Home

troscasagran-2100

Arran de la celebració del centenari de la publicació, l’any 1906, de La Nacionalitat Catalana [text complet] d’Enric Prat de la Riba, vaig voler llegir una altra vegada l’obra més influent, juntament amb Lo Catalanisme [text complet] de Valentí Almirall, del catalanisme clàssic. La conclusió a la qual vaig arribar és que no se’n pot aprofitar gairebé res perquè el seu temps ja ha passat. La Catalunya de Prat de la Riba és tan sols una ombra que es projecta tènuement fins avui. El programa catalanista de Prat combinava l’aposta industrialista i la urbanització del país amb la defensa de la identitat cultural i lingüística que havia de concretar-se en l’establiment d’una àmplia autonomia política. El programa pratià era, en aquest sentit, una proposta modernitzadora per a la Catalunya del segle XX, malgrat les setmanes tràgiques, les setmanes còmiques, les dictadures o les dictablandas i les guerres —civil o de l’Àfrica. Com tots els processos de modernització arreu del món, el trajecte ha estat, és clar, conflictiu. Però com tots els moments de canvi, la lluita mateixa ha estat bàsica per garantir l’èxit del projecte.

Malgrat els dubtes que algú pugui oposar-hi, sóc del parer que el catalanisme polític de Prat de la Riba —el qual, d’altra banda, era una síntesi de l’antic federalisme, el nacionalisme culturalista i el foralisme carlí— ha mort d’èxit. El que vull dir quan afirmo això és que la realitat actual ens demostra que la majoria de les reivindicacions plantejades fa més d’un segle i mig han estat superades perquè o bé s’han assolit, amb totes les limitacions que hom vulgui, o bé ja han decaigut. Si ho sintetitzéssim en forma d’eslògan, em fa l’efecte que costaria poc verificar l’èxit, almenys en un noranta per cent, del programa catalanista basat en «la industrialització, la urbanització, la democràcia, l’autonomia i la regeneració d’Espanya». M’explicaré.

El que vull dir és que, ara mateix, l’economia catalana és més postindustrial que industrial; que la Catalunya ciutat proposada pels noucentistes és una realitat policèntrica territorialment (a la qual caldria afegir, si també ens referíssim al conjunt de la catalanitat, la potència de ciutats com ara València i Palma); que la democràcia per fi ha aconseguit arrelar com un sistema polític durador; i, finalment, que l’autonomia fins i tot és, al cap de tants anys i de les necessitats del món global, un vestit que s’ha fet curt. Haver arribat fins aquí després dels molts traumes que s’han hagut de superar és tot un mèrit, sobretot perquè la Guerra Civil i el franquisme van foragitar una bona part de la intelligentsia catalana que exercia funcions de direcció ideològica per acomplir el programa que acabo d’exposar. I el catalanisme —el catalanisme nacionalista, si ho volen dir així, per bé que no n’hi ha d’altre—, que ha estat el gran factor de modernització des de mitjan segle XIX, històricament ha representat el poder tou de la política catalana.

El deu per cent de fracàs que abans he dit que es podia atribuir al programa catalanista de Prat, però també al d’Almirall, és el que fa referència a la regeneració d’Espanya. Com que el catalanisme del segle XX no va pretendre mai arribar a controlar l’Estat —a la manera, per exemple, dels unificadors piemontesos italians—, la pretensió dels nacionalistes catalans de catalanitzar- lo va convertir-se en un objectiu molt més difícil d’implantar. L’Estat espanyol s’ha configurat a partir d’un patró centralista i castellanitzador innegable. Com la passió centralista, burocràtica i jacobina de la política espanyola —ja fos en versió liberal, ja fos en versió conservadora—, ni els federalistes a l’estil Pi i Margall —que en aquest cas sí que van voler controlar l’Estat i, en canvi, no tan sols no van aconseguir-ho, sinó que van fracassar estrepitosament—, ni el catalanisme regeneracionista no van poder-hi fer res. Al contrari. Segurament, aquest és el regust amarg que fa que s’hagi estès com una taca d’oli la sensació que no hi ha res a fer, que Espanya és impossible de reformar. Però una cosa no ha d’amagar l’altra, perquè si hom atribueix al catalanisme la pretensió de conquerir l’Estat (una pretensió que, com ja he dit, no ha tingut mai), aleshores segur que no sabrem valorar quin és el balanç històric que cal fer-ne. I és que, malgrat tot, el catalanisme va promoure la modernització de Catalunya seguint una via clàssica i exitosa —a la britànica, si ho volen comparar amb un altre cas— mitjançant el desenvolupament econòmic, el reformisme polític i la democratització de la societat. I aquí és on som ara.

El catalanisme s’ha basat sempre en això que ara en diem el dret a decidir: decidir sobre què som; decidir qui som i per què volem continuar essent el que som i decidir sobre el futur. El catalanisme, doncs, enfonsa les seves arrels en el nacionalisme democràtic i defensiu, pacífic, humanista i social, que històricament ha ajudat el poble —les classes populars, si es vol dir així— a prendre consciència de la seva opressió i de la necessitat de superar-la. El catalanisme és, per tant, un moviment polític que relliga la història i la cultura amb la praxi política en les institucions democràtiques. Això és el que van fer Prat de la Riba i els joves catalanistes dels primers anys del segle XX per superar les actituds romàntiques dels nacionalistes culturalistes del segle XIX. En aquest sentit, el catalanisme és l’expressió del contracte entre la identitat històrica formada per una cultura nacional i la identitat civil fonamentada en un conjunt de drets i garanties, cosa que ha permès assegurar la lleialtat dels ciutadans a Catalunya amb independència que hi hagin nascut o no. El que cal preguntar-se ara és si això es pot formular encara així, atès els canvis accelerats i la transformació —fins al punt que ara està prou debilitada— de la catalanitat.

Diu el professor Joan Ramon Resina que el nacionalisme és poca cosa més que la reducció de diverses lleialtats a una expressió política. Tanmateix, els detractors del nacionalisme de les minories acostumen a identificar-lo amb moviments que practiquen neteges ètniques i atrocitats d’aquesta mena. Rara vegada els detractors del nacionalisme passen factura d’aquests conflictes als estats i a la seva manca de voluntat d’integrar la diversitat cultural i nacional interna. En les dues darreres dècades hi ha hagut, a més, un gir reaccionari de l’opinió pública en relació amb les minories. Si al pic de la Guerra Freda les lluites d’alliberament nacional a Algèria, Vietnam, Guinea, Moçambic o Sud-àfrica van tenir el suport de molts intel·lectuals occidentals, després del setge de Sarajevo, les matances de Rwanda i la persistència de determinats grups terroristes, aquest suport ha minvat molt. Pitjor encara, són pocs els que contradiuen públicament la criminalització d’estratègies polítiques d’algunes minories nacionals que cerquen l’autodeterminació per la via de la legitimació democràtica a través d’una consulta popular.

També és veritat que el catalanisme d’avui dia està amarat d’un idealisme tan excessiu, tan allunyat de la realitat, que hi ha propostes que fins i tot resulten ridícules. Ens passem el dia alimentant discussions esotèriques que no se sap com es transformaran en una clara realitat pública i política. Un exemple ben clar del que dic és la proposta de celebrar un referèndum per la independència a la brava. Com es farà? Qui l’haurà de convocar? Amb quina legalitat? És que algú es pot creure de veritat que l’ONU o la UE avalaran un procés com aquest? Ja sé que els polítics acostumen a estirar més el braç que la màniga, però nosaltres tenim dret a demanar-los que no ens enganyin. Que, sense abandonar els ideals, ens proposin coses possibles. Simplificar matusserament allò que, de fet, és realment complex, no passa de ser el reflex d’un tacticisme eixorc. I allò que ens cal ara és tot el contrari. Com assenyala el professor Daniel Innerarity, el que convindria és que la política, aquell sector de la societat que un dia o altre esdevindrà govern perquè el poble l’haurà triat, sàpiga tematitzar aquesta complexitat. La sàpiga llegir i en tregui les conseqüències que consideri oportunes. Si un catalanisme retòric —merament propagandista, vull dir— acabés per substituir el catalanisme polític de veritat com el que va fer triomfar el programa pratià, llavors sí que estaríem perduts. Perquè, si això passés, seria evident per a tothom que ja no és un factor de modernització com ho havia estat en el passat.

Si encara dura el ressò de la conferència que Artur Mas va fer al Palau de Congressos de Catalunya el 20 de novembre del 2007, i que aquest llibre recull, és precisament perquè va servir per presentar una proposta política que feia temps que madurava i que enllaçava amb aquelles veus que reclamaven una reactualització del catalanisme clàssic, incloent-hi el mateix pujolisme. Amb aquest conferència, Artur Mas va voler situar on calia la discussió sobre el futur del catalanisme i del dret a decidir, al marge de les conjuntures i dels tripijocs tacticistes que tant de mal van fer, per exemple, durant l’elaboració del nou Estatut d’Autonomia. Les idees que Mas va desplegar aquell vespre estan construïdes, en canvi, com a hipòtesis de treball per a la regeneració d’un catalanisme que ha de fer front al procés de globalització, donar continuïtat a l’Estat del benestar, assumir polítiques de sostenibilitat, gestionar la diversitat cultural i identitària i impulsar el dret a decidir com una forma de regeneració democràtica.

En fi, el que vull dir és que la virtut de la conferència d’Artur Mas és que va reclamar un replantejament, una reformulació o una reinvenció (facin servir la paraula que més els agradi) del catalanisme perquè només així esdevindrà motor i guia de la nova Catalunya. Aquest és el sentit real de la proposta de Casa Gran del catalanisme, que va més enllà dels acords polítics entre partits o de reconciliacions entre les diverses famílies nacionalistes. Si només es tractés d’això, aleshores sí que la Casa Gran tan sols seria una mansió més o menys bonica però sense substància. Mas proposa alguna cosa més.

Del que acabo de dir, suposo que es dedueix fàcilment que el projecte de Casa Gran del catalanisme no és un moviment tàctic. Més aviat és una proposta de llarg recorregut. Hi haurà qui em replicarà dient-me que aquesta iniciativa sorgeix del desassossec de CDC perquè, tot i haver guanyat les eleccions del 2003 i del 2006, no va aconseguir bastir la majoria suficient per formar govern. No ho nego, però no és d’estranyar que hagi estat així, perquè l’obligació de tot polític és reflexionar sobre per què les coses s’esdevenen d’una manera i no pas d’una altra. És de les crisis d’on neix el redreçament. ¿O és que no ha estat així des de, posem per cas, Narcís Feliu de la Peña i el seu Fénix de Cataluña. Compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas, publicat el 1683 i reeditat en facsímil per Editorial Base el 1975, després d’aquell gran fracàs que fou el 1659, per promoure un nou desenvolupament català?

L’acte organitzat pel món empresarial a la seu de l’IESE per reclamar un aeroport digne i unes infraestructures adequades no és també això? O és que només l’hem d’interpretar com si fos una reunió d’oligarques preocupats pel descens del compte de resultats de les empreses que representen? Qui es pensi que hom pot embrancar-se en un projecte de renovació del nacionalisme català només perquè no s’ha pogut arribar a la presidència de la Generalitat, deu creure que els que ho proposen o bé són uns maníacs o bé, oi?, que qui no té feina el gat pentina. No és això. Més aviat és que s’ha arribat a algunes conclusions; primer: que el desenvolupament de Catalunya com a nació diferent passa per un augment de la sobirania, però, d’entrada, pel reconeixement del dret a decidir. Segon: que la prioritat del catalanisme és el futur i el benestar de les properes generacions més que no pas el passat, per bé que sense obviar-lo. I tercer: que davant dels reptes que planteja la globalització i l’economia-món, cal potenciar un bloc catalanista i demòcrata sòlid que impulsi polítiques per sobreviure com a comunitat nacional.

L’instrument que s’ha decidit fer servir per ampliar la base social del catalanisme i repensar-lo és la Fundació Catalanista i Demòcrata Trias Fargas, mitjançant la qual es pugui bastir un moviment nou —CatDem, en diem— que permeti que el nacionalisme català recuperi l’hegemonia i la direcció del país. Tinc anotada una lúcida sentència del professor d’Història de la Filosofia que ja he citat abans, Daniel Innerarity, que diu així: «Es trien els governs, no els pobles». No voldria desvirtuar el que aquest professor basc volia dir en escriure una frase com aquesta, però em fa l’efecte que caldria pensar-hi, sobretot perquè una de les deformacions polítiques que generen aquells que tenen poder és, precisament, oblidar una cosa tan òbvia com aquesta. La capacitat de triar un govern és l’essència de la democràcia. I això és el que compta, independentment del fet que les societats, els pobles, tinguin una vida autònoma més o menys al marge del poder. La responsabilitat del poder és, d’altra banda, vetllar perquè els pobles tinguin el dret a decidir sense haver d’estar permanentment sotmesos a tensions i encara menys als vaivens partidistes.

Llegeixin les pàgines que vénen a continuació amb atenció, si us plau, sense prevencions partidistes ni orelleres ideològiques excloents, perquè estic segur que hi ha un munt d’idees, diagnòstics i esperances que vostès poden compartir.

(Pròleg al llibre d’Artur MAS, Per una Casa Gran del Catalanisme, Barcelona, Editorial Base, 2008)

One thought on “Per construir el futur

  1. Retroenllaç: El contratiempo de Camilo S. Baquero con la biografía de Artur Mas | EL PASSAT QUE NO PASSA

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s