El llum i la confiança

Léalo en español

El meu cardiòleg és un home savi. El primer dia que vaig acudir a la seva consulta del CAP de prop de casa em va voler tranquil·litzar amb una explicació molt didàctica sobre quin era el seu paper. Assegut davant meu em va dir, com qui no diu res: “De vegades som els metges els que desconcertem els malalts. Quan un malalt entra a la nostra consulta és com si entrés a les fosques en una estança desconeguda. Traspassa la porta amb cautela, topant amb tot el que troba pel camí, fins que aconsegueix trobar l’interruptor del llum i encendre’l. Les explicacions del metge —va deixar anar el meu— són aquesta llum que evita la por de qui no veu res i tem el pitjor. El diagnòstic és el festival de la llum”.

Potser perquè soc fill d’un altre metge il·lustrat que sempre m’han fascinat aquesta mena d’explicacions racionals de situacions més aviat emocionals. Ho he intentat aplicar a la meva disciplina professional, la història, i, sobretot, a l’observació de la política. La simplificació dels grans i greus problemes que viu el món és avui la tònica general. La culpa és de tots els que es dediquen a aquest negoci, incloent-hi els mitjans de comunicació. Ningú no es pot queixar, però, perquè tothom aprofita els 280 caràcters de Twitter o els titulars dels diaris per combatre les idees dels altres. Segons els experts, Twitter és un mitjà per emetre micropensaments, com abans s’escrivien aforismes. Però la realitat és que sovint, si més no aquesta és la meva experiència, el timeline d’una persona pública s’omple d’insults o d’elogis, segons si el que hi hagi escrit satisfà o no l’opinió del piulador que replica. A Twitter no hi ha reflexió. No és un mitjà per a diagnosticar res, per tant.

La llàstima és que avui no tenim polítics independentistes que sàpiguen fer llum a les angoixes que s’expressen mitjançant les xarxes socials

L’independentisme és molt actiu a Twitter i sovint les baralles són font perquè un diari digital —qualsevol, perquè tots fan el mateix— o la versió web dels escrits es facin ressò d’aquests combats incruents. La seqüència és com una dutxa escocesa que alterna l’aigua calenta i freda fins a esgotar-se pel cansament d’una de les dues parts. Per tant, el més normal és que s’utilitzin paraules gruixudes per desqualificar l’adversari. A Twitter es conjuguen amb molta facilitat els verbs trair, desertar, delatar, estafar, engalipar, enganyar, ensarronar, entabanar, fingir, falsejar, mentir, vendre, etc., que al final només volen dir que el que escriu acusa alguns independentistes d’haver-li aixecat la camisa. Twitter és com la granja del conte de George Orwell. S’hi expressa la revolta dels animals (la “rebel·lió” segons la traducció d’Edicions 62) que expulsen els humans i creen un sistema de govern propi que acaba convertint-se en una tirania brutal. Trump n’és el més gran exemple. No pretenc banalitzar res, perquè els estudis sobre Twitter han demostrat a bastament que aquesta xarxa social beneficia la interacció, fomenta la participació, apodera la ciutadania i estimula l’aparició d’un fenomen, viewertariat, que serveix per designar els usuaris que interpreten, comenten i discuteixen a Twitter el que estan veient en temps real, generalment a través de la televisió. Twitter ha convertit en actiu l’elector passiu.

Twitter és un guirigall que, malgrat tot, necessita el savi cardiòleg que ens expliqui per què hem de prendre una píndola o una altra per regular el ritme cardíac. La llàstima és que avui no tenim polítics independentistes que sàpiguen fer llum a les angoixes que s’expressen mitjançant les xarxes socials. I no n’hi ha, en primer lloc, perquè cap, cap ni un, no ha fet encara un diagnòstic real d’on som. Van prenent decisions, si les prenen, escudant-se en l’opinió dels presos i exiliats polítics. Els utilitzen per manca de coratge i d’idees i els fan dir allò que els que estan lliures i van amb cotxe oficial no tenen el valor d’exposar honestament. I és així com s’incendia Twitter. La generació tuitaire no està per brocs i exigeix als polítics transparència i valentia. Es podria dir, a més, que les xarxes socials han aconseguit fer realitat aquell desig del president Dwight D. Eisenhower per tal que la política esdevingués “la professió a temps parcial de tot ciutadà”.

Estic molt content amb el tracte que em dispensa el meu cardiòleg. És un home gran, experimentat, que les deu haver passat de tots colors, i que, a més, llueix un llaç groc sense complexos, tot i que no m’ha parlat mai de política. M’ha dedicat —com a tots els altres pacients que fan cua— molts més minuts dels que estableix el protocol. És un home encantador. Al metge no s’hi va per gust. Per tant, si hi vaig content i esperançat és perquè el meu metge ha estat capaç d’inspirar-me confiança des del minut u. No m’ha decebut mai. Els polítics independentistes, en canvi, han malbaratat la il·lusió de l’independentisme en tan sols un any. I tanmateix, l’independentisme creix. Això vol dir que potser aviat l’electorat independentista canviarà de líders. N’hi ha que l’eufòria en la fira de les vanitats que és la política els haurà durat ben poc. Són els polítics que naveguen en vaixells de paper enmig d’una tempesta tropical.

Publicat a elnacional, 10/01/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.