Home

Léalo en español

D30

El Llibre de les revelacions o de l’Apocalipsi, atribuït a l’apòstol Joan, l’Evangelista, comença i acaba amb una carta. Entremig, l’opuscle es divideix en dues parts. La primera es refereix a la situació present de les comunitats cristianes d’Àsia; la segona, a una persecució insidiosa i sagnant, que estava a punt de començar. Totes dues parts es proposen de mantenir la fidelitat dels creients, anunciant-los el desenllaç darrer d’aquella història, la batalla de l’Harmagedon, el lloc on tot havia d’acabar. Des d’aleshores, el mot apocalipsi s’empra per a designar una catàstrofe de dimensions colossals i tràgiques.

Si un llegeix els diaris de Madrid, però també alguns de Barcelona, de l’endemà del nomenament dels nous consellers de la Generalitat de Catalunya, sembla que som davant el boom de la literatura apocalíptica, aquella que es caracteritza pel gust profètic, per descriure el futur amb traç gruixut. El missatge dels profetes unionistes consisteix a descriure el moment present per tal que la comunitat clarifiqui la seva situació i així determinar si s’està disposat a resistir l’estrebada. També és veritat que aquesta és una interpretació esbiaixada de la intencionalitat del llibre de sant Joan Evangelista, ja que en realitat l’objectiu que tenia era enfortir la fe i mantenir l’esperança en temps de persecució.

Intentar presentar les incorporacions al Govern com la infiltració dels aiatol·làs en la pacífica Catalunya és, senzillament, una imbecil·litat que sobrepassa els límits d’una política madura

La sortida del Govern de Neus Munté, Jordi Jané, Meritxell Ruiz i Joan Vidal de Ciurana s’ha volgut interpretar amb els rivets negatius propis de la vulgarització del mot que anuncia la fi del món. L’apocalipsi no és ben bé això. L’anglicanisme, en canvi, considera que les Revelacions han de ser vistes com un llibre d’esperança i també un llibre d’advertència, de reflexió sobre què pot passar en un futur. Intentar presentar la incorporació al Govern de Clara Ponsatí, Jordi Turull, Joaquim Forn i Víctor Cullell com la infiltració dels aiatol·làs en la pacífica Catalunya és, senzillament, una imbecil·litat que sobrepassa els límits d’una política madura. Seria tant com dir que Jaume Collboni és el “dimoni escuat” del nou pessebre municipal d’Ada Colau per recuperar un altre fracassat de la secció civil dels GAL.

Totes les democràcies es corquen per la proliferació de les mentides i per la persecució dels dissidents. Alguns diaris unionistes s’han convertit en els impulsors d’un estat d’excepció mental per arribar en millors condicions al capdamunt de l’har, la muntanya on caldrà resoldre el conflicte amb el sobiranisme. No cerquen propiciar la negociació. Al contrari, fan la feina bruta a l’Estat, fins i tot apuntant-se a la delació gratuïta. Des que Mariano Rajoy i els tribunals han optat per amenaçar els polítics que combaten amb arruïnar-los patrimonialment, imitant el que feia Berlusconi contra els opositors d’esquerra, El Periódico s’ha afegit a la festa de la delació amb l’entusiasme de la policia jueva del gueto de Varsòvia. Ha escampat urbi et orbi, amb cercador de noms inclòs, el patrimoni de consellers i alts càrrecs. No calia tant d’espectacle, però, atès que el portal de la transparència de la Generalitat ja dona aquesta informació. L’estupidesa és tan gran i la mandra dels periodistes còmplices tan manifesta, que quan han “revelat” el patrimoni de les noves incorporacions, no han pogut dir res de Clara Ponsatí, perquè al portal governamental encara no hi consta res, lògicament.

Qui es pensi que la darrera crisi governamental és la història d’uns covards que se’n van i són substituïts per uns valents que volen esdevenir màrtirs a la batalla de l’Harmagedon, s’erra

L’estratègia de la por és l’estratègia del PP. Però qui es pensi que la darrera crisi governamental és la història d’uns covards que se’n van i són substituïts per uns valents que volen esdevenir màrtirs a la batalla de l’Harmagedon, s’erra. Aquesta ha estat una crisi governamental provocada per la falta de sintonia entre el president Carles Puigdemont i el PDeCAT. El temps dirà de qui ha estat culpa que això hagi passat, però aquest nou Govern, almenys pel que fa als demòcrates, és la síntesi de les tres voluntats fins avui dia mal coordinades: Puigdemont, Mas i Pascal. Turull i Forn són polítics propers a Mas, de la mateixa manera que també ho són —o ho eren, ja es veurà— Neus Munté i Jordi Baiget. Per tant, el canvi no es pot interpretar en termes de guanyadors i perdedors.

No sé en quin capítol de la sèrie Blacklist, el protagonista, Raymond Reddington, un criminal que ajuda l’FBI a caçar altres criminals pel propi interès, diu a l’agent Elizabeth Keen, la noia per la qual Reddington fa tot allò, que en situacions com les que ells han d’afrontar no hi ha bàndols, sinó actors. Individus que es mouen per l’escenari i unes vegades estan aquí i unes altres allà. Podríem aplicar el mateix argument a la política democràtica. Els actors entren i surten de l’escena política segons el moment. Pensin en el cas de Jordi Turull. Fa quatre dies, un any, en concret, va perdre davant Pascal en el congrés constituent del PDeCAT i va quedar relegat a la presidència del grup parlamentari de Junts pel Sí. A gent del seu entorn li va semblar que havia arribat la fi del món, l’apocalipsi. I ja veuen vostès que no ha estat així. Turull reloaded, per dir-ho d’alguna manera, com passa amb les bones pel·lícules.

El llibre de l’Apocalipsi va de l’endemà, certament. Però qui pretengui predir el futur interpretant malament el present, segur que s’estimba. Sobretot si l’únic càlcul és partidista. No hi haurà cap partit que pugui rendibilitzar el fracàs o la derrota en la convocatòria del referèndum de l’1-O. Si no es convoca, després d’aquests canvis ningú no podrà acusar el PDeCAT de tebior. I si es perd, game over. No quedarà ni l’apuntador. La ira divina, expressada en forma de despagament i retraïment popular, llavors sí que serà colossal. Si les tenebres apaguen la llum de l’esperança, ni Déu salvarà cap partit, encara que algú ara s’ho pensi.

Publicat a elnacional.cat, 17/07/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s