Home

Léalo en español

576_15128392374556622037_1389497df0_o

No sé si recorden la pel·lícula Reservoir dogs, de Quentin Tarantino, estrenada el 1992, el mític any olímpic. És la història d’un grup de gàngsters que planegen un robatori, que acaba resultant un autèntic fracàs. Va ser una pel·lícula de culte, especialment pel vestuari i, en general, per l’estètica i la música marca de la casa. Va ser una pel·lícula que va definir una època. I va ser-ho tant, d’important, que fins i tot un dels pòsters que l’anunciaven va servir d’inspiració al PSC durant la campanya electoral a les eleccions generals espanyoles de l’any 2008. Una de les tanques publicitàries electorals del PSC consistia a reproduir les siluetes de Mariano Rajoy, Ángel Acebes i Eduardo Zaplana amb una estètica idèntica a les siluetes dels gàngsters que apareixien en el pòster de la pel·lícula. El PSOE va aconseguir derrotar el PP, que ja tenia com a candidat Mariano Rajoy. Al cap de deu anys d’aquella fita, el PSOE i, per tant, el PSC, és avui l’aliat del PP i Cs per collar Catalunya i destruir-ne l’autogovern, tot i que un diputat unionista, el que va abstenir-se dues vegades en l’elecció del president del Parlament, devia tenir remordiments. És clar que també podria ser que fos un advertiment, a l’estil dels gàngsters mafiosos, del PP a Cs.

Qui ahir va actuar de president de la Mesa d’Edat del Parlament, el diputat d’ERC Ernest Maragall, el 2008 era conseller d’Educació de la Generalitat de Catalunya i diputat del PSC. Ahir va fer honor al que defensava una dècada enrere i va obrir la sessió constitutiva de la nova cambra catalana homenatjant els diputats independentistes presos Oriol Junqueras, Joaquim Forn i Jordi Sánchez, i els membres cessats del Govern que són a Brussel·les, Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret i Antoni Comín. “Ells haurien de ser aquí”, va dir, mentre els rumors mal educats s’estenien entre els seients unionistes, tot recordant que aquesta és la primera vegada que una sessió constitutiva té lloc amb la bancada del Govern buida. “Fins i tot l’any 1980 Josep Tarradellas va presidir la sessió com a president de la Generalitat”, va remarcar el republicà. El discurs d’Ernest Maragall va ser d’una dignitat exemplar. I va ser valent, el que ja és una gosadia tenint en compte que avui ser valent comporta un risc perquè la llibertat d’expressió està amenaçada pels tribunals d’aquesta Espanya autoritària que sosté el tripartit del 155. Maragall va criticar l’Estat per haver provocat “l’exili, la presó i la destitució del Govern, i aplicar l’article 155 de la Constitució” per dissoldre el Parlament i arrabassar el Govern als representants de la sobirania popular. L’Estat “no sap guanyar” —va assegurar—, ja que només vol “derrotar, imposar, humiliar i castigar” els adversaris polítics, als quals tracta d’enemics.

El discurs de Maragall va ser intens. I va acabar-lo amb un visca Catalunya i un advertiment previ, per si algú s’havia oblidat per què era allà: “el vot del 21-D és la confirmació de l’1-O, i un bon mapa de la societat catalana d’avui, diversa i complexa”. Caldrà “resistència i intel·ligència” —va dir—, que és “la que caldrà per guanyar la llibertat de Junqueras, Sánchez i Forn, i accelerar el retorn dels exiliats. Aquest país serà sempre nostre” —va assegurar—, reinterpretant aquell “els carrers seran sempre nostres”, que ha estat una de les consignes més repetides en les manifestacions sobiranistes. Maragall no es va arronsar per fer veure que no ha passat el que ha passat i justificar així que cal tornar “a la normalitat” com si res. La República va ser proclamada i cal ser conseqüent, com ja he escrit altres vegades, amb el que es va fer i com es va fer. Aquesta legislatura va començar ahir com va acabar l’anterior. Amb menys bronca, és veritat, perquè fins i tot Miquel Iceta va voler fer un gest de distensió en anunciar que els socialistes no s’oposarien a la delegació del vot dels empresonats. Arrimadas i Santi Rodríguez no van baixar del burro. Potser la intervenció del PP va ser menys agressiva que la de la cap de files de Cs, aquest partit nacionalista espanyol que cada vegada s’assembla més a Alternativa per Alemanya i als liberals austríacs, valedors d’una xenofòbia molt agressiva. Menyspreen tot el que és exclusivament català.

El president republicà del nou Parlament ahir es va oblidar d’esmentar la República i, també, de reivindicar la necessària restitució de la legitimitat democràtica

Després del brillant i agosarat discurs d’Ernest Maragall, les manses paraules pronunciades pel nou president del Parlament, el republicà Roger Torrent, no van agradar gaire a la parròquia sobiranista, malgrat que els components masculins de la Mesa semblaven haver passat un càsting amb Tarantino. Tothom esperava una mica més de gruix en el nou president, i, sobretot, de coherència amb el que va fer ERC entre el 26 i el 27 d’octubre. Arrimadas va criticar el to del discurs, però deu ser perquè la líder de l’oposició té la necessitat de criticar-ho tot. Carles Riera, de la CUP, aquell diputat de qui Patrycia Centeno, l’autora de Política y Moda, n’ha arribat a elogiar “la calidad de la camisa, la americana de cheviot (y el gusto para escoger esas gafas retro)”, lluny de l’estètica Tarantino, també va criticar el discurs de Torrent perquè “ha evitat tota referència a la república catalana proclamada en l’última sessió plenària”. Certament, el president republicà del nou Parlament ahir es va oblidar d’esmentar la República i, també, de reivindicar la necessària restitució de la legitimitat democràtica, incloent-hi la restitució del president i el Govern legítims de Catalunya. És ben sabut que ERC té por de les conseqüències del debat d’investidura que tindrà lloc, probablement, a final de mes. La por fa estranys companys de llit, perquè a una part del PDeCAT també li tremolen les cames. Però en aquest cas, no importa gaire, atès que no té representació al Parlament.

Ahir, a la cambra catalana, els diputats sobiranistes de JuntsxCat tenien el posat dels actors de Reservoir dogs. Impecablement vestits, com les nombroses diputades d’aquest moviment, els diputats del principal grup sobiranista al Parlament deuen resar perquè els republicans no segueixin el guió de la pel·lícula i tot això acabi amb l’electritzant violència cool tarantiniana. La radicalitat i determinació dels diputats i diputades de JuntsxCat és avui més sòlida i creïble que la d’aquells que es vesteixen amb dessuadores per assistir a la constitució del Parlament de Catalunya. Del que es tracta, però, és que ni en Joe ni l’Eddie Cabot morin, ni que el Sr. Blanc acabi malferit. Tampoc no cal que el Sr. Rosa, que a la pel·lícula es veu com s’amaga durant el tiroteig, agafi els diamants i fugi. O que el Sr. Taronja confessi al Sr. Blanc que és un policia infiltrat i aquest li apunti l’arma al cap mentre la policia entra al magatzem on són per detenir tot el grup i demana al Sr. Blanc que abaixi l’arma. A l’escena final, la càmera enfoca el cap del Sr. Blanc, qui aparentment dispara al Sr. Taronja, i és abatut per la policia. El Reservoir dogs indy cal que s’assembli més al cartell del PSC del 2008, sobretot a l’eslògan que el definia: “Si tu no hi vas, ells tornen”. Recular abans d’hora dona sempre avantatge a l’adversari.

Publicat a elnacional.cat, 18/01/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s