Tothom que em coneix sap que m’agrada llegir els núvols. De fet, en tinc una bona col·lecció, fotografiats per mi o bé per amics que me’ls envien generosament. El meu compte d’Instagram ara n’és ple. Vaig començar a publicar aquestes fotografies arran que em diagnostiquessin un càncer de laringe que encara m’estan tractant a l’Hospital Clínic tres excel·lents professionals: la Dra. Isabel Vilaseca (otorrinolaringologia), la Dra. Neus Basté (oncologia de cap i coll) i la Dra. Izaskun Valduvieco (oncologia – radioteràpia). Em sento molt ben tractat, també, per la psicòloga que m’ajuda a passar aquest tràngol, la Dra. Mireia Primé-Tous, i per les noies de la Farmàcia Lasmarias (la Kish, la Carla, la Tat i la Lorena), amabilíssimes sempre. El diagnòstic de la malaltia, que desgraciadament es va confirmar l’1 d’octubre del 2020, em va introduir al cos la sensació de mort per primera vegada a la vida. El primer d’octubre és una data fatídica per a mi. L’1 d’octubre del 2017 vaig acabar a l’hospital i no pas perquè els energúmens de la policia m’estomaquessin, com van fer amb tants catalans i catalanes que volien votar, sinó perquè vaig patir un infart pulmonar. En general, no tinc bona salut. Aquesta vegada, el patac es va ajuntar, a més, a la decisió de separar-se de mi de qui havia estat la meva parella sentimental durant els darrers vuit anys. Tot plegat ha estat un sotrac personal importantíssim. Devastador. Tanta misèria només ha estat revertida per l’immens amor —i companyia— que m’ha ofert el meu fill Gabriel, amb qui no havia tingut tanta relació des que em vaig separar de la seva mare fa vint-i-cinc anys. Ell sempre ha viscut amb ella, però ara em regala el seu temps generosament. He constatat que, efectivament, el meu fill és el meu patrimoni, per dir-ho a la manera de Philip Roth (1933-2018), qui es va morir esperant el Nobel.

Observar els núvols m’allibera de la tensió diària, que s’ha vist completament alterada. Ara la meva vida gira constantment entorn del tractament, per altra banda duríssim, i només aconsegueixo que segueixi les pautes anteriors quan em poso a escriure les columnes que publico als diaris digitals o en paper. Mantinc el ritme tant com puc per conservar la lucidesa i no deixar-me anar, que és el pitjor que podria fer. Per a mi els núvols no tenen un significat meteorològic. Són terapèutics. Els miro perquè de vegades hi veig la vida, objectes, insinuacions simbòliques que estimulen la meva imaginació, sovint massa arraconada per l’observació constant de la política i la història. Si la història no es fa, sinó que es refà, com repetia sovint Jaume Vicens Vives, només la capacitat de combinar imatges, conceptes i sentiments em permet capbussar-me en l’anàlisi de la política, un territori hostil i ple d’enganys, i en el rerefons històric de les accions del present. L’amic Sam Abrams diu que tinc ànima de poeta. Potser sí, però desgraciadament aquesta no és la imatge pública que molta gent té de mi. Als polítics no els agrado gaire, perquè em troben corrosiu, com si la missió d’un assessor (una feina que he fet durant anys i que no m’ha acabat de satisfer mai) o d’un comentarista fos daurar-los la píndola. La crítica hauria de fer créixer un polític en comptes de venjar-se de la crítica amb vetos i marginacions que han aconseguit esborrar-me de les tertúlies on abans em sentia molt còmode. La llibertat sempre té un preu.

Però tornem als núvols, tot i que cap feina m’ha caigut precisament del cel. Amb seixanta-tres anys ja puc començar a fer balanç de què ha estat la meva vida, per bé que, si no em mata el càncer, tinc al davant vint anys més que penso aprofitar per escriure allò que hauria d’haver escrit fa temps. Em sento posseït per una maduresa intel·lectual que em proporciona una gran satisfacció íntima. Llegeixo més que mai. Vull dir que no rellegeixo, que és el que fan molts professors que tenen la meva edat i se senten incòmodes davant la joventut i les noves anàlisis. Passejar per una llibreria, fullejar els llibres i decidir quin vull comprar, em satisfà tant com fer-ho via web i descarregar-ne una mostra per fer-ne un tast. Des de Plini el Vell, al segle I, el format dels llibres ha anat evolucionant. No tinc nostàlgia del passat, doncs. Al contrari. Si de cas, soc malenconiós. Em persegueix una tristesa vaga, ombrívola i duradora des de ben jove que intento controlar amb les amistats. Sovint em sento com si visqués gràcies a la vida dels altres. En la vida dels altres. La malaltia m’ha fet descobrir —si és que ja no ho sabia— que tinc grans amics. Amics que es preocupen per mi de debò i que setmanalment o cada quinze dies em venen a veure per fer-la petar una estona i oferir-me companyia. N’hi ha que em truquen o m’envien missatges des de tan lluny com Nova Caledònia, Colòmbia o Itàlia. Cada dia, puntualment a les 5:30 h, el meu amic i soci Vicent Olmos m’envia un WhatsApp abans de posar-se a córrer pels camins de l’horta de Catarroja. En acabat, a l’hora del segon cafè matinal, ho torna a fer. Els dimarts, en Ricard Domingo compra peix fresc i dinem plegats.

Els antics equiparaven la melancolia a la bilis negra, una forma morbosa de la bilis que, segons això, influïa en el caràcter fent-lo tornar trist i irascible. Així és com em veu molta gent. Els anys i les amistats han vençut, però, la ira dels dies, que és com vaig titular el llibre de poemes amb el qual vaig quedar finalista del Premi Màrius Torres del 1999. Des d’aleshores no n’he publicat cap més, tot i que tinc un llibre de poemes inèdit, Imaginar-se res, que va acompanyat d’unes bellíssimes il·lustracions de l’amic Eduard Bigas, un pintor català de Palafrugell, deixeble de Modest Cuixart, que fa un munt d’anys que viu a Berlín. Potser aquest 2021 em decidiré a buscar un editor que estigui disposat a fer-ne una edició singular. L’Eduard i jo, que hem patit malalties del cor semblants i parlem molt sovint per telèfon, volem homenatjar els nostres cuidadors – guaridors amb els beneficis que en poguéssim treure: “Vivim així, / amb la felicitat enganxada a la infelicitat, / perquè no sabem viure d’una altra manera…”, tal com arrenca la segona estrofa del poema Recorda’m amor d’aquest llibre inèdit.

El primer dia d’aquest nou any 2021 s’ha llevat ennuvolat i plujós. Des del balcó del pis on visc provisionalment, davant per davant de la Casa Maldà, albiro el campanar de l’església de Santa Maria del Pi i un llarg terrat que em recorda el de casa els meus pares, al carrer d’Aragó, on la mare estenia els llençols. Els paisatges urbans em reconforten i el dia gris d’avui em recorda que a les ciutats on he estat més feliç és on sempre plou i el recolliment fa brollar-hi històries ben humanes, com aquelles que Doris Lessing va transformar en literatura amb les divuit narracions d’Històries de Londres. Històries d’homes i dones, de pares i fills o de mares i filles. Londres —i des de fa relativament poc temps Boston— és la ciutat on em sento com a casa. És una ciutat tràgica, si fem cas al poema que William Blake (1757 – 1827) va escriure el 1794: “Passejo a través dels carrers llogats / prop d’on el Tàmesi llogat flueix…”, però és, també, una ciutat càlida i majestuosa. Hi vaig anar per primera vegada quan era un adolescent, perseguint una “novieta” que hi feia d’au pair, perquè ja havia quedat rendit als paisatges londinencs amb la pel·lícula Blow Up de Michelangelo Antonioni. Retornaré a Londres quan em restableixi i la pandèmia ens alliberi de l’aïllament. La meva vida, de moment, també està llogada.