Home

Léalo en español

castanyoles-jale83-granadillo-negre-n6Una bona amiga em demana que li expliqui què vol dir Marta Rovira, en una entrevista recent, quan diu que la restitució del Govern serà un dels punts centrals de la campanya, però que caldrà diferenciar entre aquesta restitució i la necessitat d’instaurar un Govern executiu efectiu. Naturalment, li ho confesso amb tota franquesa, jo no sé què significa això. Que millor ho pregunti a la Rovira o a qualsevol dels votants republicans. No entenc la proposta de Rovira, però el que n’intueixo em porta directament a estar-hi en contra. Em sembla inadmissible. Em recorda allò que explicava Paddy Ashdown a les seves memòries sobre la proposta de l’historiador i polític Roy Jenkins per tancar una aliança entre els el laboristes i els demòcrates liberals a la dècada dels 90 per canviar de veritat la Gran Bretanya. Blair estava tan confiat de la seva victòria que va contestar a la invitació amb una frase bíblica —“El Senyor m’ho va donar, el Senyor m’ho va prendre”—, que en un sentit polític és esotèrica.

La proposta de Rovira és enrevessada. I és que diferenciar entre un Govern legítim i un Govern efectiu seria tant com acceptar que hi haurà un Govern a l’exili durant no sé sap quan de temps, tocant les castanyoles, i un altre a Barcelona adequat al 155 i a l’autonomisme. No sé per què el sobiranisme té la mania de fer-se trampes al solitari. ¿Per què no tractem els electors com a gent adulta i li expliquem què proposem sense les típiques giragonses de sempre? A més, des del mateix moment en què el president Carles Puigdemont decideix encapçalar una candidatura unitària i transversal independentista, Junts per Catalunya, està clar que el Molt Honorable no pensa hivernar a Brussel·les. L’objectiu és guanyar i tornar a casa, acompanyat de molts diputats i diputades que no tenen cap adscripció política concreta.

Tothom sap que el president Carles Puigdemont hauria volgut una candidatura unitària que reflectís la unitat civil, tal com s’ha demostrat sempre i, en especial, l’1-O i en les manifestacions multitudinàries. Això no ha pogut ser i no cal fer-hi més voltes. Per tant, està clar que el president Carles Puigdemont vol recuperar la presidència de la Generalitat el 21-D, sempre que no li ho impedeixi la justícia espanyola. És tanta la seva convicció, que Puigdemont va renunciar ja fa dies a demanar que se li reconegués la pensió d’expresident. Abans i tot que Montoro enviés una instrucció a la Secretaria d’Administració i Funció Pública per indagar si hi havia cap tràmit en aquest sentit.

Espanya és irreformable. Això ja ho sabem. El conflicte amb Catalunya ha fet aflorar, a més, l’odi ètnic contra els catalans com no s’havia vist mai abans

Per a Carles Puigdemont seria impossible sostenir que el Govern legítim és a Brussel·les o a la presó i acatar el 155 i el seu cessament. Això ho poden fer el vicepresident i els consellers i conselleres, si volen, perquè és legítim com a estratègia per sortir de la presó, però seria absurd que ho fes el president. No tindria sentit quan el fil conductor de la seva campanya electoral no pot ser cap altre que reclamar el suport de l’electorat per derrotar novament a les urnes l’unionisme i el cop a l’estat i de dret de Mariano Rajoy. La candidatura del president té aquest sentit. Si del que es tracta és de barallar-se per les engrunes, per una presidència disminuïda i deslegitimada per l’aplicació del 155, llavors que sigui president qui vulgui.

“El nostre president és Carles Puigdemont”, crida la gent al carrer. I així és com ha de ser. I si no pot ser-ho ell, per bé que l’endemà del 21-D l’embolicjudicial serà extraordinari, atès que llavors Puigdemont haurà recuperat la condició de diputat —i, per tant, d’aforat—, almenys que algú de la seva plena confiança opti a la presidència. Algú que l’hagi acompanyat en el trajecte i no vulgui embalsamar-lo com si fos la mòmia de Lenin. El president també té al seu costat una veu de dona molt potent, Elsa Artadi, abans coordinadora del Govern i avui cap de campanya de Junts per Catalunya, persona sense l’ajudade la qual tot seria molt diferent. Per tant, la possibilitat de trobar fórmules imaginatives que permetin superar el inconvenients provocats per la intervenció de l’autogovern existeixen i són a l’abast del MHP Carles Puigdemont.

Espanya és irreformable. Això ja ho sabem. El conflicte amb Catalunya ha fet aflorar, a més, l’odi ètnic contra els catalans com no s’havia vist mai abans. La vulneració dels drets humans i polítics a Catalunya se sosté, precisament, en aquesta unanimitat espanyola, només matisada per grups cada vegada més residuals o per persones individuals. Davant d’aixòl’independentismecatalà actua com si res no hagués passat. Això és el que voldrien els de Catalunya en Comú, que ja es preparen per a un nou tripartit que pactarien entre ells, ERC i PSC. No crec que cap dirigent republicà pugui comprar aquesta idea, sobretot perquè l’actual PSC, amb Duran i Lleida a dins, no crec que garanteixi “les polítiques socials” que diuen que volen impulsar. El PSC està entestat, al costat de PP i Cs, a aniquilar el sobiranisme.

L’única solució, per tant, és recuperar el Govern legítim perquè esdevingui de nou el Govern efectiu de Catalunya. A Catalunya no és vota nominalment com en altres països. Es voten candidatures. Per tant, la candidatura del President només té un nom i es diu Junts per Catalunya (JuntsxCat, si ho volen reduir a unes sigles), que té un historial sense màcula. Anuncia un altre món.

Publicat a elnacional.cat, 23/11/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s