Set dies d’abril

Léalo en español

Diumenge que ve serà dia d’eleccions. La nit abans, el Barça té una cita al Camp Nou amb el Llevant i al minut 17.14 la grada esclatarà en un sonor i potent clam reivindicatiu d’independència. Llevat de l’ANC i Òmnium, que en els darrers deu anys han mobilitzat milers i milers de persones almenys una vegada l’any, el Barça continua essent l’única institució que és capaç de mobilitzar entre 60 i 96 mil persones cada quinze dies o fins i tot, si l’ocasió s’ho val, dues vegades en una setmana. La tirada del futbol en aquest país és gran. No és el nou opi del poble, per estirar d’un fil clàssic que alguns progresapliquen a la religió. És, senzillament, un fenomen social que, malgrat el comerç mundial de jugadors, encara és un refugi d’identitats ben definides.

La primera vegada que es va sentir el crit d’independència a l’estadi va ser la nit del 19 de setembre del 2012, en el minut 80, quan Messi va marcar el tercer gol del Barça, aconseguint el 3 a 2 final i una gran remuntada contra l’Spartak de Moscou. En un altre moment, els culers haurien cridat “Messi, Messi, Messi”, però els milers d’aficionats blaugrana van aprofitar l’estrena del Barça a la Champions, i el ressò mediàtic de l’esdeveniment, per alçar la veu amb el clam de llibertat. Des de llavors que els crits independentistes van esdevenir habituals en el simbòlic minut i els segons que es converteixen en el 1714 d’infausta memòria. Ara, a més, tot seguit també ressonen els crits a favor de la llibertat dels presos polítics. Aquells presos que ara hi ha mitjans que anomenen “independentistes” per estalviar-se la recriminació oficial que ha prohibit utilitzar el terme “presos polítics” als mitjans públics. No sé què és més fort, perquè anomenar-los “presos independentistes” té una connotació política innegable. La persecució per motius polítics és encara més evident.

A Catalunya totes les teories polítiques sobre l’evolució de la participació electoral han estat tendencioses

La politització dels ciutadans a Catalunya és elevadíssima. El nombre d’indecisos que indiquen les enquestes —les que sempre s’erren, per cert— no vol dir que tothom que dubta sigui abstencionista. A Catalunya totes les teories polítiques sobre l’evolució de la participació electoral han estat tendencioses. Han volgut demostrar que una baixa participació electoral havia afavorit la longevitat del pujolisme, en un intent de deslegitimar la democràcia catalana. Aquesta teoria se’n van anar en orris quan José Montilla va ser elegit candidat del PSC-PSOE a la Generalitat de Catalunya i va obtenir un resultat electoral pitjor que Pasqual Maragall, membre del sector catalanista dels socialistes catalans. Montilla va ser president gràcies a ERC perquè va fer una lectura etnicista d’aquesta opció, per cicatritzar una divisió imaginària entre catalans, i que els “capitans” del PSC —els quals, sigui dit tot passant, avui són els que manen al partit— ja havien utilitzat anteriorment per atribuir als “burgesos” del partit (les grans nissagues estil Maragall o Nadal) les derrotes anteriors. Els “capitans” acusaven els catalanistes de connivència amb el pujolisme per una qüestió de catalanitat i de classe. L’autoengany, a pesar que va quedar desmentit el 2006, encara serveix d’argument a Ciutadans i el PP, que són els dos partits que més parlen dels orígens dels votants de Catalunya. Mogudes per instints primaris, Arrimadas i la marquesa de Casa Fuerte tenen necessitat de marcar territori en tot moment. Cayetana Álvarez de Toledo va protagonitzar un diàleg amb Jordi Basté sobre amb quina llengua l’entrevistaria que va demostrar fins a quin punt es pot arribar a ser ètnic en el raonament. Basté va cedir davant els arguments de l’espanyolista i va fer les preguntes en castellà, i després la Marquesa —casada durant 15 anys amb el català comte de Güell— li va “pagar” la concessió amb un vídeo manipulat.

Alastair Campbell, el periodista i assessor polític que va ajudar Tony Blair a arribar al poder el 1997, recentment reflexionava sobre les manipulacions dels polítics conservadors britànics en un llarg article publicat a The Independent, el diari pròxim als LibDem. Campbell assenyalava en el títol del seu article el culpable de les mentides sobre el Brexit que havia deixat anar al Japó el ministre d’Exteriors tory, Jeremy Hunt. A “Jeremy Hunt’s new Brexit lies are playing Bannon’s game, and driving British politics into the shadows, Campbell apunta a l’empresari i antic assessor de Donald Trump, Steve Bannon. ¡Que fàcil és acusar els altres de les ombres que tu mateix vas alimentar, abans que Bannon fos conegut, sense cap mena d’escrúpol! ¿Va ser Bannon qui va mentir sobre l’existència d’armes de destrucció massiva a Iraq i que va portar a la guerra? No! Les fake-news d’aleshores van cuinar-les, precisament, gent com Campbell. ¿Qui va mentir sobre les conseqüències de la independència d’Escòcia per derrotar els sobiranistes? David Cameron i Ed Miliband. Conservadors i laboristes es van unir en la campanya “Better Together” [Millor junts], coneguda entre els unionistes com a “Project Fear” [Projecte por], que va ser tan tramposa com les mentides que van difondre els brexiters per guanyar el referèndum contra la UE. El conservadorisme s’ha fet fort arreu, fins al punt que la dreta extrema ha arribat a la cúpula dels antics partits liberals i conservadors, per la simple raó que els primers a emprar mentides en una època en què tot se sap van ser els partits socialistes. Encara fa mal la foto del trio de les Açores. En la crisi espanyola ha passat una cosa semblant, amb Aznar —un dels tres personatges d’aquella foto— com a padrí de l’extrema dreta.

Els set dies que queden per anar a votar seran cabdals. Diuen els articulistes de la moderació, els que raonen com Bannon malgrat que el critiquin, que els dos debats programats per aquesta setmana entre els quatre partits estatals seran decisius per decantar els indecisos. Els partits de l’establishment espanyol es tiraran els plats pel cap parlant de Catalunya. Perbocaran barbaritats contra l’independentisme i els presos. Competiran per demostrar qui és millor espanyol i més espanyolista. I tot i que en seran els protagonistes, els representants polítics de l’independentisme no participaran en aquests debats. No hi han estat convidats. Quina democràcia és aquesta? Ja ho sabem. És una democràcia a la turca. Entretant, al Camp Nou, la nit abans de les eleccions, ni ells ni ningú no podran evitar que al minut 17.14 els aficionats cridin a favor de la independència i per la llibertat dels presos. Dels presos ostatges. Aquests aficionats no ho oblidaran quan l’endemà vagin a votar.

Publicat a elnacional.cat, 22/04/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.