L’oportú “no és no” de Pedro Sánchez

© Efe

Léalo en español

“No és no”. Amb rotunditat i determinació, així és com Pedro Sánchez va negar els vots del PSOE per facilitar la investidura de Mariano Rajoy després de les eleccions del 26 de juny del 2016. El que va passar després és més o menys conegut, però val la pena de recordar-ho, perquè Sánchez aspira avui a la investidura com a president del govern espanyol gràcies a aquella seva tossuderia. Els poders fàctics madrilenys i la cúpula del PSOE, diguem-ne, “filipista” van fer caure el jove líder per col·locar al capdavant del partit una vella glòria socialista que va acabar facilitant, efectivament, la investidura del líder dels conservadors espanyols. Hores abans de la votació, Pedro Sánchez va renunciar a l’acta de diputat i se’n va anar a casa. Morta la cuca, mort el verí. O això van creure els González, Guerra, Rubalcaba… i Susana Díaz, que llavors va veure desbrossat el camí per arribar a la secretaria general d’un PSOE en plena crisi.

Però Pedro Sánchez, un home relativament jove que no ha fet res més a la seva vida que viure de la política, sap perfectament que sovint qui riu primer no sempre acaba bé. L’excés de confiança i la falta d’estratègia són els perills que juguen en contra d’uns polítics massa acostumats a fer prevaldre la tàctica per damunt de l’estratègia. Felip Puig, per citar un polític català que coneix tothom, encara que ara es dediqui als negocis del tramvia d’Ada Colau, era un gran especialista en aquesta manera de fer. Regat curt mirant sempre la pilota, sense fer cas als consells de Johann Cruyff. Deia el gran mite del futbol que el pragmatisme d’èxit consistia en una colla de principis molt simples: si el rival és bo en estratègia, no deixem que tiri un córner; si avancem la línia, reduïm el seu espai de contraatac, si ataquem junts, podrem robar-la abans i tornar a atacar. Va ser així com el Barça es va apoderar de la pilota i es va convertir en un tirà convençut de la possessió. Sempre amb matisos, però sempre a l’atac. Pedro Sánchez actua així des que va recuperar la secretaria general del PSOE en les primàries del 21 de maig del 2017.

La investidura de Sánchez no es pot encarar des del xantatge i la por

Sempre a l’atac, sense manies. I quan Pedro Sánchez va veure a venir l’ocasió per fer-ho, va presentar una moció de censura que va tombar Rajoy. Després de la repressió implacable del PP contra els independentistes, amb l’ajuda desacomplexada del PSOE, coautor de l’aplicació del 155 i enemic —sí, Tardà, sí, enemic declarat— de l’independentisme, Sánchez en va tenir prou per guanyar en saber aprofitar la debilitat d’ERC i el pèssim lideratge dels convergents al Congrés —capitanejats per gent que pensa i pren decisions com si res no hagués passat— per robar-los la pilota, que des de feia més d’una dècada era en mans del poble de Catalunya. Alguns polítics catalans —i gairebé tota la premsa escrita— té una por atàvica a esdevenir “irrellevants˝ a Madrid. Estan acostumats a l’època del “peix al cove” que abans era tan criticada i que ara es veu que torna com els renaixements de les velles glòries musicals. Sempre serà millor l’original. Però és que, a més, un polític independentista només serà rellevant a Madrid com va ser-ho el cubà José Martí el 1898, quan l’espanyolisme ja no tenia a res a fer per mantenir lligada a Espanya l’illa caribenya. El secessionisme, si és de veritat i no una manera de viure de la moma, no pot ser mai rellevant a Madrid quan el leitmotiv nacional espanyol és destruir-lo. Al contrari, si no triomfa, el secessionisme, és quan cau en la irrellevància. Afirmava Martí, amb saviesa: “El león español se ha dormido con una garra sobre Cuba y Cuba se ha convertido en tábano y pica sus fauces, y pica su nariz, y se posa en su cabeza, y el león en vano la sacude y ruge en vano”. La mosca collonera que és un incordi difícil de caçar si és hàbil i no es despista.

No és no. Així de clar i català. La investidura de Sánchez no es pot encarar des del xantatge i la por. La política no pot estar empresonada ni pot dependre de les arbitrarietats d’uns jutges que tothom sap que ja han dictat sentència abans de començar el judici. La involució antidemocràtica a Espanya s’assembla molt a la renúncia de l’establishment a defensar els drets civils arreu. Mireu què fa el populista Tajani! El que passi a partir d’ara no dependrà de si l’independentisme investeix o no Pedro Sánchez. Ja ho tenen decidit. El que sí que pot passar és que el moviment independentista —o sigui el poble— es cansi dels polítics pusil·lànimes, ja que amb les seves febleses estan reduint a l’absurd la gran resistència de l’1-O després de l’error que ells mateixos van provocar el 27-O. Retenir la pilota. Això és el que va fer Pedro Sánchez el 2016. I aquí el teniu intentant picar un córner amb la defensa de l’equip contrari ben despistada.

Publicat a elnacional.cat, 01/07/2019

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.