En aquesta setmana curta que ens portarà dijous al referèndum per la independència d’Escòcia, els sondejos, les enquestes, les anàlisis i les opinions són tantes que les dades ens surten per les orelles. Els diaris vegetals i digitals, les televisions i les ràdios, ens inunden amb informació de tota mena. D’enquestes i de prediccions de resultats per al referèndum escocès, n’hi ha per a tots els gustos. Barres, gràfics i percentatges serveixen per analitzar tots els perfils dels votants convocats a les urnes: per gènere, per origen, per condició econòmica, per edat… Infinites maneres d’analitzar la realitat per intentar esbrinar el futur i, sobretot , influir en la decisió que els ciutadans d’Escòcia prendran el proper dijous. Però també es tracta d’això. A les xarxes socials podem trobar de tot, però aquí tenen un parell d’exemples: l’última actualització de les enquestes i dels possibles resultats de la mà del politicòleg català Ivan Serrano o les gràfiques de tendència del també politicòleg i sociòleg de la Universitat de Sussex Ben Stanley.

El que sembla clar és que la distància entre els partidaris del sí i els del no s’ha anat escurçant i que caldrà esperar als resultats reals del referèndum per saber si a finals d’aquesta setmana comptem amb un nou estat a Europa. No sigui cas que passi com va passar-li a Churchill i als conservadors britànics, que quan es pensaven que tenien el gat al sac i ben lligat va resultar que hi tenien un forat. Les eufòries no són mai bones. Les enquestes, els sondejos i els estudis aporten llum per a l’anàlisi política però no determinen el capteniment de les persones, que és més imprevisible.

No cal dir que la mobilització i la campanya al voltant del referèndum a Escòcia ha tingut des del principi un sentit polític clar. El referèndum escocès va ser una iniciativa del govern nacionalista del primer ministre Alex Salmond, qui, per cert, tot i així governa per a tots els escocesos, i la campanya pro independència s’ha promogut mitjançant la plataforma YesScotland, creada a Edimburg el maig de 2012. Per la seva part, els partidaris de l’statu quo, i per tant defensors de l’opció del no al referèndum, s’han agrupat en una altra plataforma, BetterTogether, una organització multipartit que agrupa l’Scottish Labour, l’Scottish Conservative Party i l’Scottish Liberal Democrats, creada el mes de Juny de 2012 també a Edimburg. Entre els laboristes, però, hi ha hagut discrepàncies, com també ha passat a Catalunya, i hi ha aparegut una facció que ha pres partit per la independència, els anomenats Labour For Independence, que retreuen l’aliança del partit laborista amb els tories per a defensar la unió. No tot s’hi val en la lluita política.

Les campanyes dels dos bàndols han estat diferents des de l’inici, segurament perquè els partidaris del no van néixer obligats per la iniciativa independentista del govern de Salmond, i per tant, a la contra, com a Catalunya quan uns quants unionistes s’han agrupat en la SCC i la Fundació Joan Boscà, en una barreja nacionalista espanyola d’exfalangistes reconvertits, socialistes ipeperos, incloent-hi C’s. Com han assenyalat diversos mitjans de comunicació, la campanya dels partidaris del no a la independència d’Escòcia ha estat alarmista, catastrofista fins i tot, malgrat que mai no ha qüestionat el dret dels ciutadans escocesos a votar. Quina diferència, oi? Cadascú té la tradició política que té i la del nacionalisme espanyol no és precisament democràtica.

Als ciutadans escocesos no els ha calgut organitzar cadenes humanes, ni consultes populars, ni manifestacions multitudinàries, ni mosaics en forma de V de més d’11 quilòmetres per poder exercir el seu dret de decidir. La defensa del procés d’autodeterminació l’ha capitanejada l’SNP, malgrat que les institucions autonòmiques escoceses no se n’hagin inhibit en cap moment. L’SNP governa per a tothom però això no vol dir que hagi de renunciar al seu programa. També és veritat que el govern de Londres ha posat les coses fàcils. La racionalitat política es va imposar i al final els conservadors, junt als laboristes i als liberals demòcrates britànics, van acceptar que l’única manera de resoldre el plet escocès era amb l’exercici del dret a vot. Només així s’evita el xoc de trens, la violència i la intransigència.

Les enquestes a Escòcia i les manifestacions a Catalunya són dades, indicis, que permeten veure tendències, però el que compta és la voluntat real. El que es pot comptar amb nombres i garanties. L’opinió dels ciutadans només podrà ser coneguda i reconeguda, doncs, mitjançant el recompte dels vots. No ens oblidéssim pas de Winston Churchill i del seu gran fiasco d’ara fa gairebé 70 anys. Deixem que les urnes parlin. Deixem que triomfi la democràcia.