Home
© Mané Espinosa

© Mané Espinosa

El pressupost és la llei més important que presenta anualment un govern i respon a uns cicles molt concrets. Per tant, el pressupost és determinant per a un país perquè és el principal instrument de política fiscal i resumeix la disponibilitat de recursos per a totes les àrees de gestió del govern. Serveix, a més, per coordinar les polítiques públiques. El pressupost és, doncs, l’instrument imprescindible de programació estratègica de les prioritats que fixa el govern i de les quals caldrà que després en reti comptes al Parlament. Les funcions del pressupost són, en aquest sentit, de caràcter politicoinstitucional, econòmiques i gerencials. En fi, que el pressupost reflecteix les decisions polítiques del partit o dels partits que l’elaboren, l’aproven i l’executen.

No sóc economista i no estic preparat per explicar-los detalladament què representa un pressupost. Només sé que el pressupost és a les finances públiques el que el mercat és per al sector privat. O per a les finances particulars. Una previsió d’ingressos i de despeses, matisada per la capacitat d’endeutament que es tingui. Catalunya és l’única comunitat autònoma que encara no ha presentat al Parlament el pressupost per a aquest any. Durant dies, ERC ha volgut fer creure que el Govern no presentava els pressupostos perquè els republicans no estaven disposats a aprovar-los amb el marge de dèficit que imposava el govern de Madrid i que CiU estava disposada a assumir. L’oposició socialista se’n queixava, a pesar de defensar una ampliació de la despesa pública com feien els republicans i ICV-EUiA, tan sols per debilitar el MHP Artur Mas. El president de la Generalitat, però, la setmana passada va deixar molt clar que no pensa firmar uns pressupostos que signifiquin “la fallida de l’Estat de benestar” a Catalunya i “una inexorable fractura de la societat catalana” de conseqüències imprevisibles però totes dramàtiques. El president ha demostrat una vegada més que no necessita l’advertiment ni d’ERC ni de ningú per arribar a una conclusió molt lògica. L’excés d’austeritat pot acabar destrossant la Generalitat de Catalunya i, consegüentment, l’autogovern.

El president Mas es nega a elaborar els pressupostos del 2013 perquè si ha d’adaptar-los a l’injust objectiu de dèficit que imposa el govern central el país se’n va en orris. Confesso que fins ara he defensat que tanmateix calia presentar els comptes saltant-se aquest límit, encara que en el fons fossin irreals. Uns pressupostos així serien tan poc realistes com aquells que en anys anteriors incloïen les partides que els governs espanyols han deixat de pagar després i encara ens deuen. Era del parer que, posats a fer un acte polític, i com he dit en començar el pressupost forma part de les visions polítiques de cadascú, presentar uns comptes segons els criteris de dèficit que es consideren justos és, també, una declaració política, tant o més que la que ara és a mans del TC. Al capdavall, els incompliments del govern espanyol van impedir que el 2012 la Generalitat complís amb l’objectiu de dèficit, situat en l’1,5%. Es va desviar fins a l’1,96% amb un cost polític i social innegable. Però ara el president ha decidit que és millor no presentar els pressupostos d’enguany perquè si s’han d’adaptar a les demandes de Madrid esdevindran una amenaça objectiva contra la cohesió social del país. Lògicament, el president ho considera un perill, a més de ser totalment injust. I ho és encara més perquè el govern del PP obliga de nou les comunitats autònomes a carregar amb la major part del sacrifici, a pesar que les CC.AA. administren, almenys en el cas català és així, el 70% de la despesa social. Diguem les coses pel seu nom, per tant. Negar-se a presentar els pressupostos implica un acte d’insubmissió davant les imposicions financeres de Madrid i situa el president al capdavant de la protesta social (de metges, mestres, dependents i entitats socials de tota mena) que pateixen els efectes de la gasiveria governamental madrilenya. I aquesta sí que és una vertadera declaració de sobirania.

Ja veurem com acaba la negociació entre Madrid i Barcelona. El més important, de moment, és que el MHP ha recuperat la iniciativa i s’ha desfet dels marcatges incòmodes amb la contundència i la decisió que tothom li reconeix, a pesar de la patacada electoral, des del setembre de l’any passat. Ho he dit moltes vegades, estem immersos en un procés polític que reclama un lideratge fort, incontestable, que no es pot compartir de cap manera. El MHP Artur Mas és avui dia el líder indiscutible del sobiranisme. Sense ell no seríem on som. Doncs bé, si ell diu que és millor no presentar els pressupostos fins que no aconseguim aproximar-nos a l’objectiu del 2,1%, ho accepto, especialment perquè, tot i així, això obligaria a reduir la despesa pública  entre 1.600 i 1.800 milions del pressupost anterior del Govern, que ja va ser el més restrictiu de la història. L’aposta de relligar d’una manera clara el sobiranisme amb la defensa de l’Estat del benestar és el millor que es pot fer si volem que el procés pel dret a decidir esdevingui majoritari i tingui èxit.

Publicat a elSingularDigital, 13/04/13.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s