Home

Léalo en español

Digital-Collages-of-People4

© Fubiz

El rellotge ja està en marxa. A partir de la constitució del Parlament, ha començat el compte enrere per posar data a la celebració del debat d’investidura de qui haurà de ser el president de la Generalitat els propers quatre anys. L’estat treballa sense descans per impedir que la investidura respongui als desitjos expressats per la població el 21-D. Ciutadans va ser el partit més votat, però en un règim parlamentari com el nostre, el que compta és la capacitat d’un partit o una coalició per recaptar els 68 diputats i diputades que fan la majoria absoluta per investir algú en primera volta. Inés Arrimadas no es pot plantejar aquesta possibilitat perquè el bloc unionista només aplega 57 escons. Ni sumant el 8 escons dels comuns ho aconseguiria. Però és que Arrimadas tampoc no podria esdevenir presidenta en la segona volta, quan ja només cal la majoria simple per ser investit. I això que l’estat i els unionistes li ho posen fàcil, perquè dels 70 diputats independentistes elegits el 21-D, de moment només estan habilitats per votar 65. Veurem què decideix la Mesa del Parlament sobre els cinc diputats i diputades que són a Brussel·les i que han demanat poder delegar el vot per causes de força major.

Hi ha una conxorxa per impedir la (re)investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat

L’estat va convocar les eleccions del 21-D, forçat per la UE, amb l’esperança que derrotaria l’independentisme a les urnes. No va aconseguir-ho perquè, malgrat la dispersió del vot, l’independentisme és més sòlid i compacte que l’unionisme. El bloc del 155 necessita dels comuns per plantar cara a l’independentisme, però els comuns fugen d’aquesta foto fins i tot físicament. A canvi de poder recuperar els seients que sempre havien ocupat els comunistes i els seus hereus a la cambra, no van posar cap problema perquè el republicà Roger Torrent esdevingués president del Parlament. Primer volien retenir Joan Josep Nuet a la Mesa, com en la legislatura anterior, però al final n’hi va haver prou amb el canvi d’ubicació. Als equidistants, com a molts catalans, els perd l’estètica. Diuen una cosa i en fan una altra i en el darrer moment es fan un embolic descomunal. Ara diuen, seguint la doctrina del tripartit del 155, que Carles Puigdemont no pot optar a la (re)investidura perquè ho prohibeix el reglament. Quan les actituds revolucionàries són previsibles, vol dir que l’esperit de revolta s’ha esfumat. Catalunya en Comú és avui un partit més del sistema.

La data màxima per celebrar el debat d’investidura és el 31 de gener. Quan comenci el debat i el president del Parlament reclami la presència del candidat, si aquest no apareix o s’impedeix que un altre diputat o diputada llegeixi el seu discurs, tanmateix, el temps per repetir les eleccions haurà començat a córrer. S’hauria frenat la investidura però l’horitzó d’unes noves eleccions estaria més a prop. JuntsXCat no té cap pla B al que defensa des del dia que es va constituir aquesta candidatura. La idea de restitució de la legitimitat esquinçada pel 155 és bàsica. Hi ha qui diu que la constitució del nou Parlament ja va ser un acte de restitució. No és veritat. Només va ser la constitució del nou Parlament, la composició del qual ja no és com l’anterior precisament perquè la dissolució de la cambra per la via del 155 perseguia modificar la majoria independentista que havia estat aconseguida el 27-S del 2015. La fidelitat dels electors independentistes —fins i tot amb una participació, finalment, del 79%—, que van donar la majoria absoluta al bloc integrat per JuntsXCat, ERC i la CUP, segurament ha fet que algú es cregués la mentida que amb l’obertura del nou període de sessions ja n’hi havia prou.

L’electorat independentista té una capacitat de resiliència extraordinària. Però castiga a qui considera que posa pals a les rodes en el camí cap a la independència

És evident que la proclamació de la República el 27-O va ser un acte fallit. No cal enganyar-se. L’estat va aprofitar aquella debilitat per intentar acabar amb l’independentisme i, també, per escampar la por entre els defensors de la independència. En un estat de dret de debò, els ciutadans no tenen por d’expressar les seves idees polítiques. En els estats autoritaris, la justícia sovint es converteix en la corretja de transmissió del poder polític per perseguir i atemorir els opositors. Ho veiem cada dia arreu del món. I ho veiem a Espanya, encara que molts dels que s’exclamen pel que passa a Palestina o a Turquia o a Veneçuela aquí callin com si no estigués passant res. Per què és a la presó el conseller Joaquim Forn? Doncs precisament perquè era el conseller responsable dels Mossos d’Esquadra, l’eficient cos policial que va deixar en ridícul l’estat el 17-A, arran de l’atemptat terrorista. I per què són a la presó Junqueras i els Jordis? També és evident, em fa l’efecte. El vicepresident Junqueras és el cap d’un dels partits independentistes i Sànchez i Cuixart són els líders del moviment civil sobiranista. L’única pedra a la sabata que ha d’aguantar l’estat i l’unionisme és Carles Puigdemont, ja que, malgrat l’exili, es pot expressar lliurement i, ai las!, intervenir en la política catalana a distància. Els que diuen que és impossible governar des de Brussel·les saben perfectament que Puigdemont és un actor polític de primer ordre a Espanya gràcies al fet que viu a l’estranger i ha esquivat la presó. A Junqueras, en canvi, lamentablement l’estat ha aconseguit neutralitzar-lo. L’estat estaria content de poder detenir Puigdemont i silenciar-lo com ha fet amb el líder republicà. Per això la Fiscalia es passa el dia fent comunicats, sigui per negar el principi d’immunitat i inviolabilitat d’un parlamentari, contradient el que l’actual fiscal general, Julián Sánchez Melgar, defensava en la seva tesi doctoral, publicada el 2012 (a la Llibreria Marcial Pons en tenen exemplars a 36€), o bé per reclamar al jutge que activi l’euroordre de detenció si Puigdemont es desplaça fora de Bèlgica.

Hi ha una conxorxa per impedir la (re)investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. La més evident és la maquinació de l’estat per eliminar-lo com a actor polític. En un altre temps, en aquell temps en què el president dels EUA, Dwight D. Eisenhower, es permetia el luxe d’ordenar l’assassinat de Patrice Lumumba, ves a saber què hauria passat amb Puigdemont. És clar que no cal anar tan enrere. El temps en què els mercenaris de l’estat utilitzaven calç viva per desfer-se d’algú és de l’època de Felipe González. La immoralitat no coneix ideologia, només separa els demòcrates dels que no ho són. Qui vulgui fer el joc a l’estat per impedir que es voti la restitució del president legítim que ho faci. Ho pagarà a les urnes. Perquè aquesta és la qüestió. Si al capdavall cap candidat o candidata obté la majoria necessària després de dues votacions (la de la majoria absoluta i la simple, que se celebraria 48 hores després), començarà un termini de dos mesos per investir una altra persona. I si llavors tampoc no s’investeix ningú, les noves eleccions haurien de celebrar-se a principis d’abril. I entretant, la intervenció de l’autogovern seguiria. Com ha quedat demostrat, l’electorat independentista té una capacitat de resiliència extraordinària. Però castiga a qui considera que posa pals a les rodes en el camí cap a la independència. Castiga els extremistes i els qui reculen per por o per interessos inconfessables. Qui vulgui entrar en una etapa de “normalitat” només té l’opció de donar suport a Carles Puigdemont. És el que ha votat el poble.

Publicat a elnacional.cat, 22/01/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s