud fruit de la mandra. És una actitud racional dins d’un sistema que no premia l’esforç. Els menors de 30 anys guanyen un 35% menys que la mitjana, i el seu creixement salarial queda per sota del que tenien les generacions anteriors. Amb les dones joves la bretxa encara és més gran.

Si el salari no permet emancipar-se, si l’estabilitat és una excepció, si l’ascens social és improbable, el vincle entre esforç i recompensa es trenca. L’Informe de Joventut a Espanya 2024, promogut per l’INJUVE i dirigit pel professor Carles Feixa, constata que l’edat mitjana d’emancipació se situa ja als 30,4 anys, una de les més altes d’Europa. I aquesta circumstància es dona en un context en què la precarietat del mercat laboral i l’encariment de l’habitatge fan de la independència personal gairebé una utopia.
I en això hi ha també una responsabilitat col·lectiva.

Hem construït, des de l’educació i el discurs públic, una cultura de garanties desvinculada de la cultura de l’esforç que ha contaminat la mentalitat de les persones i els empresaris. Hem transmès la idea que el benestar no és una conquesta. I això, combinat amb un mercat laboral precaritzat, genera una dissonància difícil de sostenir.

El resultat és un sistema que falla en el seu nucli: ni protegeix prou bé els vulnerables ni recompensa adequadament els que contribueixen fiscalment. Al contrari, els penalitza. Vivim en una societat —o almenys ha estat així fins ara— en què la dimensió horitzontal de la vida (l’amor, l’amistat i les aliances generacionals) té més pes que la dimensió vertical (la relació entre generacions i la transmissió de coneixement i patrimoni). La família, per a bé o per a mal, ens condiciona.

D’aquí també el debat —sovint fetitxista— sobre l’impost de successions. Convertit en bandera, sovint oculta una qüestió més profunda: qui suporta realment la càrrega fiscal del progrés familiar.

Per això cal recuperar un equilibri social que hem perdut. En aquesta línia, la primera exigència ha de ser reclamar transparència fiscal: que els impostos no pugin per la porta del darrere i que només perjudiquin les rendes més baixes. A més, a Catalunya, l’espoli fiscal fa que la “mentida” sobre la necessitat de tenir una fiscalitat alta encara sigui més grossa.

Cal una economia que torni a vincular beneficis i salaris. I cal, sobretot, recuperar el valor del treball com a eix de dignitat personal i de cohesió social. No per negar la necessitat de la protecció pública, sinó per evitar que aquesta substitueixi allò que hauria de garantir: una societat en què treballar valgui la pena.

Perquè si treballar deixa de tenir sentit, el problema ja no és econòmic. És més greu.

És una crisi del sistema social que, nascut amb la Revolució Francesa, va modelar-se, també, per les mobilitzacions obreres dels segles XIX i XX.