Home

Léalo en español

0002212576_10

El reformisme va sorgir com alternativa a la revolució. Les idees força del reformisme han estat apostar pel progrés social i la democràcia. Si ho visualitzem històricament, el reformisme va marcar la revolució industrial i, més tard, després de la gran crisi del primer terç del segle XX, la resurrecció keynesiana de l’economia. La revolució, en canvi, arreu ha comportat la ruïna del progrés social i la imposició de la dictadura. No és una opinió, senzillament és un fet que es pot demostrar històricament. Ara bé, el reformisme va començar a declinar quan, a la dècada del anys 70 de la passada centúria, el fonamentalisme liberal, el neoliberalisme, va començar a apel·lar a una suposada reforma per defensar el mercat fins i tot sacrificant la democràcia. Això també és històricament demostrable i no s’hi val a enredar les criatures. El neoliberalisme és el capitalisme en la fase del desastre, com va denunciar fa molts i molts anys el canceller xilè Orlando Letelier, assassinat a Washington el 1976 per ordre de Pinochet, en un article que cal llegir: “Los Chicago Boys en Chile”.

Per tant, el reformisme no és res si no s’omple de contingut i reprèn l’esperit fundacional per abraçar decididament el progrés social, l’expansió de la il·lustració —i per tant de la cultura—, i, sobretot, per defensar a peu i a cavall una democràcia real i participativa, sense els simulacres que ven l’esquerra “neocatecumenal” seduïda pel populisme postcomunista. El reformisme, com les revolucions, també necessita els seus herois. Defensar una forma d’organitzar la societat i fer-ho mitjançant la negociació i el consens no vol dir que no s’hagi d’exercir la pressió al carrer o fins i tot crear alguna crisi de grans proporcions. Sense un estat de revolta hauria estat molt difícil que les primeres accions reformistes, sovint impulsades per individus heroics que arriscaven la seva llibertat i de vegades les seves vides, fructifiquessin. Això va ser així, per exemple, a la Gran Bretanya de les dècades de 1830 i 1840, quan els primers activistes sindicals i els pioners del cartisme van defensar millores socioeconòmiques i la democratització del parlament, per bé que sense comptar amb les dones.

L’esperit de revolta també va impregnar el moviment sufragista que reclamava el vot per a les dones. És ben conegut el cas de Christabel Pankhurst —filla d’Emmeline Pankhurst, cofundadora del Women’s Social and Political Union (WSPU)— i Annie de Kenney, que van ser detingudes el 13 d’octubre de 1905 per haver increpat el ministre britànic Edward Grey en un míting del Partit Liberal amb una pregunta la resposta a la qual avui dia tothom sap quina és: “És que la llibertat de governar no passa també pel dret al vot de les dones?”. Christabel i Annie van ser colpejades i arrestades per desordre públic i desobediència a l’autoritat. Finalment van ser engarjolades i en reclamar la condició de presoneres polítiques van convertir el seu empresonament en un acte polític de repercussió mundial, malgrat l’intent del govern britànic de fer-les passar per terroristes. Aquest és un exemple, però en podríem trobar molts més, com ara aquells negres que van construir organitzacions il·legals en la Sud-àfrica de l’apartheid o mossèn Lluís Maria Xirinacs passejant durant hores i dies davant de la presó Model de Barcelona per reclamar l’amnistia dels presos polítics.

El reformisme és, també, resistència a l’arbitrarietat per defensar els petits canvis que obren la porta als canvis radicals. Combatre la corrupció, per lleu que sigui i encara que estigui encoberta per un tripijoc legal, és avui la prova del nou dels que diuen creure en el reformisme per combatre el populisme. Els polítics i l’administració no poden fer com ha fet l’església catòlica amb els clergues pederastes. Canviar de diòcesi un pederasta no eradica la pederàstia de l’església, només l’amaga i converteix en còmplice tot el clergat. Buscar justificacions a la corrupció per por a matar el pare, afebleix el reformisme de qualsevol polític per bé que es mostri valent en altres aspectes. El reformisme es confirma amb la defensa intransigent —ho subratllo— d’una estructura ètica conformada de conductes adequades i ben interioritzades que determinen que mai es pot ficar la mà allà on no toca i que és immoral aprofitar la pròpia posició —o la dels teus familiars— per defensar interessos particulars o per obtenir tota mena de prebendes. Quan Jordi Pujol va dir al jutge que l’interrogava pels diners que tenia amagats a Andorra que “no podia córrer el risc polític de regularitzar-los”, l’expresident va destruir la seva imatge reformista i va deixar amb el cul a l’aire els seus seguidors. La seva condemna és avui l’únic reformisme possible.

Aquest dilluns, 27 de febrer de 2017, Francesc Homs ha de declarar com a acusat davant del Tribunal Suprem i no precisament per cap irregularitat econòmica. Homs serà jutjat, després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja jutgés pels mateixos fets l’expresident de la Generalitat, Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i l’exconsellera Irene Rigau, per haver organitzat el procés participatiu del 9-N. Serà jutjat, per tant, per la gosadia d’enfrontar-se als que no volen que el món avanci. Ell, com els altres tres polítics, pertany a la tradició reformista que defensa la llibertat per damunt de les temptacions totalitàries de dreta o d’esquerra, i representa, com els altres, l’esperit de revolta que ha mobilitzat en els darrers deu anys més de la meitat de catalans i catalanes pel dret a decidir. L’Estat els persegueix per això i aprofita els pecats dels “pare” —a qui haurien de condemnar a galeres d’una vegada— per rebaixar l’impacte d’un canvi històric que desconcerta tant els “liberals” conservadors com els “neocatecumenals” d’esquerra.

A Inés Arrimadas i a Xavier Domènech, que argumenten exactament el mateix quan l’Estat engega la guerra bruta i empastifa tothom sense cap prova, els agradaria que els reformistes s’embolcallessin amb la bandera per justificar l’injustificable. Però això s’ha acabat. Els que reclamen la independència també volen que el nou Estat es desfaci dels corruptes, i, si cal, els empresoni hissant sense vergonya la senyera. El reformisme és en aquests moments la revolta dels demòcrates. Dels pioners d’una nova era. D’aquells que no mitifiquen ni els estats corruptes com el Brasil, que durant anys va servir per acollir el Fòrum Social de Porto Alegre tot i la hipocresia dels governants lulistes, ni el conservadorisme ranci del Tea Party nord-americà. El reformisme és a mans dels que propugnen la reapropiació a petita escala de les transformacions socials. A Catalunya, el reformisme té ara els seus herois, com és evident, però cal que l’èpica deixi pas, també, a la radical transformació de les mentalitats i de les formes de fer per recuperar la confiança de la gent. La por al canvi només afavorirà la retòrica populista —en la versió trumpista, pablistacolauista del mateix fenomen— d’aquells que, tanmateix, segueixen essent una reproducció desmanegada de la vella política.

Publicat a elnacional.cat, 27/08/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s