Home

1200px-PlaCerda1859b

Pere Felip Monlau i Roca hauria de tenir un monument al peu del passeig de Gràcia o almenys un carrer tan destacat com Pau Claris. No el té, és clar. Aquest metge higienista, que també va editar i dirigir diaris, només és recordat per un estret carrer de vianants del districte de Sant Andreu i posa nom a la residència universitària que té la UPC al barri del Raval. Res més. Però aquest científic progressista, que fou expulsat de la Universitat de Barcelona per raons polítiques i es va traslladar a Madrid el 1848, va ser una persona molt important per a la història de la ciutat. El 1841 va guanyar el concurs que havia promogut l’Ajuntament sobre els avantatges de l’enderrocament de les muralles de la ciutat amb el projecte ¡Abajo las murallas!, un títol molt eloqüent que resumia l’esperit de canvi d’aquella època. Superar els límits del que avui és Ciutat Vella es va convertir en un crit unànime. El mateix any, Jaume Balmes, el pensador i teòleg més llegit en aquell temps, va publicar una sèrie d’articles a favor de la iniciativa. Eixamplar Barcelona no era ni de dretes ni d’esquerres, doncs. Era una necessitat per raons higièniques i per al progrés industrial del país.

L’ordre per enderrocar les muralles va trigar tretze anys. El dia D va ser el 24 d’agost del 1854. Abans, però, el govern de Madrid va tenir temps de bombardejar Barcelona, arran de la revolta popular de la Jamància. De l’alcalde que va aconseguir que finalment s’enderroquessin les muralles, Antoni Aherán, pràcticament no en sabem res. Va ser un alcalde efímer (del gener al setembre del 1854), però el seu informe, de 16 pàgines, i el suport que va saber acordar amb la Junta de Fàbriques i la Societat Econòmica d’Amics del País van ser determinants per aconseguir l’objectiu. El que va acabar tombant les muralles va ser l’epidèmia de còlera d’aquell estiu, que va coincidir, a més, amb la segona vaga general iniciada pels treballadors de La España Industrial contra les selfactines, les noves màquines de filar. Barcelona era una ciutat conflictiva perquè era una urbs fabril i, per tant, moderna, en sintonia amb el capitalisme emergent al món. En canvi, des d’un punt de vista urbanístic, Barcelona era una ciutat petita.

“Proposar la recuperació de Barcelona i guanyar l’alcaldia és essencial per al moviment republicà”

El catalanisme va entendre de seguida el significat polític de tot allò, malgrat els inconvenients d’un creixement especulatiu i dels entorpiments polítics. En l’imaginari del primerenc catalanisme polític, Barcelona havia de consolidar-se com la capital de la nació dels catalans, el vèrtex de la fusió del mar i de la muntanya. La Catalunya ciutat. El catalanisme es va afegir, doncs, als esforços per articular aquesta gran ciutat, que el 1868 va fer desaparèixer la Ciutadella, vestigi de l’ocupació borbònica, i a partir del 1876 va iniciar l’agregació dels municipis del pla, procés que va culminar el 1897, amb l’objectiu no tan sols de vincular-los a la ciutat vella, sinó de construir-hi el nou centre residencial, de negocis i serveis, des de la nova universitat fins al palau de justícia, el seminari diocesà, la presó, els nous hospitals, gran part dels nous mercats i dels centres d’oci i esbargiment. Hi havia un projecte de ciutat que tanmateix flaquejava per la banda de la capacitat de decisió política. Aquest ha estat sempre l’inconvenient de Barcelona i de Catalunya en general. Ha tingut l’Estat en contra de manera continuada. Els poso un exemple, l’aprovació del Port Franc de Barcelona va trigar trenta anys, del 1899 al 1929!

El sobiranisme actual té molts fronts oberts. En soc conscient. Però ha d’afrontar amb urgència les eleccions municipals. És obligat que el sobiranisme guanyi Barcelona per a la causa de la ciutat i del país. Per guanyar Barcelona cal tenir almenys un projecte de ciutat com el que tenien els polítics del segle XIX. La memòria de la ciutat no ha estat generosa amb els professionals i polítics sense els quals no seríem on som. Fins als Jocs Olímpics del 1992 Barcelona va créixer i consolidar-se amb la lògica imposada per ells. Després ja no hi va haver cap més projecte. Es va gestionar l’herència i la gentrificació que Ada Colau no ha aturat. Al contrari. Proposar la recuperació de Barcelona i guanyar l’alcaldia és essencial per al moviment republicà. Només així Barcelona s’afegirà als pobles i ciutats de Catalunya que ja tenen alcaldes que malden per assolir la República catalana. Però cap sobiranista no obtindrà la vara d’alcalde del cap i casal si no té, també, un projecte de ciutat integrador, modern i adaptat a les necessitats econòmiques i socials d’avui dia. Pe mi, és més important tenir un projecte que defensar un procediment per elegir un candidat.

Publicat a El Punt Avui, 07/09/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s