Novetats reescalfades

Léalo en español

Pedro Sánchez i Pere Aragonès a la Moncloa © KIKO HUESCA / EFE

1. “Defensarem el referèndum perquè sabem que és la proposta més inclusiva per resoldre conflictes com el que vivim”. Aquesta és la proposta del president Aragonès per a la reunió de la setmana vinent. El model és Escòcia, ha dit. Encara que el context sigui l’Onze de Setembre, les novetats reescalfades costen de passar. El 23 de desembre de 2016 es va constituir al Parlament de Catalunya el Pacte Nacional pel Referèndum en substitució del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, creat el 2013. El pacte del 2016 es va desfer el 2017, just després del referèndum de l’1-O. Entre els grups que estaven presents a la Ciutadella, ara n’hi ha que posen en qüestió tot allò. L’Estat va aconseguir asseure al banc dels acusats els artífexs del referèndum, en un clar intent de desarticular el moviment sobiranista, i ho ha aconseguit. L’entramat dels comuns, que des que ha arribat a la taula del Consell de Ministres s’ha desdit completament de tot el que defensava abans, ho considera una ximpleria. A la ministra autoproclamada comunista li ha estat més fàcil passejar-se ara per la Ricarda que plantar-se a Lledoners per defensar la llibertat dels presos el 2020, quan es va fer càrrec de la cartera de Treball i Economia Social. Almenys hauria pogut imitar Pablo Iglesias, que va ser més valent en la defensa dels presos. La llibertat de les persones és més important que la vida dels pardals. Que el president Aragonès hagi tornat a fer una crida a una aliança entre institucions, partits, societat civil i ciutadania per fer inevitable el referèndum, és un déjà-vu. Ja ho hem viscut això i al final resulta que totes concessions als comuns no amplien la base, sinó que la redueixen. Quan una via s’ha intentat tantes vegades i ha fracassat, cal buscar-ne una altra. És cert que la unilateralitat mal guiada és un engany, però ho és tant com una taula de diàleg que no aporta cap solució real.

2. El referèndum és la solució ideal, però ningú no ha trobat la fórmula per celebrar-lo sense que l’Estat acusi els convocants de colpistes i als ciutadans de terroristes. Sense que l’Estat pugui impedir-lo i anul·lar-ne el resultat. El problema no és el què, sinó el com. En aquest sentit, el model no és Escòcia. Si és que haguéssim de tenir un model, que no ho crec, seria Kosovo. Per molt cafres que siguin els polítics conservadors de Londres, ho són menys que els progressistes de Madrid o els ultranacionalistes de Belgrad dels anys noranta. Tot i això, cal tenir sempre present el que va dir un dia Timothy Garton Ash: les revolucions triomfen segons el marc exterior. Cap polític espanyol, sigui de dreta o sigui d’esquerra, acordarà amb un govern independentista la possibilitat que a Catalunya s’exerceixi el dret a l’autodeterminació. Caldrà arrencar-los-el, si de cas, debilitant la seva posició internacionalment, a més de desestabilitzar-los parlamentàriament. La taula de negociació, que en aquest moment ningú no sap quan s’ha de reunir ni quin ordre del dia té, no servirà per acordar aquesta sortida. Insinuar que això podria passar és, senzillament, enganyar. La taula de diàleg no és una alternativa a la unilateralitat. És una manera de guanyar temps de qui no sap què fer. La política es fa amb paraules, però la retòrica no transforma la realitat. Els fets són els fets. I és que per negociar amb un govern espanyol i fer política cal saber, primer, història d’Espanya. Espanya només es doblega per la força. El primer ministre neerlandès, Mark Rutte, és historiador i per això és tan inflexible amb les vel·leïtats espanyoles a la UE. Encara que hagin passat molts segles, la Guerra dels Trenta Anys o el Tractat d’Utrecht són el fil que uneix neerlandesos i catalans. Els uns van assolir la independència i els altres van perdre, primer, territori i després la llibertat. I avui dia els Països Baixos tenen Estat i Catalunya és una regió d’Espanya.

3. Tornem al com. A com s’ho farà Esquerra per pactar amb el govern d’Espanya un referèndum. Els republicans i els diaris de l’establishment són els únics que confien en aquesta via. La resta de partits deixen fer i prou. Quan Pere Aragonès afirma que la taula de diàleg és resultat de la voluntat del 52 % (xifra arrodonida) que va donar suport a les candidatures independentistes el 14-F, s’erra, per no dir una altra cosa. La taula de diàleg va ser resultat d’un pacte entre partits, d’un peix al cove d’Esquerra (que representa tan sols el 21.3 % dels votants), per garantir la investidura de Pedro Sánchez. I aquesta és la seva principal debilitat. Si els independentistes de Junts haguessin decidit restar al marge del nou govern, que és el que haurien d’haver fet, ara es veuria més clarament la provisionalitat conjuntural de la proposta i s’entendria millor el menyspreu de Pedro Sánchez cap a la taula. El PSOE sap perfectament que els republicans no són una amenaça per a ell. Els d’Aragonès estan atrapats per la teranyina que han teixit les esquerres espanyoles al Congrés davant l’amenaça de la triple dreta. Té sentit que els partits que no volen separar-se d’Espanya s’aliïn amb el PSOE. Que ho faci d’una manera permanent un partit secessionista és directament suïcida. Queda lligat de mans i peus i desdentegat. Si el model fos Escòcia, que no ho crec, haurien après que l’SNP no és tan dòcil.

Per negociar amb un govern espanyol i fer política cal saber, primer, història d’Espanya. Espanya només es doblega per la força

4. Cal buscar nous camins. Les dreceres tampoc no ens serveixen. La unilateralitat no és possible perquè el partit que la defensa no té la força per imposar-se ni un pla real. Reclamar la independència com qui demana un miracle resulta absolutament contraproduent per a la causa. Amb el 20.07 % dels vots no es pot pretendre desbordar l’Estat. I encara menys si tens en contra els republicans i els anticapitalistes, uns perquè només estan obsessionats per substituir-te a les institucions autonòmiques i els altres per enviar-te a la “paperera de la història” amb un minso 6.68 % de vots. Ho amaguin millor o pitjor, tots els partits han de fer equilibris per defensar la seva posició minoritària. Una proposta que pretengui ser majoritària de veritat ha de ser forçosament compartida. Acordar una estratègia així no vol dir acceptar de mala gana la de l’altre, que és el que passa ara. No té cap sentit. Una estratègia compartida significa asseure’s i acordar un full de ruta que posi per sobre els interessos de la gent que dissabte va tornar a omplir els carrers de gom a gom. Republicans i independentistes comparteixen el govern, amb moltes dificultats, com s’ha vist arran de l’afer de l’aeroport, però no l’estratègia a seguir davant l’Estat. Al contrari, s’hi enfronten dividits, competint. Per això augmenta l’abstenció electoral.

5. La realitat és més complexa que una simple estadística. Ahir, per exemple, un diari de Barcelona tornava a la càrrega per demostrar que l’independentisme té cada vegada menys suports socials. Ho feia amb la típica trampa de posar en relació el tant per cent dels vots vàlids obtinguts a les eleccions del 14-F per totes les candidatures independentistes  (51.32 %, exactament) amb el cens total de l’electorat. El resultat és, segons el rotatiu de la dreta monàrquica, que el suport a la independència és una fantasia. Això també ho deia Mariano Rajoy el 2014 i ja sabem com va acabar tot plegat. Els suports parlamentaris no es compten mai així, perquè en cas contrari avui no tindríem un govern com el que tenim. L’unionisme, seguint la lògica del comentarista que confon la gimnàstica amb la magnèsia, representa un escàs 23.76 % del cens, molt lluny, per tant, del 41.6 % del 2017. És que l’unionisme també està en crisi? Si l’analista fos honrat de veritat, en comptes d’escriure una peça per demostrar que l’independentisme s’ha desinflat, n’hauria escrit una altra per comentar el fracàs d’uns polítics que han provocat l’augment de l’abstenció des d’un reduït 25.0 % el 2015 i un 20.9 % el 2017 al 48.71 % del 2021. Aquesta dada és la que hauria de preocupar tothom. Queda demostrat que en els moments més àlgids del Procés la democràcia a Catalunya va funcionar a tot gas. Aquesta és la via, ho ha estat tothora, que l’independentisme guanyi sempre més a les urnes. I per fer-ho cal il·lusió, unitat i mobilització. Cal tornar a la democràcia i això és el que es nega a reconèixer l’Estat i que el 2017 va combatre a cops de porra i amb empresonaments. Els partits catalans haurien d’acordar com tornar a desbordar-lo sense tanta ingenuïtat i divisió. Per això és tan important conciliar l’acció a l’interior en tots els fronts amb el Consell per la República, punta de llança de l’acció exterior.

Publicat a elnacional.cat, 13/09/2021

Una resposta a “Novetats reescalfades

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.