Home

“Ens hem quedat sols però no estem sols. Al món de les democràcies consolidades intentar posar barreres al camp, posar límits a les ànsies de llibertat, va contra el signe dels temps”

ara_logo_690x370

Ens hem quedat sols. Després de la derrota del “sí” a la independència d’Escòcia, Catalunya s’ha quedat sola davant la comunitat europea. I és que a partir d’ara la qüestió escocesa retornarà als límits del Regne Unit, tornarà a ser un afer intern. El cas català, en canvi, no és de cap manera, almenys de moment, un afer tan sols “espanyol”. I no ho serà en la mesura que la mobilització popular continuï i el Govern i els partits del “sí-sí” no afluixin ni es barallin. No sembla pas que cap de les dues primeres coses hagin de passar. Resistir depèn de nosaltres i de ningú més. La unitat dels partits sobiranistes depèn del seu patriotisme i de la generositat i l’audàcia amb què actuïn.

Sessió de reinstauració del Parlament escocès, 1999.

Sessió de reinstauració del Parlament escocès, el 1999, amb la reina Elisabet II

Un dels gran patriotes del nacionalisme irlandès, Charles Stewart Parnell, el 1885 va proclamar solemnement que “ningú no té dret a posar fre a la marxa de la nació”. Per tant, “cap home no té el dret de dir al seu país ‘pots arribar fins aquí però no pots anar més enllà’”. Una manera romàntica de plantejar l’autodeterminació però plena de sentit comú. Ens recorda que la sobirania recolza en la voluntat de les persones, que els límits i els canvis legislatius els imposen la política i els acords entre persones i no pas la norma resultant. Les normes sempre són reformables perquè els que les escriuen i les acorden són éssers vius i en disposen segons la voluntat majoritària. Els poso un exemple. Quan el 1999 la reina Elisabet II va traslladar-se a Edimburg per inaugurar el restaurat parlament escocès, al mig de l’hemicicle de l’antic edifici hi van plantificar la vella corona d’Escòcia i els Honors. Va ser una manera de representar simbòlicament que renaixia la sobirania escocesa, congelada des de la unió parlamentària d’Anglaterra i Escòcia el 1707, acordada molts anys després de la unió de les dues corones. Aquell acte va unir el passat amb el present i era una manera de representar sense paraules, perquè no calien, que la sobirania d’Escòcia era anterior a l’existència del Regne Unit i de la seva organització actual.

A la Gran Bretanya no hi ha cap discussió sobre això. Al contrari del que passa aquí, la història no és motiu de disputa, més enllà que ho sigui com ho és a tot arreu, el que inclou el debat sobre els mites nacionals. La vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va deixar anar fa uns dies que el MHP Artur Mas era president de la Generalitat gràcies a la Constitució espanyola de 1978. Com va recordar-li el mateix Molt Honorable, ell és el 129 president d’aquesta institució d’autogovern, que pren una forma o una altra en cada moment històric, segons les competències i el marc legislatiu que l’emparin. La Generalitat republicana era una cosa i la Generalitat a l’exili va ser-ne una altra. La Generalitat del 1979 és el que és ara en el marc de la Constitució del 78, però no n’és de cap manera el seu fonament històric.

Estàtua de Don Pelayo a Cangas de Onís

Estàtua de Don Pelayo a Cangas de Onís

És clar que això només ho entenen així els polítics espanyols demòcrates i cultes, que n’hi ha pocs, i els intel·lectuals honestos com Suso del Toro. El nacionalisme espanyol no ho pot admetre de cap manera, atès que aleshores li fallaria la idea que Don Pelayo va ser el primer rei dels espanyols! L’estàtua que té aquest rei visigot del segle VIII a Cangas de Onís ho remarca en el pedestal amb la llegenda següent: “Don Pelayo, primer Rey de España”. Un invent com una casa de pagès que no ha denunciat cap d’aquests historiadors que es passen el dia mal parlant del 1714 i de la commemoració de la fi de les Constitucions catalanes, un fet que està provat del dret i del revés per una munió de bons historiadors, com ha subratllat darrerament Josep Fontana. Tampoc no he llegit mai cap article de Gregorio Morán, tenint en compte que és asturià, que blasmi amb la seva trista i verinosa prosa l’invent de la tradició espanyola a Cangas de Onís o on sigui.

Ens hem quedat sols però no estem sols. Al món de les democràcies consolidades intentar posar barreres al camp, posar límits a les ànsies de llibertat, va contra els signes del temps. La crisi de legitimitats que afecta a bona part dels estats europeus arrenca, precisament, d’aquesta incomprensió. Dels conservadors i els democratacristians potser no en calia esperar res, perquè són ideologies reactives per naturalesa, però dels socialistes i dels liberals se n’esperava alguna cosa més, una alternativa a l’acomodat statu quo que comparteix amb la dreta. Els hauríem agraït un sentit progressista de la democràcia, posem per cas. L’endemà del referèndum a Escòcia, 5.000 persones es van afiliar a l’SNP i 2.000 al Partit Verd, que també era favorable a la independència. No consta que ningú s’afiliés als partits del “no”, els conservadors, els laboristes i els liberal demòcrates. Està clar, oi, per què la gent busca refugi en els partits de la llibertat i no pas en el partit laborista? Mentre Chacón, Borrell, Coll i companyia compateixin bandera amb populars i falangistes per negar el dret a decidir dels catalans i el PSC s’ho miri amb “neutralitat”, el socialisme no remuntarà. No és que aquesta gent sigui la “casta”, és que són la “caspa”.

Després de la desfeta, Alex Salmond va decidir presentar la dimissió. Ho va fer sense que ningú li ho exigís. Ni tan sols l’oposició. Va dimitir per la mateixa raó que va fer-ho Jacques Parizeau, el líder del Partit Quebequès el 1995: perquè cap dels dos va aconseguir l’objectiu que es proposava, que no era altra que la independència. Aquí només els unionistes tipus Albert Rivera reclamen per avançat la dimissió del MHP Artur Mas si no es pot fer la consulta. Ell i els nacional populistes espanyols volen decapitar el moviment sobiranista com sigui. El problema és que si el govern espanyol no permet la consulta, ni ells ni ningú no podrà saber mai si Artur Mas i tots els sobiranistes hauríem pogut aconseguir o no l’objectiu que anhelem. Som en la fase prèvia a cap mena de dimissió, per tant. Quan puguem votar ja es veurà.

Ara és l’hora de no doblegar-se, doncs, de no cedir davant els escarafalls unionistes. El que ha passat a Escòcia afecta als escocesos però no pas a nosaltres. Estem sols, sí; però ara és l’hora.

Publicat a elSingular, 22/09/2014

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s