Home

Léalo en español

En una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), el líder del PSC, Miquel Iceta, va criticar la possible convocatòria d’un referèndum unilateral d’independència (RUI) amb una reflexió ben senzilla: perquè el seu partit i una part dels contraris a la independència se sentissin cridats a participar en aquest referèndum, el que hauria de passar és “que fos legal”. En una societat democràtica, els referèndums han de ser creïbles i si no ho són, perquè, d’entrada, una de les parts es nega a participar en el joc, llavors qui té el problema és qui diu defensar la democràcia.

És clar que hi ha molts exemples històrics que ens permetrien avalar les accions unilaterals. Sense violentar l’ordre establert, l’esclavatge encara seria perfectament legal a les excolònies espanyoles. O si es vol recórrer a un exemple més complicat, només cal pensar en les lleis de discriminació racial que estaven en vigor a uns EUA completament democràtics en altres aspectes. Sense la desobediència civil, a Irlanda del Nord els catòlics continuarien patint la discriminació de la democràtica Gran Bretanya. Per tant, la discussió sobre la legalitat o no d’un RUI, que és el que afirma Iceta (“La legalitat és bàsica en democràcia” –diu), no em preocupa gaire. El que sí que m’importa és com fer que aquest RUI sigui molt diferent del procés participatiu que es va celebrar el 9 de novembre de 2014.

En aquest sentit, és important atendre el que diu Iceta: “A mi se’m fa molt difícil pensar que pel fet de canviar-li el nom a la cosa, la cosa serà molt diferent. No veig la diferència amb la consulta del 9-N. Suposo que la pregunta seria diferent i més afinada, però no li veig el perquè s’atribueix al RUI uns efectes jurídics concrets que no pot tenir, com no els va tenir el 9-N”. Agradi o no, aquesta és la debilitat argumental dels partidaris del RUI. Perquè el problema no seria que estigués emparat per un nou marc legislatiu, derivat de les lleis aprovades per la majoria parlamentària sobiranista, la qüestió a resoldre seria com fer anar el senyor Iceta i els contraris a la sobirania fins al peu de l’urna perquè votessin “no” i d’aquesta manera legitiméssin el RUI.

Els grups independentistes consideren que aquest RUI hauria de ser vinculant per posar el punt i final al procés de ruptura, cosa que no va passar amb la consulta participativa del 9-N. Qui assegura que això serà així? Hi ha un optimisme exagerat entre els partidaris del RUI, sobretot perquè confien en què la “legitimitat” d’aquest referèndum estarà avalada per la comunitat internacional mitjançant un grup d’observadors. Fins i tot al País Basc ha quedat demostrat que aquest recurs és perfectament descriptible si qui t’avala són membres d’alguna ONG pacifista, consultors a sou i ex polítics amb més prestigi que incidència política en el món real. En els darrers conflictes, la categoria i l’aval dels negociadors o observadors ha estat cabdal. La participació del senador George John Mitchell, Jr. (1933) en els acords de pau nord-irlandesos de 1998 va començar el 1995 i tenia l’aval dels EUA. Quan va acabar la seva feina, tot van ser reconeixements, incloent-hi el de la reina d’Anglaterra, que va nomenar-lo “Sir”. Als Balcans, on tanmateix el procés de pau no va acabar tan bé, perquè els Acords de Dayton de 1995 van consagrar un munt d’injustícies, el diplomàtic nord-americà Richard Holbrooke (1941-2010) hi va tenir un paper destacadíssim amb l’aval, també, dels EUA. És clar que Mitchell i Holbrooke pertanyien al Partit Demòcrata i la seva tasca anava acompanyada del suport de Bill Clinton. Amb un president republicà, la seva tasca hauria estat més complicada.

De la mateixa manera que expresso els meus dubtes sobre aquest RUI màgic, que hi ha qui defensa per qüestions tàctiques i hi ha qui ho fa com si pertanyés als illuminati bavaresos del segle XVIII, també dic que la solució no arribarà pel que defensava en la mateixa entrevista el líder socialista. Iceta convida el món independentista, els partits i aquells que creuen en les opcions sobiranistes a participar i implicar-se en la reforma de la Constitució que impulsen els socialistes. Segons el líder socialista, ERC i el PDC haurien de formar part de la subcomissió que s’obriria al Congrés –el condicional és important– per debatre sobre aquesta reforma. D’aquesta manera, afirma Iceta, els independentistes podrien defensar les seves tesis sobiranistes i tindrien la possibilitat d’incloure “el dret d’autodeterminació” en la nova Constitució espanyola, o fins i tot “una Espanya que es pugui fer i desfer a cop de referèndum”. Amb quina majoria es fa això? –és just preguntar-se. Espanya està sense Govern des de finals de l’any passat per una falta evident d’acord, llevat de quan es tracta de barrar el pas al sobiranisme.

Estic disposat que els partidaris del RUI em convencin de la bondat de la proposta. De moment, no la percebo, perquè, en canvi, unes eleccions constituents, fins i tot en el cas hipotètic que els contraris no consideressin que ho són, com ja va passar el 27-S i els seu caràcter plebiscitari, hi participarien per obtenir escons i una majoria. No és que cregui que el procés constituent seria més fàcil mitjançant aquesta via, perquè ja s’ha vist fins a quin punt els partits sobiranistes són curts de vista, però almenys hauria rebut l’aval de tot –subratllo: tot– el poble de Catalunya segons els estàndards de les democràcies occidentals. L’SNP escocès no ha fet mai un pas que signifiqués un risc suplementari al risc de perdre el referèndum, que és el que va passar.

Estic disposat a deixar-me convèncer de les bondats del RUI sempre que els arguments resolguin les dues qüestions aquí plantejades: garantir la participació del partidaris del “no” i l’aval internacional. Si l’argumentació només respon a la grandiloqüència dels que es creuen més sobiranistes que ningú, llavors no solament no em convenceran, sinó que estic segur que molts dels que van anar a votar el 9-N per pur patriotisme, ara els engegarien a dida perquè són els polítics els que no troben una solució real i reclamen de nou el “voluntarisme” de la gent.

Aquesta fase va quedar superada el 27-S. No es pot demanar a la gent que faci els sacrificis que els polítics no saben oferir ni aplicar-se. Tot plegat no és cap broma. Com es va demostrar el 25 de juliol de 1936, davant la divisió de l’opinió pública internacional sobre el cop d’Estat franquista, el president socialista francès Léon Blum proposà, pressionat pel conservador britànic Winston Churchill, la no-intervenció de les potències i demanà l’adhesió al Comitè a la Gran Bretanya, els EUA, Itàlia, Alemanya, l’URSS, Bèlgica, Holanda, Txecoslovàquia i Polònia. Malgrat les adhesions, el Comitè no pogué evitar l’ajut italià, alemany i portuguès al general Franco, i el soviètic, unit als voluntaris, a la República. Aquest comitè es va dissoldre el 20 d’abril de 1939 i ens va deixar com a herència una dictadura que només va desaparèixer amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975. Coses de la geopolítica que ningú no hauria de menystenir.

Publicat a elnacional.cat, 01/08/2016

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s