En el context de la campanya del referèndum per aprovar la sortida o no de la Gran Bretanya de la UE, l’historiador i comentarista Timothy Garton Ash va publicar l’article Here’s how to argue with a Brexiter – and win. El títol de la versió en espanyol que va publicar El País era més explícit: Cuando veas una pelea justa, toma partido. Garton Ash va fer campanya per evitar el Brexit. Aquesta era la causa justa, segons ell, sobretot perquè si els anglesos optaven per la sortida de la UE de la Gran Bretanya, els escocesos s’apressarien a abandonar el Regne Unit. La commoció provocada pel Brexit marcaria, a més, el principi de la fi de la UE. Garton Ash reclamava, fidel als principis liberal progressistes que defensa, que els que volguessin evitar aquest escenari argumentessin els avantatges de romandre a la UE.

La desconstrucció de la democràcia a Catalunya és real i s’ha imposat el relat totalitari espanyolista

No comparteixo molts dels arguments esgrimits per Garton Ash, però és d’agrair que volgués imposar la seva manera d’entendre el món amb paraules i no pas amb violència. A les democràcies consolidades, prendre partit no significa perseguir judicialment l’adversari. A Espanya, sí. En la història espanyola dels segle XIX i XX, l’estat de setge, acompanyat de la suspensió de les garanties constitucionals, era gairebé permanent. Ara, malgrat que el Govern no hagi declarat formalment l’estat de setge o d’alarma o d’excepció, que són les tres modalitats de suspensió dels drets fonamentals que regula l’article 116 de la Constitució espanyola, tothom sap que Catalunya està essent ocupada per un poder il·legítim que no ha estat avalat per les urnes. El PP no s’ha atrevit a plantejar cap dels tres supòsits que preveu la llei perquè no li cal. El PSOE s’ha apuntat a l’aprovació i destitució del Govern legítim de la Generalitat mitjançant l’article 155, que han farcit amb mesures previstes en el 116.

La Generalitat de Catalunya va començar a ser intervinguda el mes de juliol d’enguany mitjançant les ordes del Ministeri d’Hisenda. Des de llavors, tot ha evolucionat a pitjor. La coerció estatal fa temps que dura i l’aplicació de l’article 155 n’és la culminació. Els partits sobiranistes i demòcrates no haurien hagut de tolerar mai que passés una cosa així, però van proclamar la República i no van saber defensar-la. Els unionistes, en canvi, s’han saltat la democràcia en considerar que la seva pàtria estava en perill. És clar que, com no hauríem d’oblidar mai, el PSOE ja va muntar un grup terrorista amb fons reservats de l’Estat –cosa que a més va propiciar la corrupció– per combatre ETA. Encara bo que els socialistes no han pensat a repetir la jugada per resoldre el conflicte d’Espanya amb Catalunya. La tradició militarista espanyola ha penetrat en partits que en altres èpoques l’havien combatuda.

La desconstrucció de la democràcia a Catalunya és real i s’ha imposat el relat totalitari espanyolista. L’única manera que té l’independentisme de recuperar la iniciativa és persistir en la mobilització ciutadana i que els partits ho facin millor. I per començar, cal que el sobiranisme derroti l’unionisme a les urnes el 21-D per restituir el Govern legítim. Cal prendre partit.

Publicat a ONGC, 11/12/2017