Home

Léalo en español

junts-per-catalunya

“Quan només es pensa en el judici dels homes que encara no han nascut, s’actua molt més alliberat”. Així s’expressava Lluís Companys poc després de la victòria electoral del febrer de 1936, recuperada ja la llibertat, en una distesa conversa a la residència presidencial i en la qual hi havia el periodista andalús Manuel Chaves Nogales. Entre glop i glop de conyac, el periodista i el president català van xerrar llargament, representant el primer el paper de l’oposició conservadora per contrarestar el sentit esquerrà que imprimia el segon en la manera de governar.

Companys va estar tancat a la presó una mica més d’un any i en sortir no va sentir que hagués d’accelerar el ritme de la història. Davant les urgències plantejades pels sindicats i, especialment, pels rabassaires, Companys es va comprometre a revertir la política repressiva exercida per les autoritats de Madrid amb la intenció d’aportar solucions a llarg termini per a la política catalana. “Cap desig de popularitat no m’arrossega”, deia Companys a Chaves Nogales. Pel que sembla, en aquells moments, li preocupava quina opinió tindria el poble de Catalunya cinquanta anys més tard de les polítiques que aprovés el seu Govern. El que era important no era l’opinió dels seus amics i correligionaris. El que era important era el futur sense tenir en compte si era o no era popular en un determinat moment. En política la impopularitat és sempre un risc.

Companys no va ser mai l’egoista individualista que asseguren els seus enemics. Va ser un home de verb apassionat, això sí. Fins i tot podia exasperar-se de tant en tant si creia que el que se li preguntava era inadequat. No fou mai l’irresponsable de la caricatura que la dreta catalana alimenta. Companys fou un home d’acció, tant com ho havia estat el seu predecessor, Francesc Macià, el qual també era al·lèrgic a l’exposició freda d’un ideari. Molts polítics actuen d’aquesta forma, en carn viva, sense perdre’s en recargolades justificacions verbals del que pensen políticament. Els seus actes els defineixen per sobre del seu pensament. Aquest podria ser també el cas de Carles Puigdemont.

Durant els gairebé vint-i-tres mesos que ha durat el seu mandat, fins a la seva destitució a finals d’octubre, Puigdemont ha gestionat la fe en el triomf de la majoria independentista.

El president legítim de Catalunya, que desitgen momificar a Brussel·les tant el govern espanyol com alguns sobiranistes als quals els fa nosa que hagi decidit presentar-se com a candidat a les eleccions imposades per Mariano Rajoy, és un home d’acció que no perd la confiança en el triomf. No diré que no hagi comès errors, però comparats amb els que han comès els seus predecessors, fins i tot pels líders del seu propi partit, el balanç és positiu. Quin president català ha portat tan amunt la reivindicació sobiranista? Cap ni un. Pujol era un d’aquells “independentistes sentimentals” que sovintejaven entre els catalanistes de la generació del meu pare i que va desfer la seva biografia permetent els excessos dels fills i confonent Catalunya amb ell mateix. Fins al 2012, Artur Mas va estar més preocupat per les “retallades” que no pas per la sobirania. Només quan es va adonar que l’autonomia no era l’instrument adient per aplicar polítiques públiques de veritat i afrontar la crisi econòmica, va escoltar la veu del poble que aquell any va sortir massivament al carrer.

Puigdemont va arribar a la presidència de la Generalitat per implementar un programa de ruptura pacífica amb Espanya si així ho decidia el poble de Catalunya. Tenia aquesta responsabilitat i l’obligació dels membres del seu Govern era tenir a punt les estructures d’Estat per quan es posés en marxa la independència. Durant els gairebé vint-i-tres mesos que ha durat el seu mandat, fins a la seva destitució a finals d’octubre, Puigdemont ha gestionat la fe en el triomf de la majoria independentista i s’han redactat una infinitat de projectes sobre com hauria de ser la Catalunya Estat. La independència s’aconsegueix amb alguna cosa més que amb informes i amb la redacció de lleis. Això està molt bé però no és suficient quan davant tens uns governants —als quals la majoria d’espanyols fan costat— que estan disposats a sacrificar la democràcia per preservar l’status quo. ¿Quanta tensió ens hauríem estalviat si PP i PSOE haguessin acceptat la convocatòria legal del referèndum que es demanava des de Catalunya?

Si Puigdemont no hagués intentat celebrar el referèndum, les masses sobiranistes l’hi haurien recriminat. Va optar per actuar pensant a cinquanta anys vista, superant fins i tot els punyals llançats des del camp amic. Els seus antics socis de govern el reivindiquen amb la boca petita perquè no saben què fer-ne ara que els aigualirà la festa per una àmplia victòria electoral. De fet, volen fossilitzar-lo a Brussel·les. Si la idea d’ERC és convertir Puigdemont en un nou Tarradellas, s’equivoquen. Ni el poble de Catalunya ni ell ho permetran. Puigdemont no està disposat a defraudar els que encara protagonitzen la Revolució dels Somriures. A Brussel·les el conyac el serveixen calent.

Publicat a elnacional.cat, 20/11/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s