Home

Léalo en español

157182

No, no estava tot previst. Sobretot, el que no estava previst, i potser això sí que va ser una ingenuïtat, és que el PP i el PSOE estiguessin disposats a matar per la unitat d’Espanya. El nacionalisme espanyol no decep mai. ¿Per a què estàvem preparats en fer la declaració d’independència? Aquesta és la pregunta recurrent les darreres setmanes. L’autoinculpació és un esport català. El conseller Lluís Puig, avui a l’exili —i ho remarco perquè hi ha dirigents sobiranistes que es resisteixen a emprar la paraula—, va respondre a una pregunta d’Assumpció Maresma que aquells que dubten de la idoneïtat de la proclamació duen pensar que “els centenars de milers persones que hi ha mobilitzades vam ser ingenus, que no sabíem què fèiem”. Evidentment que se sabia que s’anava a fer. El mes d’abril els consellers, els secretaris i directors generals vam signar el compromís de fer el referèndum i aplicar-ne el resultat. El sobiranisme tendeix a les pujades i baixades ciclotímiques. I tanmateix, la qüestió és que som on som, amb una societat civil hiperactiva, que està disposada a defensar les institucions des de plataformes noves, que superen fins i tot les organitzacions tradicionals, com ara els sindicats, que ha quedat demostrat que estan tan envellits com els partits polítics. El món en xarxa d’ara és més àgil i menys jerarquitzat que aquell que es va inventar al segle XIX.

L’èxit de la iniciativa www.llistaunitaria.cat, que va recollir 500.000 signatures en una setmana i més de 55.000 novament en set dies, a pesar que aquesta vegada calia omplir els papers a mà i signar-los, és una mostra de com es poden fer les coses avui dia. L’autoorganització social desborda els lideratges dèbils que dominen els partits i sindicats, burocratitzats fins a l’extrem d’esdevenir inútils. La revolució catalana dels somriures és un dels canvis democràtics més profunds que s’està donant a Europa, i fins i tot diria que al món. Els dirigents de la UE no ho veuen, però, perquè pertanyen al món dels Estats, de les decisions preses en habitacions tancades, d’acceptació dels relats mentiders que sostenen sense cap mena de rubor ministres que, com l’espanyol Dastis, són desemmascarats per periodistes que no estan al servei del poder. Però a Europa i al món també hi ha qui s’adona del calat del que està passant a Catalunya. Malgrat el que diguin les autoritats espanyoles i els líders de l’unionisme català, la revolta catalana és l’única protesta europea que reclama més llibertat, més democràcia i més tenir en compte la veu del poble. Les altres revoltes, les que protagonitzen els partits d’extrema dreta a Alemanya o a Suècia i Finlàndia, o els governs autoritaris de Polònia, Hongria o Espanya, o fins i tot el vot a favor del Brèxit de molts anglesos, perquè han estat els anglesos els que han aprovat la sortida de la Gran Bretanya de la UE, tenen una clara orientació antidemocràtica. Traspuen por.

Aconseguir la independència pacíficament requereix temps, sobretot perquè al davant Catalunya té un sistema polític espanyol que només sap reaccionar amb violència o amb estratagemes judicials per impedir el normal exercici del pluralisme polític

Per tant, no cal flagel·lar-se tant. Els que van enganyar, si de cas, van ser els promotors del “tenim pressa”, i això val tant per ERC com per la CUP i per alguns sectors del PDeCAT. Aconseguir la independència pacíficament requereix temps, sobretot perquè al davant Catalunya té un sistema polític espanyol que només sap reaccionar amb violència o amb estratagemes judicials per impedir el normal exercici del pluralisme polític. L’unionisme català ho celebra com una gran victòria, però en realitat és el seu gran fracàs. Que el PSC s’hagi d’unir amb els seus rivals de sempre, la dreta democratacristiana, revela fins a quin punt la socialdemocràcia clàssica està més morta que viva. Tenen una manera de veure el món que no s’ajusta a la realitat actual. Però això està en crisi a tot arreu i per això no governen pràcticament enlloc. Són la crossa d’un món que tard o d’hora caurà i que el sobiranisme català està ajudant a destruir. És per això que la UE —o Manuel Valls o fins i tot un comunista troglodita com Paco Frutos— es posen a defensar la unitat d’Espanya independentment que aquesta defensa vagi acompanyada d’una vulneració dels drets dels polítics dissidents. El món de les certeses absolutes s’està acabant però encara serpenteja.

Les fuetades de la desesperació poden fer molt de mal, com és evident. El legítim Govern de Catalunya és a la presó o a l’exili i aquesta vulneració de la llibertat no provoca ni fred ni calor a Miquel Iceta o Duran i Lleida, dos homes units pel seu propi naufragi, precisament perquè no entenen la profunditat dels canvis que s’estan operant a Catalunya. Les manifestacions sobiranistes són alegres i vistoses, plàstiques, mentre que les manifestacions unionistes són agres, plenes d’odi i normalment acaben amb violència protagonitzada per elements d’extrema dreta. És la disputa entre el món del segle XXI i les escorrialles del segle XX. No ho dubtin pas. Ho va resumir molt bé Timothy Garton Ash quan l’any 2010, just quan va començar la crisi catalana, assenyalava que “els líders europeus reordenen les gandules del Titanic mentre donen lliçons de navegació oceànica a la resta del món”. Ho podríem aplicar també a Espanya.

Publicat a elnacional.cat, 18/11/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s