Eleccions? No, gràcies

Léalo en español

© Francisco Sánchez

1. La bona gent independentista està molt desanimada. Diria que fins i tot està emprenyada. Ara que ja es pot sortir a fer un cafè amb els amics i els coneguts, les poques converses que es tenen sobre política —perquè, a diferència del 2017, la política ja no il·lusiona— provoquen una ganyota de malestar. Tant és que els amics es decantin per Esquerra i la CUP, els presumptes aliats, o bé per Junts, el partit díscol, que la reacció és la mateixa. La majoria dels meus amics em diuen que si els partits finalment no es posen d’acord i cal repetir les eleccions, ells no aniran a votar. La incapacitat d’Esquerra i de Junts de posar-se d’acord podria desmobilitzar, doncs, l’electorat independentista. L’abstenció podria ser una manera d’expressar el malestar amb els partits i el resultat seria que perillaria la majoria del 52% dels vots obtinguda el 14-F. Si en les darreres eleccions la participació (que va ser del 51,29%) ja va caure 27,8 punts respecte de les del 2017 (que va arribar al 79,09%), no vull ni imaginar-me fins on arribaria l’abstenció el mes de juliol, amb pandèmia i l’estiu pel mig. A més, com ressalta l’amic Francesc Abad en analitzar les manipulacions demoscòpiques de les darreres enquestes, entre els votants independentistes només un 20% voldria celebrar noves eleccions.

2. No he estat mai partidari de mitificar el 51,7% de vots favorables als partits independentistes obtingut el 14-F. És real, perquè en democràcia les majories es compten segons els resultats electorals, sigui quina sigui la participació. Per tant, el suport als partits independentistes és avui dia superior al que reben els unionistes, entre els quals hi ha, desenganyem-nos, En Comú Podem. ¿Qui no recorda què va votar Jéssica Albiach en les sessions parlamentàries del setembre del 2017? Ella ja es va encarregar de mostrar el sentit del seu vot. Tot i la majoria independentista, els partits farien molt santament de reflexionar sobre els danys electorals del 14-F. Junts va perdre 377.694 vots, Esquerra 330.280 i la CUP 5.322. Són faves comptades, malgrat el miratge de l’augment de diputats. Després tothom pot fer els malabarismes demoscòpics que vulgui, però la realitat és que els tres partits independentistes amb representació parlamentària van deixar de mobilitzar 713.296 electors. No són pocs. ¿S’imaginen què passarà si es repeteixen les eleccions per culpa del sectarisme que impera entre les cúpules dirigents?

És tan quimèric creure en l’eficàcia del diàleg com confiar que la unilateralitat serà possible aviat. Per tant, tots els partits haurien de res més realistes i acordar un full de ruta estratègic que els doni marge perquè tots s’hi sentin representats

3. És un error pretendre minimitzar les diferències estratègiques entre els tres partits. És infantil i només és un recurs de tertulià, amb poc fons d’armari, per desprestigiar l’adversari (sí, sí, adversari, perquè no conec cap tertulià que sigui neutral i no participi en les tertúlies sense el vist i plau d’un partit o d’un altre). Les diferències entre els partits són profundes. Des de la famosa nit electoral del 2015, quan Antonio Baños va proclamar la derrota en el plebiscit, malgrat la victòria aclaparadora de l’independentisme, que la CUP insisteix a dir que la majoria parlamentària independentista no és un salconduit per a la declaració unilateral d’independència. Va tornar-ho a repetir fa molt poc David Fernández, l’antic diputat cupaire, en unes declaracions a Catalunya Ràdio: “El 52% del vot independentista no legitima la unilateralitat”. El que sorprèn és que la CUP després es mostri tan radical i imprudent. Ara la CUP fa costat a Esquerra en la defensa de l’independentisme ajornat, que és el que ho fia tot a la negociació amb el PSOE. Junts, en canvi, s’erigeix en representant de l’independentisme rupturista. Com ja vaig exposar en una altra columna, és tan quimèric creure en l’eficàcia del diàleg com confiar que la unilateralitat serà possible aviat. Per tant, tots els partits haurien de res més realistes i acordar un full de ruta estratègic que els doni marge perquè tots s’hi sentin representats. No es tracta de fer sincretisme independentista, que és impossible, sinó fer de la necessitat virtut i buscar un mínim comú denominador.

4. Tot i així, un pas previ seria que els partits s’aclarissin internament. Junts hauria de resoldre d’una vegada si vol estar dins o fora del Govern. Si les diferències estratègiques amb Esquerra i la CUP són tan insalvables, el millor fora optar per fer d’oposició, arraconant d’una vegada el sector que només sap fer política muntat en un cotxe oficial. Amb metro també se sobreviu. Esquerra ha d’entendre que un govern en solitari, que necessita quatre vots de Junts, no serà mai de franc. Per tant, cal que negociï amb Junts la quantitat de la factura a pagar i els de Puigdemont l’han d’explicitar d’una manera molt clara. Un part amb fòrceps sempre té riscos per a un nadó. De vegades els danys poden ser irreparables. En aquesta cas, el nivell d’enfrontament ha arribat a unes cotes tan altes, que es fa difícil preveure què passarà. Tots els que ens dediquem a escriure sobre la realitat política, ens hem vist obligats a refer els articles una o dues vegades a causa dels canvis sobtats de guió. La inestabilitat política, que no ho dubti ningú, pertorba la democràcia.

5. La política també és relat. La negociació per acordar la investidura gairebé ha desaparegut de les portades de la premsa. Les raons són moltes, entre les quals l’espanyolització creixent dels mitjans en paper, però també perquè els partits polítics estan esgotant la paciència de tothom. Va contra l’essència del periodisme escriure cada dia el mateix. Però la batalla mediàtica entre els partits existeix. De moment, Junts està perdent per golejada perquè la insultant dictadura mediàtica d’Esquerra s’imposa, però també perquè no se saben explicar ni tenen cap veu amb suficient autoritat que posi ordre. La inhibició de Carles Puigdemont pel que fa al partit, aboca Junts a no tenir veu, perquè quan la gent es refereix eufemísticament als juntaires diu “el partit de Carles Puigdemont” i no pas “el partit de Jordi Sànchez”, posem per cas. “Els discursos polítics són fonamentalment relats; posseeixen una estructura profunda que és narrativa i, per tant, conten històries”, escriu el professor F. Xavier Ruiz Collantes a La construcción del relato político. Crear historias para ganar votos (Aldea Global). Junts té una història per explicar però no té qui li escrigui el relat. A Esquerra li sobren els dogmàtics propagandistes que llancen benzina al foc. Entretant, en l’horitzó no s’albira cap perspectiva que Esquerra o Junts puguin obtenir una hegemonia prou àmplia per imposar la seva estratègia després d’una repetició electoral.

Publicat a elnacional.cat, 17/05/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.