Home

Captura de pantalla 2013-04-01 a les 3.13.43

L’existència de la mona, entesa com una menja dolça pròpia de Catalunya, el País Valencià i Múrcia per celebrar el dia de Pasqua Florida, es remunta al segle XV. Potser és d’abans i tot. La forma i la composició d’aquest pastís, que la tradició dicta que els padrins han de regalar en aquesta data als seus fillols, ha variat molt amb el temps. Sembla que antigament, quan es feia a casa, tenia forma de tortell i era feta amb pasta de pa, possiblement una mica més pastada i enriquida. Les mones actuals, cada dia més sofisticades i que són fetes amb una base de pa de pessic, mantega i xocolata, i adornades amb plomalls, fruita confitada i ous o altres figures de xocolata, són, si més no a Catalunya, del segle XIX. Fins ben entrat el segle XX encara era costum posar-hi ous durs amb la closca pintada, un per cada any de l’infant a qui li era lliurada. A Itàlia també tenen un pastís pasqual, la colomba, per celebrar en família la Pasquetta, el dilluns de Pasqua. La idea de celebrar la fi de la Quaresma amb un pastís va ser de Dino Villani, director publicitari de la firma milanesa Motta, que ja era famosa pels seus panettoni nadalencs, i que als anys trenta va idear un dolç semblant, fet amb farina, mantega, ou, sucre, ratlladura de taronja confitada i coronat amb un glacé d’ametlles, per aprofitar la mateixa maquinària i la matèria primera amb què elaborava el pastís de Nadal.

Que la mona catalana sigui més antiga que la colomba italiana —per bé que hi ha qui li ha volgut donar un origen mític, lligat als reis llombards— no li dóna més credibilitat ni la fa més bona. Totes dues, mona i colomba, han esdevingut un ritual més de la litúrgia laica pasqual. Es veu que als mediterranis ens agraden els dolços i la comèdia des de fa molts anys. I segons sembla també ens agrada embolicar la política fins al punt de posar les coses molt difícils. A Itàlia, a més, ara ja compten amb un comediant professional com a protagonista, el famós Beppe Grillo, dirigent de l’inconformista Moviment 5 Estrelles, que s’afegeix amb empenta —i unes grans dosis de populisme i mala educació— al drama holístic que era la política italiana des de la irrupció de Berlusconi i els bufons de la Lliga Nord. En la política italiana hi ha molts saltimbanquis i malabaristes. Diuen les cròniques periodístiques que abans d’ahir Giorgio Napolitano, el president actual italià que anteriorment era un destacat dirigent i teòric del PCI, va felicitar la Pasqua als periodistes que l’esperaven al Quirinal amb una broma: “En comptes de la colomba, us porto això”, tot mostrant-los el paper que es disposava a llegir-los. I el paperet en qüestió resumia el “full de ruta” per encarar la sortida del laberint on s’ha perdut la política italiana des de les darreres eleccions. La solució del president a l’envitricollat panorama italià passa per nomenar dues comissions de “savis” (que integraran senadors de diversos partits, un expresident del Tribunal Constitucional, el president de l’Institut d’Estadística i un membre del directori de Bankitalia) per “il·luminar” els polítics. La política italiana s’ha quedat a les fosques i està atrapada en un embolic formidable. El comentarista Enrico Mentana, de la cadena La 7, va resumir què està passant a Itàlia amb una definició que els resultarà familiar: “vivim en una república de geometria variable”. El que traduït vol dir, ras i curt, que el bloqueig de la política italiana és total.

La mona de Pasqua forma part de l’imaginari, del costumari si volen dir-ho a la manera de Joan Amades, català tradicional, però la tradició política catalana és molt més jove. I tanmateix, la política catalana cada dia s’assembla més a la italiana. I no tan sols perquè aquí hàgim passat de la “geometria variable” de la legislatura passada a la Commedia dell’Arte actual, sinó perquè el més sorprenent és que hi ha grups polítics que no s’atreveixen a governar per preservar a l’alça unes hipotètiques expectatives electorals. Que es cremi qui ha guanyat, sembla que diguin, encara que no hagi assolit la majoria absoluta per fer-ho, mentre “els perdedors” jeuen a la palla menjant-se la mona. La traducció d’això és que encara que avui s’acabi la Setmana Santa, el viacrucis no s’ha acabat: ni tenim aprovat el pressupost ni s’albira una solució immediata a l’ofec financer. En conseqüència, tenim un govern a mitges. Entretant, però, creem, com els italians, comissions i ens posem a pentinar el gat de la consulta i de què s’hi ha de preguntar. El president Artur Mas és, com el president italià, l’única garantia d’estabilitat. Però tot té un límit i els catalans tenim menys humor que els italians. Si ells sembla ser que poden esperar pacientment la formació d’un nou govern a base de dieta de colomba, a nosaltres el dolç ens embafa de seguida. Aquest és el perill: renunciar a fer política sense tenir la gràcia dels italians per emmascarar-ho. Nosaltres tenim la tradició i ells l’art.

Ahir mateix, el departament d’Economia i Coneixement va haver de sortir al pas de la notícia que actualment no hi ha obert cap tipus de negociació, “ni propostes, ni ofertes, ni converses” amb el govern espanyol per negociar un nou model de finançament. “No hi ha res”, van assegurat fonts del departament que dirigeix el conseller Andreu Mas-Colell. Així era com Economia havia de desmentir “els rumors” que feien referència a què com a conseqüència de l’entrevista entre els presidents Mariano Rajoy i Artur Mas s’havia proposat començar una negociació per millorar l’actual model de finançament. ¿Cal sortir a desmentir una acció que si s’hagués produït seria el més normal del món? Es veu que sí. I entretant que bombin als proveïdors que no cobren i als ciutadans que han retornat a les llistes d’espera perquè ha calgut retallar el pressupost social anys rere any. I ja en portem tres. Itàlia, que és un estat consolidat, potser es pot atrevir a representar una vegada i una altra un sainet conegut (si Grillo no els ho impedeix). Nosaltres, que de moment només són una autonomia d’Espanya i tenim pocs actors que siguin realment bons, la bufonada pot acabar en drama i conduir-nos a la marginalitat.

Publicat a elSingularDigital, 01/04/13

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s