L’independentisme somniat

Léalo en español

L’independentisme màgic torna, vaig llegir no sé on. I de seguida vaig pensar que sí, que realment estàvem entrant en una fase en què almenys una part de l’independentisme polític defensava el retorn d’un inesperat independentisme màgic: l’independentisme del peix al cove. L’independentisme moderat —com si un grup que demana la independència d’una part de l’Estat al qual pertany pugui ser considerat mai moderat per l’establishment al qual vol guanyar— difon arreu on va la idea que és un error que l’autodeterminació sigui un dels aspectes de la negociació amb l’Estat després del 28-A. Només si ets com el PNB —o com l’antiga CiU— pots avui concórrer a les eleccions espanyoles amb un programa que no sigui rupturista. Només si ets com el PNB o com l’antiga CiU pots aspirar a ser premiat per l’ABC com fa anys va ser-ho Jordi Pujol. A Catalunya hi ha molts aspirants a dirigir aquesta “rectificació” i l’espanyolisme els dona altaveu mediàtic. Duran i Lleida es passeja per ràdios i televisions per esbombar a cor què vols que ell, malgrat el seu nacionalisme català conservador, és més espanyol que les maraques de Machín. I quan es deixa entrevistar en una sala del Congrés, es deixa fotografiar amb una bandera espanyola com a decorat de fons. Duran és un cadàver mal enterrat, però ara hi ha qui aspira a succeir-lo des d’ERC.

Ja sé que vostès em diran que CiU no va proclamar-se mai independentista, mentre que ERC era el baluard de l’independentisme des que els joves Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira van desbancar Joan Hortalà al congrés de Lleida de 1989. I tindran raó. Però convindran amb mi que tenia destacades figures independentistes, o almenys això és el que deien ser Felip Puig, Carles Campuzano, Toni Castellà o el mateix Carles Puigdemont. El temps ha posat tothom al seu lloc. L’independentisme màgic, tal com em deia el meu pare, que va ser durant anys diputat de CiU procedent de l’independentisme primerenc del FNC, el primer partit independentista de la postguerra, consistia a proclamar que volies la independència i entretant dedicar-te a practicar una política regionalista. Al capdavall, aquest era el model implantat pel catalanisme històric —el de Valentí Almirall i Enric Prat de la Riba, per entendre’ns. Com remarcava el meu mestre Josep Termes: el catalanisme va néixer com un corrent nacionalista que quan va decidir fer política va abraçar el regionalisme. I la fórmula ha estat aquesta durant més de cent anys i un dia. L’independentisme màgic actual consisteix a repetir que la independència pot esperar i que és preferible retornar a aquell plàcid —i pútrid, tot cal dir-ho— pujolisme del peix al cove.

La gran pregunta que ens hauríem de fer és si aquest pas enrere neix de la imaginació desbordant d’Oriol Junqueras, ajudat per revelacions divines, o bé és una pura improvisació per aconseguir el poder

La imaginació està mal vista en política. La improvisació, en canvi, no sembla que estigui penalitzada, si més no d’entrada, tot i que finalment s’acostuma a pagar a les eleccions tant o més que la mentida. El 2004, el PP va propiciar la victòria del PSOE per culpa de les mentides que va escampar sobre l’atemptat d’Atocha de l’11-M, i les improvisacions de José Luis Rodríguez Zapatero per plantar cara a la crisi econòmica van fer possible que un dirigent amb tan poca substància com Mariano Rajoy guanyés les eleccions el 2011. El flower power socialista va portar els conservadors a la Moncloa. Ara que les enquestes donen esperances de victòria a ERC amb una proposta que és una mena de pujolisme rediviu —i és per aquesta raó que agrada tant als entorns mediàtics unionistes—, la gran pregunta que ens hauríem de fer és si aquest pas enrere neix de la imaginació desbordant d’Oriol Junqueras, ajudat per revelacions divines, o bé és una pura improvisació per aconseguir el poder. És clar que també podria ser el resultat d’una gran mentida, perquè el 27-O del 2017 ERC va forçar el president Puigdemont a proclamar la república, en contra de l’opinió d’altra gent, com jo mateix, i ara d’allò no se’n volen recordar i acusen Puigdemont de radical embogit.

Improvisar mai no és bo. En política cal definir primer una estratègia per determinar després quins han de ser els moviments tàctics. Els independentistes de JxCat i el Front Republicà encaren les pròximes eleccions del 28-A sense la necessitat de justificar que persegueixen la ruptura. La diferència entre els dos grups és ideològica, certament, perquè mentre l’artefacte electoral de Puigdemont agrupa gent liberal —en les dues versions, de dreta i d’esquerra— i socialdemòcrates, els de Fachin, en canvi, són el que, per simplificar, en diem antisistema. ERC està més a prop ideològicament de JxCat, i per això comparteixen govern des del 2016, que no pas de Poble Lliure o Som Alternativa. La fal·lera d’ERC per justificar amb arguments ideològics el rebuig permanent a la unitat d’acció política i electoral amb JxCat no lliga gaire amb aquesta coalició governamental, per bé que també és una falsa coalició. Són dos governs en un. Què diferencia ideològicament Ernest Maragall de Ferran Mascarell? No sabria dir-ho, la veritat, més enllà de les qualitats intel·lectuals i polítiques que els separen, que sí que em sembla que són moltes, i del projecte de ciutat que Mascarell té i Maragall no.

La discrepància entre JxCat i ERC no és ideològica. I fins i tot això es veu quan tots dos grups es disputen l’elector de centre. La línia divisòria és política, d’acció política, cosa que es veu clarament quan prenen camins diferents a l’hora de concórrer a les eleccions del 28-A. Si és cert que hi ha una immensa majoria de catalans que volen dirimir el conflicte d’Espanya amb Catalunya per via d’un referèndum reconegut per la comunitat internacional, aleshores, ¿com pot ser que algú es plantegi deixar que es debiliti la força popular que ha fet possible que arribéssim on som? Els independentistes haurien d’haver planificat aquestes eleccions amb l’objectiu d’aconseguir 24 dels 47 escons en disputa per tal de constituir un bloc sobiranista, com els quebequesos tenen a Ottawa, que intenti resoldre políticament un conflicte que és polític i que, diguem-ho tal com és, perquè cal posar-ho en la columna de l’haver, ja s’ha carregat dos governs espanyols.

Generar inestabilitat també és una manera de fer política. L’únic problema es fer-ho moguts per la improvisació. En aquest aspecte dono la raó als crítics amb la direcció del procés sobiranista. Però les culpes estan molt repartides. La política no pot ser mai, com és la màgia, una ciència oculta que pretén produir efectes amb l’ajut d’éssers sobrenaturals, divins o de forces secretes de la naturalesa. I l’independentisme màgic del peix al cove sembla que confiï en el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos que ens alimentarà a tots amb les molles del regionalisme ben entès. Aquell regionalisme, que en molts aspectes va ser profitós, però que va arraconar l’independentisme a la categoria de somni polític. Una utopia inabastable.

Publicat a elnacional.cat, 25 de març de 2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Bloc a WordPress.com.

Up ↑

%d bloggers like this: