La indiferència

Léalo en español

L’any 1939, la cupletista Celia Gámez formava part dels artistes i intel·lectuals identificats amb el franquisme. El seu feixisme era granític i xaró alhora. Entre els cuplets que cantava n’hi havia un amb una lletra molt contundent, molt més cínica que la patriòtica “Banderita tu eres roja, / barderita tu eres gualda…”, que també cantava l’argentina. Una de les estrofes d’aquell encès cuplet feia així: “¡No pasarán!, decían los marxistas. / ¡No pasarán!, gritaban por las calles./ ¡No pasarán!, se oía a todas horas/ ¡No pasarán! […] Este Madrid es hoy de la Falange/ siempre garboso y lleno de cuplés. […] ¡Ya hemos pasao!, decimos los facciosos./ ¡Ya hemos pasao!”. Aquell cuplet era un deliri musical, com explica Llibert Ferri al seu darrer llibre, L’ombra dels anys. Memòria d’un tram de vida europea, 1939-1990. (Angle Editorial, 2019). I era també una revenja.

Dissabte passat, a Madrid, va tornar a ressonar el crit de !No pasarán! que havia pronunciat 83 anys enrere Dolores Ibárruri, La Pasionaria, la dirigent comunista que Marcel Mauri, el vicepresident d’Òmnium, va citar com a font d’autoritat en el seu discurs davant els milers i milers de persones que s’havien aplegat a la plaça de la Cibeles i al passeig del Prado per denunciar la repressió a Espanya contra els independentistes catalans. Pocs hereus de La Pasionaria es van deixar veure per Madrid. Al contrari, Gaspar Llamazares, el darrer secretari general del PCE va piular contra la manifestació amb la mateixa agror i ofuscació que ho fan a Barcelona gent de Podemos i d’ICV que provenen del PSUC o dels comunistes d’arreu. Les analogies històriques sempre són de mal pair. Vull dir que poden ser mal interpretades i, a més, la segona vegada que es pronuncien deixen de tenir el valor històric que s’atribueix a l’original. Arte va dedicar un dels capítols del documental Grans discursos al parlament, caòtic i exaltat, de La Pasionaria, pronunciat a Madrid el 19 de juliol de 1936, i on va deixar anar aquell “¡No pasarán!” copiat del crit francès “On ne passe pas!” de 1914 dirigit contra els alemanys.

El que ha predominat a Madrid aquest dissabte davant la massiva manifestació contra la repressió ha estat el menyspreu

La befa de Gámez estava servida quan els franquistes van aconseguir entrar a Madrid per derrotar definitivament la República. L’èpica sovint es menysprea amb la burla grollera. Però el que ha predominat a Madrid aquest primaveral i calorós dissabte de març davant la massiva manifestació contra la repressió ha estat el menyspreu, que és un clàssic governamental i mediàtic espanyol en aquesta llarga etapa de conflicte obert amb el sobiranisme català. Abans de donar pas als discursos de rigor en aquesta mena de manifestacions, la presentadora de l’acte va demanar al públic que observés un minut de silenci pels atemptats islamòfobs a Nova Zelanda. Es va fer un silenci dens, d’aquells que impacten quan hi ha tanta gent junta. Llavors es va poder sentir un crit solitari, sec, esquifit, que pretenia ofendre: “¡Viva España!”. Ningú no va respondre. La indiferència va protegir aquell silenci solidari. Va ser la millor resposta dels manifestants. La més digna. Perquè de vegades la dignitat no necessita embolcallar-se amb frases pomposes, sobretot si després no es poden complir.

Publicat a elnacional.cat, 18/03/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.