La investidura penja d’un fil

Léalo en español

Penjar d’un fil, © Dolors Puigdemont

Ja som al cap del carrer. La investidura de Pere Aragonès és com la medalla de l’amor, però a l’inrevés: és avui més improbable que fa una setmana o ahir mateix. La decisió unilateral d’Esquerra d’aixecar-se de la taula de negociació amb Junts, sumada a la posterior torrentada de retrets, fa preveure un final dramàtic, que no s’arregla amb un comunicat de premsa (que ni tan sols és conjunt) que no diu res sobre el que s’està negociant de veritat: la investidura o el govern de coalició. El rellotge corre i l’estratègia d’Esquerra de ruixar Junts amb tinta de calamar, que l’hermetisme comunicatiu de Junts no contraresta, només fa que excitar els ànims. Potser ha arribat l’hora de tancar el cicle independentista perquè comencen a fallar dos dels motors que l’impulsaven. Tothom té dret a interpretar la realitat de la manera que més li convingui, però seria més honrat explicar-ho. Si la independència no és al full de ruta d’Esquerra per aquesta legislatura, com assegura Jaume Asens, cofoi perquè aquesta decisió estratègica facilita l’acord amb els comuns, estaria bé que els republicans ho reconeguessin públicament en comptes de negar-ho. El 52% de vot independentista ha de servir per avançar cap a la ruptura amb l’Estat i no pas per apuntalar el PSOE i Unidas Podemos.  

L’única virtut que trobo en les declaracions d’aquests dies dels dirigents dels comuns és dir les coses tal com les pensen. A Esquerra, en canvi, es practica aquella beateria tan catalana de remugar en privat, fins al punt de proferir els insults més descarnats, i després en públic fer veure que no, que el junquerisme és amor, que la via és tan àmplia que hi cap tothom menys aquest enemic privat que és el company independentista de Junts. Els que es manifesten davant de la seu d’Esquerra i criden consignes insultants contra Junqueras són també uns sectaris. Però la política catalana és ara com un d’aquells drames rurals de la gran Víctor Català: un escenari de navalles i d’intrigues i rancúnies a cor què vols. No té remei. Fins que no desaparegui aquesta generació de polítics (tot i la seva joventut), serà molt difícil reprendre el camí cap a la independència. Si a Escòcia el pitjor enemic de Nicola Sturgeon és Sir Alex Salmond, a Catalunya el pitjor enemic de Carles Puigdemont és Oriol Junqueras. Diguem les coses tal com són. L’enemistat dels escocesos és personal, derivada de les acusacions de Salmond contra el marit de Sturgeon —alt càrrec de l’SNP— i el cap de gabinet de la primera ministra, als quals assenyala com a instigadors de la campanya per destruir la seva reputació amb inculpacions inventades. L’enfrontament entre Junqueras i Puigdemont supera l’animadversió personal. És resultat d’una manera diametralment oposada de veure i d’interpretar la realitat catalana. No és que Esquerra tingui una estratègia molt clara i Junts no sàpiga cap a on va, com asseguren els columnistes neorepublicans. Simplement és que Esquerra i Junts tenen estratègies diferents. L’independentisme ajornat d’Esquerra i la CUP no lliga amb l’independentisme rupturista de Junts. No negaré, però, que la manca de feeling entre les cúpules dirigents també compti.

Els quatre diputats de Junts que necessita Esquerra són avui encara més cars que no pas quan Jordi Sànchez va oferir aquesta possibilitat sense especificar com es faria

Tinc escrit que Esquerra odia Junts amb tanta intensitat com necessaris són els seus vots (encara que només siguin quatre) per investir president Aragonès. Esquerra sent la necessitat permanent de situar Junts a la dreta per continuar la salmòdia de l’enfrontament que va portar al tripartit després que Pujol es negués a pactar amb ERC el 1999 per assegurar el seu pacte amb el PP a Madrid i ERC es revengés el 2004 facilitant la presidència de la Generalitat a Pasqual Maragall, tot i que les eleccions les havia guanyades Artur Mas. La incorporació d’antics socialistes a Esquerra, que no són independentistes ni tenen intenció de ser-ho, ha reforçat aquest discurs antiquat, però que Tardà i Rufián, màxims representants del corrent federalista del partit, exploten a tort i a dret amb molta rancúnia. Hi ha pressa per tornar als anys vuitanta, com si per entremig no hagués passat res. Agradi o no, el més rellevant de la dècada sobiranista és que Junts per Catalunya hagi aconseguit incorporar a l’independentisme la dreta que abans només es declarava nacionalista. Junts té moltes ànimes ideològiques, però l’independentisme les uneix totes. A la CUP i a Esquerra, la cohesió ideològica amaga que la meitat de la seva gent no és independentista. Tot i que a Catalunya no existeix un únic SNP, Junts s’hi assembla més que no pas cap altre partit i si cedeix en la seva defensa de la independència, es dissoldrà.

El problema de la fragmentació independentista i la consegüent competició electoral entre els diversos partits que l’encarnen és que ha propiciat que el primer grup de la cambra catalana fos, per dues vegades consecutives, un partit unionista. Primer va guanyar Ciutadans, en les eleccions imposades del 2017, i ara el PSC. Esquerra tendeix a blanquejar els socialistes per una falsa afinitat ideològica. El PSC no hauria avalat mai l’acord que Esquerra ha signat amb la CUP, que s’inspira en un model social nord-coreà. I també és per això que el PSC no facilitarà mai la investidura d’Aragonès, llevat que no l’obliguin des de Madrid i el PSOE torni a sacrificar els socialistes catalans com en les millors èpoques del pujolisme. Si volen tripartit (ara quadripartit, comptant amb la CUP), només podrà constituir-se sota la presidència de Salvador Illa.

Junts no podrà investir Pere Aragonès si l’atmosfera política no canvia. La reunió d’ahir, promoguda pels mateixos que tot el sant dia posen el dit a l’ull de Junts, de moment no ha donat cap fruit remarcable. Els quatre diputats de Junts que necessita Esquerra són avui encara més cars que no pas quan Jordi Sànchez va oferir aquesta possibilitat sense especificar com es faria. És esperar molt de Junts que voti de franc un govern pactat entre Esquerra i En Comú Podem quan Jéssica Albiach acusa els de Puigdemont de ser la reencarnació d’Ayuso a Catalunya. Seria de cornut i pagar el beure. A més, diguem-ho clarament, els comuns formen part de la majoria governamental espanyola que manté a la presó i a l’exili els dirigents de l’1-O. Votar a favor d’aquest govern provocaria una revolta a Junts, perquè en aquest partit, com ja van tastar els arribistes del PDeCAT, qui pacta amb els carcellers en les instàncies que són polítiques (Govern i Parlament i Corts espanyoles) i no pas de gestió (diputacions i municipis), palma. Esquerra vol que Junts s’avingui a donar 730 dies de coll al PSOE per dialogar i, en canvi, ha trencat les negociacions amb Junts al cap de 43 dies (sí, sí 43!, atès que les negociacions amb Junts van començar el 25 de març perquè Esquerra primer va negociar amb la CUP). Fins i tot en això es constaten les prioritats de cadascú. Som a les portes de la convocatòria automàtica d’unes eleccions que no vol ningú, ni un servidor. Ara bé, si els compromisos d’ERC i la CUP amb Junts són tan vaporosos i dèbils com els quatre punts del comunicat emès ahir, els de Puigdemont ho tindran difícil per convèncer les bases que aprovin l’acord.

Publicat a elnacional.cat, 13/05/2021

Una resposta a “La investidura penja d’un fil

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.