Discursos i monarques

Léalo en español

Set dels vint-i-vuit estats membres de la Unió Europea tenen forma de monarquia. Són Bèlgica, Dinamarca, Espanya, Luxemburg, els Països Baixos, el Regne Unit i Suècia. Les monarquies són una anomalia. Una antigalla dels temps dels egipcis i els perses. A Europa les monarquies es formen a l’antiguitat. A Catalunya, també. Els comtes-reis catalans són ben antics, dels temps de la Gòtia, i la unió dinàstica entre el comtat de Barcelona i el regne d’Aragó és del 1137, l’any que es van casar Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó. Però això ara és història i els títols reials catalans els acumula el monarca espanyol des del 1715. Catalunya, com el País Valencià, les illes Balears i Aragó van perdre els furs i la monarquia, i no és per casualitat que al segle XIX el republicanisme arrelés en aquests territoris, mentre les monarquies constitucionals o limitades s’imposaren arreu d’Europa.

Els reis ja eren aleshores homes de negocis. Si llegeixen l’esplèndida i inquietant biografia que Adam Hochschild va escriure sobre el rei Leopold II de Bèlgica ho sabran amb detalls. El rei dels belgues traficava amb diamants com ara el monarca espanyol trafica amb armes. El seu besavi, Alfons XIII, el que va caure el 14 d’abril de 1931, també era un home de negocis, com va explicar Guillermo Gortázar en una altra detallada biografia. Tothom sap qui s’endú una part dels beneficis d’aquesta mena de contractes comercials. No cal escriure-ho. Després de la Primera Guerra Mundial, moltes d’aquestes monarquies foren substituïdes per repúbliques, fenomen que s’accentuà després de 1945 i de les complicitats de moltes monarquies amb els nazis. I, tot i així, les monarquies segueixen vives a la UE. La més important, mal que els pesi als espanyols, és la corona britànica. I no ho és tan sols pel pes demogràfic de la Gran Bretanya. L’imperi britànic va dominar el món al segle del desenvolupament del capitalisme i, malgrat tot, alguna cosa els queda d’aquella grandesa. Veurem què serà a partir d’ara després de l’aplicació del Brexit. En els processos de llarga durada és difícil predir què passarà. I el Brexit és un d’aquests processos que podria comportar que finalment es complís la predicció que va fer Tom Nairn el 1977 sobre la destrucció de la Gran Bretanya amb l’auge dels nacionalismes antiimperialistes. El Brexit podria afavorir, per exemple, la independència d’Escòcia i la reunificació d’Irlanda, com la Segona Guerra Mundial va propiciar la independència d’antigues colònies.

Catalunya encara no és una república. Felip VI és el rei d’Espanya, però no pas d’una gran majoria de catalans

Diuen que els reis i les reines a Europa van anar pel pedregar el dia que es van saltar les seves pròpies normes i es van començar a casar amb plebeus. Potser sí, però el més greu no és això. L’incomprensible és que un projecte suposadament democràtic com és la Unió Europea permeti les monarquies. A Bèlgica, la monarquia hauria hagut de suprimir-se quan es va descobrir que el rei Leopold era realment l’instigador d’aquell terror colonial que Joseph Conrad va narrar amb força precisió a El cor de les tenebres, la novel·la breu que explica el viatge del mariner Marlow a l’Àfrica a la recerca del traficant de vori Kurtz. No va caure llavors ni l’any 1990, quan el rei Balduí va renunciar a la corona durant 48 hores per no signar la llei d’avortament que havia d’aprovar el Parlament. A Espanya, Franco va reinstaurar la monarquia a canvi de preservar el seu llegat. La Transició no va ser un punt final amb el franquisme. Va ser un punt i seguit, com s’ha pogut veure arran del conflicte sobiranista català. Contra ETA tot s’hi valia, malgrat les atrocitats i la vulneració dels drets humans, i la naturalesa antidemocràtica del franquisme sociològic que dominava l’Estat es justificava per la desraó terrorista. La monarquia anglesa va fer el mateix amb els terroristes de l’IRA.

Catalunya encara no és una república. Felip VI és el rei d’Espanya, però no pas d’una gran majoria de catalans. No cal donar-hi més voltes. Les monarquies són incompatibles amb el món democràtic. Els discursos de Felip VI són sermons que un dia amenacen i l’endemà reclamen convivència com qui regala llaminadures a la porta d’un col·legi. Qui hagi vist la sèrie The Crown haurà constatat que la reina Elisabet II va haver d’aprendre que li calia modèstia si volia no perdre el tron. La funesta i inhumana reacció de la monarquia a la mort de Diana de Gal·les va estar a punt de convertir-se en la seva Bastilla. Va salvar-la Tony Blair, com també es pot veure a The Queen, la pel·lícula protagonitzada per Helen Mirren. La reina d’Anglaterra ha après, com va exposar en el seu discurs de Nadal, que “davant de les diferències més profundes, tractar l’altre amb respecte i com un ésser humà és sempre un primer pas cap a una millor entesa”. Felip VI, un monarca molt més jove que ella, és incapaç de pronunciar paraules com aquestes perquè, de fet, té les mateixes idees intolerants que l’emergent extrema dreta europea. No és el mateix haver tingut com a precedent Cromwell que Franco. La història té aquestes coses.

Publicat a elnacional.cat, 27/12/2018

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.