Espanya és pitjor que Turquia

© Murat Başol

Léalo en español

“Turquia és un règim autoritari amb eleccions”. Així de contundent es va mostrar Umut Özkirimli, professor de l’IBEI i investigador associat del CIDOB, arran del macrojudici contra diversos activistes demòcrates turcs. Yigit Aksakoglu, Mucella Yapici, Osman Kavala i altres acadèmics i dirigents cívics eren acusats d’intentar “derrocar el govern de Turquia” i per això la Fiscalia demanava una condemna de cadena perpètua per als tres primers encausats. Suposo que el cas turc els recorda alguna cosa. No sé si a Turquia també van mantenir un debat semàntic sobre el significat de “multitud tumultuosa”, que és el que va servir perquè el Tribunal Suprem espanyol condemnés els Jordis per sedició. Ahir es va fer públic que la justícia turca havia decidit alliberar els acusats turcs, tal com reclamava el Tribunal Europeu de Drets Humans des del novembre de l’any passat, perquè havien estat vulnerats el dret de la llibertat i el dret de la seguretat dels encausats. Una gran victòria.

El camí cap a la no llibertat és el títol del darrer llibre de l’historiador Timothy Snyder, amb el qual descriu l’epidèmia autoritària que s’escampa arreu. La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut el 1945 a Occident i el 1989 a l’est. Fukuyama ja estava equivocat el 1992 quan va predir la fi de la història, perquè al capdavall la Xina era l’estat comunista més poblat del món, el qual no tan sols no va “retornar a la història” amb la caiguda del Mur, per resumir-ho a la manera d’André Glucksmann quan lloava l’esforç d’intel·lectuals com Václav Havel per “sortir del comunisme”, sinó que va consolidar-se. Snyder denuncia que “l’autoritarisme comença quan deixem de detectar la diferència entre el que és vertader del que és atractiu”. El perill és que algú s’atreveixi a afirmar que la Xina o altres dictadures són tan sols “sistemes de major obediència”. Això és el que ha portat els acadèmics de les escoles de negocis de Barcelona —i de mig món— a exaltar l’eficiència del “capitalisme xinès” obviant-ne el fet que estava regit per una dictadura. No m’estanyaria que els CEO formats en aquestes escoles de negocis trobessin “atractiu” el capitalisme xinès basat en “el sistema de major obediència” comunista, com l’anomena un destacat dirigent de la CUP. L’exacerbat “afany de lucre” capitalista no hauria de fer coincidir aquests CEO amb l’extrema esquerra, com la UE tampoc no hauria de mostrar-se indiferent davant els abusos antidemocràtics dels governs d’Hongria, de Polònia, de Romania o d’Espanya, que avancen cap a l’autoritarisme tant o més que el govern de Turquia, el qual si més no acata les sentències dels tribunals europeus.

La resposta de molts governs a les protestes socials i polítiques dels primers anys del segle XXI demostra que el pensament autoritari va recuperant el terreny que es creia que havia perdut

També es camina “cap a la no llibertat” quan es cau en el negacionisme plausible, que consisteix a negar la discriminació o els actes de repressió acusant les víctimes d’haver-ho provocat. A Espanya el negacionisme és ara plausible i pervers alhora, com hem pogut comprovar la darrera dècada, sobretot perquè l’Estat és a mans de descendents del franquisme, que són els mateixos que combaten les “ideologies de gènere” amb el “pin parental”. El PSOE s’hi va aliar sense manies el 2006, arran de l’Estatut, perquè va arribar a la conclusió que l’exigència catalana d’un reconeixement superior era conseqüència d’haver consentit la pervivència d’una identitat catalana diferenciada. En un debat a Sevilla entre Paco Vázquez, Fernando García de Cortázar i un servidor, el moderador, Arturo Pérez-Reverte, em va preguntar per què a França no existia un problema com el nostre. Li vaig respondre que el nacionalisme francès havia triomfat i que així va ser com va poder acabar amb la diferència. L’havia eliminat amb la repressió i la discriminació. Llavors ell, fent gala del seu espanyolisme, en comptes d’intentar trobar una solució democràtica a la diferència existent encara avui, es va preguntar, gairebé metafísicament, “así pues, ¿que se joda [Espanya]?”. I vaig respondre-li que sí. L’endemà l’escàndol era que jo hagués confirmat aquell lament nacionalista i no que Pérez-Reverte i els altres tertulians haguessin negat els drets dels diferents en nom d’una Espanya superior i castellanitzada.      

Normalitzar els estats “autoritaris amb eleccions”, acceptar com si res que l’autoritarisme s’enganxi de nou a la pell de molts governs amb la intransigència pròpia de les dictadures, fora com no haver après res de la història recent. Cal vèncer la por, deia Manuel Castells quan exercia de catedràtic amb esperit crític, abans de ser ministre de la monarquia del 3-O. Certament, davant l’arbitrarietat del poder només sobreviuen les persones i els pobles que aconsegueixen superar la por, que és una emoció bàsica dels humans. “Persistim i guanyarem” no era un simple eslògan electoral per assolir un escó a l’Europarlament, guanyat, també, en un tribunal d’Estrasburg. Era una declaració de principis, una forma de demostrar que els independentistes no tenien por i d’oposar-se a l’autoritarisme que els empresona i els persegueix. Haver perdut la por portarà els exiliats a Perpinyà per retrobar-se amb la seva gent. Tard o d’hora el Tribunal Europeu de Drets Humans donarà la raó als demòcrates catalans com ho ha fet ara amb els turcs.

Publicat a elnacional.cat, 20/02/2020

Un cop publicat l’article es va saber que el govern turc havia tornat a arrestar Osman Kavala, empresari i activista pels drets humans, a qui el govern d’Erdogan acusa d’estar vincular amb l’empresari i filantrop Georges Soros, i d’haver participat en el cop d’estat militar de 2016.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.