Vestir el govern

Léalo en español

1. Assumir la presidència del teu país és una gran responsabilitat, sobretot en un sistema tan presidencialista com el nostre. La residència del president de la Generalitat està carregada d’història i les pedres parlen a qui sap escoltar-les. Josep Tarradellas ho sabia, potser perquè era un gran amant de l’etiqueta i la pompa, i per això de seguida que va prendre possessió del càrrec va propiciar que la simple mancomunitat de províncies que era la Generalitat restaurada tornés a ser la seu de l’autogovern i la Casa dels Canonges la llar del president. L’exercici del poder té el seu cerimonial. Potser deu ser per això que el 132è president de la Generalitat, el M.H. Sr. Pere Aragonès, el més jove de tots els que hi ha hagut fins ara, va sempre mudat, amb vestit executiu, corbata i sabates amb sola de cuir. Podria vestir igual però més modern, però això va a gustos. La moda, com diuen els entesos, reflecteix els costums generals i particulars. És un indicador sociològic.

2. Tot apunta que en el nou Govern proliferaran els vestits jaqueta i les corbates. Les samarretes són patrimoni de la CUP. La mitjana d’edat dels consellers potser serà la més baixa dels últims temps, perquè a Catalunya s’ha imposat l’edatisme —que és una mena de síndrome de Peter Pan avançada en el temps— i els més grans de seixanta anys no compten gairebé per a res. De vegades només se’ls reclama per fer de bombers si les coses es torcen molt. La història és continuïtat i canvi, si bé la generació actual sembla que no ho sàpiga. Quan es trenca la cadena generacional, es trenca un fil roig. Tenir un fil roig vol dir anar proveït d’uns principis que informen i travessen tota una vida i donen sentit a la història. Les societats es debiliten i perden la memòria col·lectiva quan perden aquest cabdell vital i social. Benvingut sigui, doncs, el nou govern, fill encara de l’1-O, perquè l’alternativa era repetir les eleccions i això hauria estat un desastre.

La desafecció de l’electorat més jove és una mostra que la base no s’amplia, sinó que es redueix. Ves que el sobiranisme no s’estrenyi per on va començar a ampliar-se

3. L’independentisme va arribar al 51,7% en les darreres eleccions tot i perdre 713.296 vots (377.694 Junts; 330.280 Esquerra i 5.322 la CUP). Als partits independentistes hauria de preocupar-los més la segona dada que la primera, especialment perquè els tres partits “pesquen” vots en els mateixos caladors sociodemogràfics i cap trenca els contorns de sempre. El sistema electoral que s’aplica a Catalunya ha tendit a afavorir els partits independentistes i per això estaria bé que els estats majors dels partits s’aturessin a analitzar amb rigor el resultat de les eleccions. Una dada més a tenir en compte per quan facin el check balance. Allí on va haver-hi més abstenció el 14-F, el vot a favor dels partits independentistes fou menor. És lícit sospitar, per tant, que l’electorat no independentista es va abstenir més i això va permetre dissimular la davallada independentista. La desafecció de l’electorat més jove és una mostra que la base no s’amplia, sinó que es redueix. Ves que el sobiranisme no s’estrenyi per on va començar a ampliar-se.

4. El nou govern no serà de cap manera republicà, per desgràcia. La república catalana no existeix i la Generalitat actual és el nom que rep la Comunitat Autònoma de Catalunya. En tot cas, el Govern Aragonès estarà integrat per republicans i independentistes que malden —o així cal esperar-ho— per separar-se d’Espanya i constituir una Catalunya independent en forma de república. Així com un vestit diu molt d’una persona, l’autoengany és tan perniciós per a una causa com l’autoodi ho és per a un país. Per això costa d’entendre el debat sobre tuteles i sobiranies. El govern Torra va ser tutelat per l’Estat i el 155, com també ho serà el govern Aragonès si no es desempallega de les mordasses mantingudes pel PSOE. Aquest govern és tan autonòmic com ho eren els dels presidents Puigdemont, Mas, Montilla, Maragall i Pujol. Al pa, pa i al vi, vi. Una altra cosa és acabar d’escatir què farà aquest govern per alliberar-se de la tutela espanyola. Optar per banalitzar la República segur que no és la via.

5. Política i gestió no són incompatibles. Al contrari. Hauria de ser l’ideal del bon líder. Fora un error oposar la bona gestió de l’autonomia a la reivindicació de la independència i la confrontació amb l’Estat. L’eficiència governamental decantarà més gent cap a la causa independentista que mil proclames. Ser conseller de la Generalitat hauria de comportar passar un test de bon gestor i bon polític, cosa que vol dir saber convertir la gestió en l’arma llancívola contra els dèficits que imposa l’autonomia. A cada entrebanc provocat pel centralisme, cal formular una denúncia. Per cada euro disponible, cal mostrar una acció real, alhora que es reclamen els euros escamotejats o directament pispats per l’Estat. El bon govern inclou, també, la denúncia implacable i constant del centralisme. El cofoisme tarradellista (que per això és avui reivindicat pels socialistes) i pujolista forma part dels enganys del règim del 78 i repetir-lo ara seria condemnar Catalunya a la decadència. El govern que iniciarà la seva singladura dimecres que ve ha de ser un executiu de gestió i de combat, i ha de tenir una clara complicitat amb la societat civil, el que inclou, com no podria ser d’una altra manera, el Consell per la República.

Publicat a elnacional.cat, 24/05/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.