Passen els dies i la data de la consulta se’ns tira al damunt. És veritat que abans del 9-N els europeus som convocats a triar el nou Parlament i altres càrrecs de la UE el pròxim 25 de maig.

Tinc la sensació, però, que aquestes eleccions europees no mobilitzaran gaire la gent. Almenys aquesta seria la conseqüència lògica de les crítiques que escolto sobre el greu error que han comès ERC i CiU en no ser capaços d’acordar una candidatura nacional.

Fins i tot, José Antonio Zarzalejos, un home tan intel·ligent com contrari al procés sobiranista català, ha observat que la incapacitat de CiU, ERC i ICV d’acordar una llista única per a les eleccions al Parlament Europeu és un factor debilitant d’aquest procés. La batalla de la consulta d’autodeterminació és lliura a Espanya i a Europa.

Té raó Zarzalejos quan diu que el procés pot descarrilar per la lluita ferotge d’ERC, per bé que disfressada de suport al president Mas, per assegurar-se el control futur del poder polític del país. Tant si es fa com si no es fa la consulta ERC vol assolir el poder, ni que sigui l’autonòmic. Ho he explicat en un altre article.

Només la miopia de l’actual direcció de CDC, perquè és obvi que UDC fa dies que ho va veure i per això són la diana dels republicans, va impedir-li de veure-ho molt abans de la monumental aixecada de camisa d’ERC sobre la candidatura unitària.

El Baròmetre Polític que ha publicat El Periódico assenyala un lleu estancament dels republicans a pesar que la federació nacionalista trauria 15 escons menys que el 2012. Però per primera vegada en la legislatura puja. I això que el baròmetre es va fer abans que quedés clar que no hi hauria candidatura unitària.

Potser encara no és l’hora de fer canvis en la composició del govern, però el President hauria de començar a rumiar-hi. L’oportunitat perduda davant els comicis europeus i la volatilitat de la situació reclamen un cop de timó per recuperar d’una vegada la iniciativa. No hi veig cap altra sortida.

En un país en què els polítics sense cap responsabilitat de gestionar són els més valorats (Junqueras, Fernández i Herrera, cosa, per cert, que ja passava abans amb Duran i Lleida), cal que el President remunti el vol.

Calen aire de canvi, doncs. I confiança. El President va dir en una entrevista a RAC1 que si l’estat impedia la consulta es reuniria “amb les forces polítiques que recolzen el procés” per decidir de forma conjunta què fer i en quines condicions. Cap objecció. Abans, però, cal governar i donar sensació de solvència. El govern de les retallades necessita un relleu per reforçar l’ascens de l’optimisme que detecta el baròmetre del GESOP.

Ha de ser un nou Govern per abordar amb més força que mai els símptomes de recuperació econòmica i la negociació amb Madrid sobre el finançament, sense deixar de banda, és clar, la consulta compromesa amb els ciutadans de Catalunya.