La taula en crisi

Léalo en español

Ministres del PSOE i Unides Podem i els consellers d’ERC acompanyant Pedro Sánchez I Pere Aragonès © Gullem Roset

Ja es veia a venir. La celebració de la taula de diàleg s’ha convertit en una nova crisi de la coalició governamental. Junts va decidir enviar a la primera sessió de la taula pesos pesants de la formació independentista. A més del vicepresident del Govern, Jordi Puigneró, que fa de cap polític dels independentistes a l’executiu català, s’hi van incorporar el secretari general del partit (Sànchez), un dels vicepresidents (Turull) i la portaveu parlamentària a Madrid (Nogueras). Ningú pot dir que fos una delegació de perfil baix. Al contrari. Si Carles Puigdemont no estigués exiliat, és probable que hagués estat ell qui hauria encapçalat la representació del partit independentista. D’aquesta manera, Junts s’assegurava tenir veu pròpia en aquesta taula, que encara no se sap si serà per fer-la petar o per negociar. Si els representants de Junts haguessin sigut tan sols membres del Govern, la veu dels independentistes hauria quedat diluïda, perquè el mínim sentit institucional obliga els consellers a respectar jeràrquicament les opinions del president. Les discrepàncies haurien repercutit inevitablement en la bona marxa de l’executiu, ja que una discrepància pública contravindria fins i tot la llei de la Presidència i del Govern, la qual preveu que l’actuació dels consellers s’ha de fer “de conformitat amb les directrius del president”. Una delegació política de Junts, integrada per polítics sense responsabilitats governamentals, té la virtut que aïlla el Govern del vaivé provocat per la conjuntura i li permet actuar amb més llibertat.

El president Aragonès va reinterpretar l’acord de govern quan va assegurar que el pacte d’investidura entre els republicans i els independentistes preveia que a la trobada amb la delegació madrilenya només hi assistirien consellers. L’acord no diu això. Textualment s’hi exposa que la “delegació catalana en el Procés de Negociació serà escollida per consens i nomenada pel Govern, amb la voluntat que representi la pluralitat del projecte independentista i té la voluntat de representar i defensar els grans consensos a favor a l’Autodeterminació i l’Amnistia de la majoria del 80% de la ciutadania”. Clar com l’aigua. Els republicans fan ara mans i mànigues per justificar per què han acceptat el veto del govern espanyol als noms dels representants dels independentistes, entre els quals hi havia, i aquesta no és una circumstància qualsevol, el nom de dos presos indultats. La por còsmica de Pedro Sánchez es va disparar, preveient que els titulars de la premsa de Madrid de l’endemà de la reunió segurament haurien estat brutals. L’haurien trinxat. Les comparances entre els presos de Junts i ETA s’haurien sentit ben altes entre els portaveus de la triple dreta. La lleialtat que reclama el president Aragonès a Junts hauria de ser recíproca. Cal defensar les persones en tot moment. Al capdavall ell és president gràcies a un partit que ha manifestat a tort i a dret que no creu en l’estratègia proposada pels republicans. L’error de Junts, si de cas, és no haver manifestat molt abans que la seva delegació seria política i que calia respectar l’acordat en la investidura. L’ambigüitat no és mai bona.

La debilitat d’aquesta taula és que no va ser el resultat d’un acord entre les parts enfrontades, o sigui l’Estat i l’independentisme, majoritari al Parlament de Catalunya i al Govern, sinó entre dos partits, ERC i PSOE. Tot el que comença malament, acaba pitjor

La taula de diàleg i de negociació arrenca malament. De fet, se li ha calat el motor abans de començar la cursa. Si ja era difícil que fructifiqués arran de la negativa del PSOE de discutir-hi de veritat el conflicte, ara, amb l’exclusió de Junts, el futur d’aquest diàleg és més pobre que mai. Està devaluat. L’estratègia dels republicans s’esberla i pot entrar en una crisi profunda. Les crisis internes del bloc sobiranista han provocat molt de cansament, sobretot perquè els missatges no són prou clars. O es fan a deshora. És això el que haurien de resoldre els protagonistes de la part catalana: deixar d’anar a remolc del PSOE i prendre les decisions sobiranament. Una de les grans bèsties negres dels independentistes és Roger Torrent, l’antic president del Parlament, a qui ells fan responsable dels vetos a Carles Puigdemont i Quim Torra. Tot i això, no l’han pas vetat per seure a la taula de diàleg i de negociació. Junts reclama reciprocitat a Esquerra. Qui decideix qui els representa són ells i no Pedro Sánchez o els republicans. Els altaveus mediàtics dels “normalitzadors” s’han afanyat a criticar la posició de Junts, oblidant-se que l’enemic real és l’Estat, avui representat pel PSOE. Segueixen amb la dèria de desgastar els independentistes per acabar amb el conflicte i afavorir la minorització de l’independentisme. Es podria donar la paradoxa que els republicans guanyessin unes noves eleccions, per davant dels independentistes, cosa que faria molt feliç l’establishment del 78, però que l’objectiu de la independència estigués més lluny per aquest afany autodestructiu.

No hi haurà cap resolució del conflicte sense la participació de tot l’independentisme. Com ja vaig dir en l’article anterior, la debilitat d’aquesta taula és que no va ser el resultat d’un acord entre les parts enfrontades, o sigui l’Estat i l’independentisme, majoritari al Parlament de Catalunya i al Govern, sinó entre dos partits, ERC i PSOE. Tot el que comença malament, acaba pitjor. A Catalunya ja hem viscut una situació així, quan la CUP ha utilitzat la seva minsa representació parlamentària per condicionar tot el moviment independentista. En pretendre llençar a la “paperera de la història” Artur Mas i Jordi Turull, a qui els anticapitalistes es van negar a investir president quan estava a punt d’entrar a la presó, van afeblir la força que tenia l’independentisme. L’exclusió dels representants de Junts de la taula de negociació i diàleg potser farà feliços els sectors més sectaris dels republicans, i no cal dir a la Moncloa, que ho va celebrar a cop de piulades, però, si ho pensen bé, serà com si s’haguessin engegat un tret al peu. Tots els unionistes intel·ligents saben que aquest conflicte no es resoldrà intentant aïllar l’independentisme puigdemontista. Quan en un conflicte s’ha volgut fer això amb una de les parts perquè resultava molesta, el resultat ha estat que el plet s’ha enquistat i ha desestabilitzat l’atmosfera d’entesa. El conflicte entre Catalunya i Espanya no és gaire diferent dels altres conflictes nacionals del món. Sense Junts no hi haurà diàleg, facin el teatre que facin ERC i PSOE.

Publicat a elnacional.cat, 15/09/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.