Tres coincidències

Léalo en español

Art buff, 2014 © Banksy

1. Relleu a la cúpula socialista. Que la celebració del congrés extraordinari del PSC per entronitzar Salvador Illa hagi coincidit amb l’ingrés a la presó de Quatre Camins —a la Roca del Vallès, d’on havia estat alcalde Illa— de Bartomeu Muñoz, és pur atzar. Com també ho és que l’Audiència de Barcelona hagi donat un termini d’un mes a l’exalcalde de Sabadell, Manuel Bustos, perquè entri a la presó i compleixi la condemna pel cas Mercuri. Un cas que demostra perfectament que l’anomenada sociovergència ha tingut com a protagonistes, sobretot, el sector dels negocis de CiU i l’espanyolisme socialista. Barto i Bustos són dos dels capitans del PSC que van desplaçar els catalanistes de la direcció del partit en el sagnant congrés que va tenir lloc el 4, 5 i 6 de febrer de l’any 1994 a l’Hotel Melià de Sitges. En aquell congrés Josep Maria Sala, condemnat i empresonat pel cas Filesa —si bé el 2001 el Tribunal Suprem va anul·lar la sentència—, i Josep Borrell, també encausat, van ocupar llocs prominents a la nova direcció, amb José Montilla com a nou gran manifasser a l’ombra. Miquel Iceta va tornar a seure a l’executiva del PSOE.

Entre la corrupció i el sucursalisme, el tsunami provocat pel procés ha transformat el PSC fins a esborrar el Pacte d’Abril de 1978 que portà a la unificació del PSC-C i el PSC-R amb la Federació Catalana del PSOE.

El tripartit no va caure bé a l’estómac de cap dels partits implicats. Els socialistes van sortir escaldats de la relació amb Esquerra i la competència amb Ciutadans va acabar de decantar la balança socialista cap a l’espanyolisme. Mentre el carrer clamava en defensa de l’escola catalana sense la participació socialista, el darrer cap de setmana el PSC va tancar el cicle sucursalista que havia començat el 1994 i va continuar el 2000 amb el congrés de Barcelona que va elegir José Montilla com a primer secretari. En vista de l’evolució del PSC, avui seria inimaginable que Marta Mata, la pedagoga catalanista que representava l’esperit del PSC-C, i Pepe González, l’economista d’UGT que provenia del PSOE, fossin els impulsors de la immersió lingüística a l’escola. Els dos van oposar-se al model de segregació, amb dues vies, una catalana i l’altra castellana, que propugnava Jordi Pujol en contra, inclús, de membres del seu partit. Entre la corrupció i el sucursalisme, el tsunami provocat pel procés ha transformat el PSC fins a esborrar el Pacte d’Abril de 1978 que portà a la unificació del PSC-C i el PSC-R amb la Federació Catalana del PSOE.   

2. El fracàs d’un acadèmic. Que la renúncia al càrrec del ministre d’Universitats espanyol, Manuel Castells, coincideixi, dia per dia, amb la vaga convocada pels estudiants de Catalunya en contra del seu projecte de llei, és ironia o és una mostra més de l’arrogància que gasten certs acadèmics? Castells, que mentre ha estat ministre no ha deixat les col·laboracions setmanals a La Vanguardia, és un exemple, dels molts que podria posar, dels acadèmics que entren a la política amb grans teories que després no poden aplicar de cap manera perquè no tenien en compte la realitat. Del nou ministre d’Universitats, Joan Subirats, el més important no és que coincidís a Bandera Roja amb Castells, sinó que quan va plegar de regidor va declarar que havia descobert que no tot el que explicava a classe tenia aplicació pràctica. Caram! Castells és menys valent i es refugia en les excuses personals per amagar el fracàs. I és que la política, i ja em perdonaran els que creuen el contrari, és un ofici que s’hauria d’ensenyar en una escola d’administració pública. Una escola que no estigués deixada de la mà de Déu, com la catalana, que, per dir-ho ras i curt, està externalitzada perquè en facin negoci les universitats i els acadèmics.

En una entrevista publicada el mateix dia que va dimitir, Castells afirmava que el seu model prioritzava l’ensenyament i els estudiants i no pas la recerca, contraposant-ho al model que va aplicar Andreu Mas-Colell de donar-ho tot a la investigació.

Les universitats catalanes estan en caiguda lliure per manca de finançament, però, sobretot, perquè ningú sap trobar el camí per redreçar la deriva que ha precaritzat el professorat, ha multiplicat innecessàriament l’oferta de graus i màsters i ha burocratitzat la recerca fins a un punt demencial. Des del 30 de setembre d’enguany, oficialment no existeix cap grup de recerca a Catalunya. Aquell dia es va acabar el període d’execució dels ajuts de l’AGAUR als grups de recerca i no s’ha fet cap altra convocatòria. En una entrevista publicada el mateix dia que va dimitir, Castells afirmava que el seu model prioritzava l’ensenyament i els estudiants i no pas la recerca, contraposant-ho al model que va aplicar Andreu Mas-Colell de donar-ho tot a la investigació. No defensaré el model Mas-Colell, perquè és el causant de la descapitalització de les universitats, però em sembla un tòpic titllar-lo de neoliberal per creure en la recerca. Tots els professors universitaris som PDI (o sigui Personal Docent i Investigador) i se’ns retribueix amb aquest perfil: sexennis de recerca i quinquennis de docència. Castells se’n va i segurament seguirà escrivint articles sobre com podria ser el món si els seus governessin. Com Pablo Iglesias, a qui per cert va “col·locar” en el centre de recerca que Jordi Pujol va fer a mida de Castells a la UOC, ell ha estat ministre i no ha canviat res. Al contrari, la universitat trontolla i els ministres cauen un rere l’altre mentre aquí no ho fem pas millor.  

3. L’exaltació del model de segregació. La llengua catalana torna a ser motiu de discòrdia a Espanya. L’Estat està intentant de rematar la feina després de la repressió contra l’independentisme arran de l’1-O. El nacionalisme espanyol sap que el català és medul·lar per vertebrar la nació catalana i per això ara ataca per aquí. També és cert que durant uns anys el lingüicidi ha estat alimentat per un sector de l’independentisme. Es volia ampliar la base prescindint del fonament de la catalanitat que és la llengua i la cultura catalanes. La catalanitat no és ètnica, sinó cultural, i per això tots els tractats acadèmics del món reconeixen que el nacionalisme català és cívic i no pas ètnic.

La immersió es resumeix amb una triada clàssica: llibertat, igualtat, fraternitat.

Arran del cas de Canet i del fracàs de la immersió —no pas perquè sigui un mal model, sinó perquè no s’ha aplicat—, se senten veus que exalten el model basc de segregació lingüística. Ho fan amb un recurs ben estrany. Afirmen que el 82% dels nens bascos trien el model basquista i que per això creix el coneixement de l’èuscar. Els nens bascos topen amb el mateix problema que les criatures i els joves catalanoparlants: l’oferta audiovisual, de videojocs o de música és aclaparadorament castellana. L’èuscar, com el català, és analògic. Però és que, a més, si crees un sistema mitjançant el qual només el 18% dels nens s’escolaritzen en castellà, encara que creguis que estàs salvaguardant els “drets individuals” d’aquelles criatures, en realitat les estàs condemnant a l’ostracisme perquè no tenen els mateixos recursos que el 82% restant. El que podria semblar just esdevé una font de desigualtat intolerable. Si tanta gent tria el que, en realitat, és una model d’immersió lingüística, per què els bascos no deixen de segregar els nens per raó de llengua? La immersió es resumeix amb una triada clàssica: llibertat, igualtat, fraternitat.

Publicat a elnacional.cat, 20/12/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.