Els indults són un engany

Léalo en español

@ Núria Boix

Els indults no són la via. No cal amoïnar-se gaire pel fet que la sala penal del Tribunal Suprem, que és la mateixa que va jutjar la causa contra els presos polítics, hagi informat negativament de la concessió de qualsevol forma d’indult —total o parcial— per als dotze condemnats per delictes de sedició, malversació de cabals públics i de desobediència. Qui podia esperar un canvi de criteri d’uns jutges que es van mostrar parcials des del primer moment? En el dictamen fet públic ahir, els magistrats —els quals han estat incomprensiblement legitimats per alguns dels advocats dels presos amb manifestacions molt desafortunades— no aprecien raons de justícia, equitat i utilitat pública en la causa (general) que justifiquin la concessió de la mesura de gràcia. És clar que no! De moment, ningú no ha claudicat en públic. El conflicte de Catalunya amb l’Estat és polític i no pas judicial. Com que no se sabia combatre l’independentisme en el camp polític, Vox va convertir els jutjats de guàrdia en el seu particular fòrum parlamentari. De fet, l’extrema dreta espanyola ha anat escrivint el guió de la repressió abans i tot de tenir representació a les Corts o al Parlament. El PP i el PSOE simplement han practicat un seguidisme claudicant en permetre a Vox una “campanya” electoral molt llarga. Així és com es guanyen els vots.

Marchena i companyia tenen el seu relat sobre la reivindicació sobiranista catalana i el defensen amb una interpretació més política que no pas jurídica: “Es presenten com a presos polítics els que han estat autors d’una mobilització encaminada a subvertir l’ordre constitucional, a capgirar el funcionament ordinari de les institucions i, a la fi, imposar la pròpia consciència davant les conviccions de la resta dels seus conciutadans”. Mentre la justícia espanyola sigui interpretada així pels jutges, la política serà derrotada i el conflicte amb Catalunya perviurà. La política es degrada quan són els jutges els que decideixen, per exemple, si continua o no el toc de queda, passant per damunt dels governs autonòmics. Llavors és quan la separació de poders s’esmicola i el govern de les togues esdevé un estat semiautoritari. El govern de Pedro Sánchez defensa que l’informe del Tribunal Suprem “és preceptiu, però no vinculant”. Sánchez necessita fer veure que estudia de veritat l’opció dels indults. Que Sánchez digui ara —i que Miquel Iceta ho repeteixi com un lloro— que “en la seva mentalitat no hi ha cap concepte que tingui a veure amb la venjança, la revenja o l’odi”, fa pena. Cal tenir molta barra per afirmar això. Des dels entorns socialistes s’ha fomentat la catalanofòbia amb tanta o més intensitat que el PP, Vox i Ciutadans. El PSC va dividir-se per això i no pas perquè els que se’n van anar fossin necessàriament independentistes. Els que han recalat a ERC han reforçat, en realitat, el sector federalista del partit, cada dia més predominant. Però aquesta és una altra història i en parlaré un altre dia.

Quan l’extrema dreta i la dreta s’abraonin contra el govern del PSOE-UP per la qüestió dels indults, llavors a Catalunya es tornarà a perdre un llençol. En comptes de preparar-se per reprendre el combat contra l’Estat i guanyar la independència, es convocaran noves manifestacions a favor dels presos polítics

Cal refusar els indults. Són una solució enganyosa que, a més, nomésbeneficiaria una part dels líders de l’1-O. Els exiliats no poden ser indultats perquè no han estat jutjats a Espanya, com tampoc no se’n beneficiaran els 3.000 encausats o els que són perseguits pel Tribunal de Comptes. Avalar els indults perquè “alleugeririen el patiment” dels presos i el de les seves famílies és oblidar-se del patiment de tots els perseguits. A més, diguem les coses pel seu nom, la idea de promoure els indults forma part de les negociacions d’ERC amb el PSOE i està pensada amb un doble objectiu. El més clar és tornar a posar en circulació Oriol Junqueras i el seu independentisme imaginari. O sigui el que no existeix sinó d’una manera abstracta i deixa de ser real. L’altre objectiu és més transcendent, perquè persegueix desterrar Carles Puigdemont i aparcar el seu independentisme de confrontació en un exili perpetu. Per afeblir la base electoral de Junts, que es manté prou robusta, cal primer apartar definitivament el president desposseït per mitjà del 155. El gener del 2018 ja es va intentar fer-ho amb la no investidura telemàtica de Puigdemont. Va ser llavors quan Joan Tardà va dir allò tan bèstia, que cap combatent palestí s’hauria atrevit a dir d’Arafat: “Si cal, haurem de sacrificar Puigdemont”. I si goso comparar el president català amb el líder palestí és perquè la causa palestina és molt apreciada per Esquerra. Els indults a la carta estan pensats per provocar aquest efecte i perquè els sectaris en treguin profit sense pensar-s’ho dues vegades.

El Tribunal Suprem ha emès un dictamen que és gairebé un manual d’instruccions perquè Vox, el PP o Ciutadans, o els tres a la vegada, presentin un recurs contra els indults si realment són aprovats mai per l’executiu de coalició del PSOE amb Unidas Podemos, el partit sorgit —ai las!— d’una protesta que deia que volia canviar el món. El poder —i sobretot les ànsies de posseir-ne— domestica tothom. Quan l’extrema dreta i la dreta s’abraonin contra el govern del PSOE-UP per la qüestió dels indults (insisteixo, si s’acaben aprovant), llavors a Catalunya es tornarà a perdre un llençol. En comptes de preparar-se per reprendre el combat contra l’Estat i guanyar la independència, es convocaran noves manifestacions a favor dels presos polítics. Quan els defensors d’una causa només es mobilitzen per alliberar els seus presos, és que han perdut la batalla principal i es refugien en el victimisme que acompanya el dol. L’estratègia de la confrontació pretén anar més enllà d’actuar per reacció a la repressió. L’amnistia només s’aconseguirà amb la victòria de la causa independentista. Per bé que també és cert que llavors les portes de les presons s’obriran soles. Ho dic per ser realista, ara que està tan de moda, i no fer volar coloms. Toca seguir lluitant i no pas posar-se a plorar en una cantonada.

Publicat a elnacional.cat, 27/05/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.