Home

Léalo en español

1510832192_844917_1510832585_noticia_normal

Puigdemont i Sànchez, candidats 1 i 2 de Junts per Catalunya ©Ot Serra (ACN)

Els que juguen a tennis o a bàdminton saben que un error no forçat és conseqüència del seu propi mal joc. Encara no havíem entrat en la segona setmana d’aquesta inusual campanya electoral i ja vam poder constatar que alguns jugadors no acaben d’estar en forma i cometen molts errors no forçats. Diu un clàssic de la teoria política electoral que les campanyes poden servir més per perdre les eleccions que no pas per guanyar-les. Tot dependrà, precisament, dels errors no forçats que cometin els candidats. La campanya electoral és curta però molt intensa. Qui es posi a pensar en un elefant, com diria George Lakoff en el seu famós assaig sobre la teoria dels marcs mentals, potser no sabrà veure que els temps estan canviant molt de pressa: “Veniu, senadors i diputats, / escolteu-me de grat. / Deixeu lliures les portes, / no detureu pas ningú”, —cantava Bob Dylan en aquella rebel dècada dels 60.

En el bloc monàrquic i unionista, Xavier García Albiol és tan maldestre que és el campió del joc brut. Està portant el PP a la marginalitat. No és l’únic candidat d’aquest bloc que s’erra. Quan Miquel Iceta defensa la pluralitat de la seva candidatura i al mateix temps es reafirma en el fet que l’aplicació del 155 a Catalunya era necessària, confirma allò que nega, que la unió de vells comunistes i d’alguns democratacristians al PSC es deu al fet que tots plegats són partidaris del 155 i del cessament —i posterior empresonament o l’exili— del Govern legítim. El PSC i els seus adlàters són la Catalunya de Vichy, el col·laboracionisme necessari que permet la repressió i la implantació del “nou ordre” imposat pel PP i Ciudadanos. És per això que Carlos Jiménez Villarejo i Ramon Espadaler, abans enemics acèrrims perquè el primer denunciava la corrupció del segon, ara poden compartir candidatura. Com que els unionistes han plantejat aquestes eleccions com un plebiscit que volen guanyar com sigui, les topades entre ells són mínimes, més enllà de les travetes que Inés Arrimadas fa als altres candidats per conservar l’avantatge que li auguren les enquestes.

Són unes eleccions autonòmiques, però tothom sap que ens hi juguem molt més. Si guanya el bloc monàrquic i unionista, o bé queda primer un dels partits del tripartit del 155, el retrocés de l’autogovern serà impressionant

En el camp republicà i independentista, el gran error no forçat va ser la negativa d’ERC i del PDeCAT a repetir la coalició Junts pel Sí. Aquesta vegada era més necessària que mai, la unitat entre els sobiranistes. Més que el 2015. Molta gent va reclamar-ho quan es va conèixer la iniciativa <www.llistaunitaria.cat>. Mig milió de persones, que no és poc. Però els partits sovint són egoistes i els seus dirigents es pensen que l’instrument és el fi. L’estat d’emergència en què ens trobem ha fet sortir als carrers milers i milers de persones en defensa, primer, de la república i la sobirania, i després, un cop empresonats o exiliats els líders sobiranistes, de la democràcia i la llibertat d’expressió. El president Carles Puigdemont va saber veure quin era l’estat d’ànim del bloc republicà i independentista i per aquesta raó es va negar a encapçalar una candidatura partidista i va muntar, perquè això és així —encara que li pesi a Marta Pascal o a qui sigui—, JuntsXCat, amb candidats i candidates independents o bé que pertanyien a set partits diferents.

Aquesta campanya electoral és anormal. Són unes eleccions autonòmiques però tothom sap que ens hi juguem molt més. Si guanya el bloc monàrquic i unionista, o bé queda primer un dels partits del tripartit del 155, el retrocés de l’autogovern serà impressionant. No hi ha una versió dura i una versió tova d’aquesta intervenció estatal de l’autonomia. PP, Cs i PSC són la mateixa cosa. Si guanya el bloc republicà i independentista, les espases continuaran aixecades i el sobiranisme revalidarà la majoria que ja tenia i que va ser destruïda pels unionistes servint-se dels tribunals, que és el mateix que feia Franco quan jutjava els opositors al TOP. La legalitat no sempre s’acompanya de la legitimitat. Fins i tot el Consell de Garanties Estatutàries ha dictaminat que la dissolució del Parlament i el cessament del Govern va ser un acte inconstitucional.

La qüestió és que el bloc republicà i independentista s’ha presentat dividit a les urnes. Però també és veritat que la fórmula triada pel president Puigdemont és una mena de llista unitària per agrupar sensibilitats molt diverses ideològicament. Només els obtusos ho poden negar. Aquesta és la causa per la qual la candidatura del president està pujant en les enquestes. I aquesta és també la raó per la qual ERC està cometent errors no forçats des del primer dia. El darrer, la sortida de to del conseller Carles Mundó. El titular del departament de Justícia del Govern destituït pel 155 va dir en un míting a Blanes que “calia ser realista” i acceptar que Carles Puigdemont no podria ser restituït com a president. Per superar aquest entrebanc, el conseller cessat va defensar que calia conformar un govern fort a Catalunya —al mateix temps que n’hi hauria un altre a l’exili, repetint la bestiesa que ja va proposar Marta Rovira només començar la campanya— i que qui té “la màxima legitimitat per fer-ho possible” és Oriol Junqueras. “Un gran resultat ajudarà a fer-lo sortir de la presó i fer un govern fort a Catalunya, que és el que necessiten els ciutadans, fort i legitimat a les urnes”, va argumentar Mundó.

L’única manera de restituir Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat és votar JuntsXCat. L’error no forçat del sobiranisme només es pot suplir amb un vot per una candidatura que s’assembla a la pluralitat del bloc republicà i independentista

Està bé que Mundó hagi pogut sortir de la presó acollint-se a la “doctrina Forcadell”, obtenir la llibertat no té preu; però normalitzar políticament el 155 és, senzillament, un suïcidi. Però és que, a més, el que diu Mundó que passarà amb Junqueras si guanya ERC també deu valer per a Puigdemont si guanya JuntsXCat, oi? Un gran resultat de la candidatura de JuntsXCat farà insostenible que el PP i els seus aliats del tripartit del 155 es neguin a seure a parlar sobre el retorn del president i la llibertat dels presos. El Govern fort que necessita Catalunya és el que ja tenim, amb Mundó inclòs, perquè ara mateix no s’entreveu un acte polític més rupturista i més republicà a Catalunya —i a Espanya— que la victòria de la candidatura del president Carles Puigdemont. La victòria de JuntsXCat s’escoltarà a tot el món i aguditzarà la crisi política provocada pel bloc monàrquic i unionista. ERC s’equivoca d’enemic. Ara no és l’hora de dirimir qui ha de presidir l’autonomia o bé d’asseure’s a esperar que els dirigents de Catalunya en Comú es decideixin a defensar la democràcia, com va insinuar Joan Tardà en reclamar un tercer tripartit (suposo que amb el PSC i Ramon Espadaler). No crec que aquest sigui l’ànim de la gentada que es va traslladar a Brussel·les fa una setmana. Tothom vol la restitució del Govern destituït. I si pel que fos no pogués ser, JuntsXCat podria fer president,   seguint el raonament de Mundó sobre les excarceracions, Jordi Sánchez, l’independent que ha liderat l’ANC des del 2015 sense cap mena de partidisme i que representa el sobiranisme cívic. És el segon de la llista de JuntsXCat.

Com que les coses són com són i la política és l’art del que és possible, l’única manera de restituir Carles Puigdemont a la presidència de la Generalitat és votar JuntsXCat. L’error no forçat del sobiranisme, que és no haver anat junts a les eleccions, només es pot suplir amb un vot per una candidatura que en la seva composició s’assembla a la pluralitat del bloc republicà i independentista, ja que s’hi han sumat homes i dones amb inclinacions sexuals de tota mena, joves i gent gran, catalans i catalanes d’orígens diversos, gent que parla català, castellà, amazic, àrab, anglès o francès, ecologistes, liberals i socialdemòcrates, llicenciats, doctors, botiguers, petits empresaris i treballadors de fàbrica. En definitiva, una candidatura que representa el sobiranisme popular que ha omplert Catalunya d’estelades i Bèlgica del color groc de la llibertat i que el 2015 ja va votar Junts pel Sí. “Atenció! els endarrerits —acabava l’estrofa de la cançó de Dylan— / Són els que ho perdran tot / Deixeu el vostre vell camí / Ja no serveix; no sentiu / aquest vent que us trenca els vidres / i fa trontollar les parets? / És que els temps estan canviant”.

Publicat a elnacional.cat, 11/12/2017

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s