Esquerra fa trampes al solitari

Léalo en español

Joc de cartes, 1949. © Joan PonçModest CuixartAntoni TàpiesJoan Brossa

Prop de vuit-centes mil persones majors de vint anys viuen soles a Catalunya, de les quals el 40% té seixanta-cinc anys o més. El confinament és dur per aquest segment de la població. Però com que la majoria pertany a la generació analògica, jugar al solitari pot distreure força. Millor això que no pas passar-se el dia amorrat a la televisió porqueria que inunda tots els canals. Per jugar al solitari tan sols es necessita un joc de cartes, una mica de paciència, que és el nom alternatiu que té aquest joc, i conèixer-ne les normes. Permetin-me que expliqui als lectors més joves, encara que només sigui per sobre, com s’hi juga. Un joc de cartes no resol la solitud, tanmateix almenys permet exercitar la ment.

L’objectiu del solitari és ordenar les cartes de manera ascendent basant-nos en una estructura de set columnes. A la primera columna, situada de dreta a esquerra, sis cartes han d’estar boca avall i una de cara amunt. Les altres columnes van disminuint les cartes girades boca avall (cinc, quatre, tres, dos i una), mantenint-ne sempre una de cara amunt, fins a arribar a la setena columna, que només consta d’una carta descoberta. A partir d’aquest parament, comença el joc d’omplir les columnes. El criteri és que una carta menor va a sobre una carta major, no es poden col·locar cartes del mateix coll i color, perquè cal alternar-les, i si no es poden fer més moviments, cal extreure tres cartes de la pila i situar-les on correspongui, etc. No és un joc molt complicat, si bé cal saber triar i tenir en compte que de vegades és impossible acabar-lo. Forma part de la diversió, que et permet recomençar i recomençar fins que et cansis de dialogar amb els naips i et posis a llegir una estona. Quan s’arriba al carreró sense sortida, la temptació és fer trampes. És d’aquesta manca de paciència que surt l’expressió fer trampes al solitari com a sinònim d’enganyar-se un mateix.

Els jocs de taula han aportat a la llengua moltes expressions que es poden aplicar a la política. Ensenyar les cartes, com a sinònim de revelar les intencions que un té; jugar amb les cartes marcades per alertar que algú té avantatge en una situació, com el jugador de cartes que les marca abans de la partida per reconèixer-les o bé jugar-se el tot pel tot en prendre una decisió enèrgica, la que es considera més adequada, a risc de perdre-ho tot si no es té un as a la màniga, amb el mateix significat que tenir un roc a la faixa. O sigui, tenir un pla, una idea amagada per quan convingui fer-ne ús. Totes aquestes expressions són tòpics que serveixen per anar tirant i fugir d’estudi. Com que pertanyo al col·lectiu de catalans i catalanes que viuen sols, de tant en tant jugo al solitari a l’ordinador —ves, què hi farem!—, i quan me’n canso, en poso a llegir, també, a l’ordinador.

Analitzar el cas català com si fos un més entre les nacionalitats que reclamen la independència en contextos democràtics desenfoca la qüestió. El nostre cas s’assembla, si es tracta de comprar, al d’altres nacionalitats reprimides per Estats autoritaris.

L’altre dia va coincidir que just quan havia descartat seguir jugant per no fer-me trampes, al correu tenia un butlletí d’informació electrònic de la Fundació Irla, que és la fundació d’Esquerra, amb l’accés obert a la revista Eines. Aquest número, el 42, està dedicat a analitzar a “com s’ha de reorientar l’independentisme” després d’una dècada ascendent i l’aturada en sec posterior a la proclamació frustrada de la República. Aquesta valoració és meva, perquè cap dels autors que participen en el dossier utilitzen aquesta expressió. Jordi Muñoz, Carol Galais, Sergi Morales, Marta Brik i Marc Sanjaume-Calvet (qui, de fet, no parla de Catalunya, sinó que compara Quebec i Escòcia) són molt més benèvols i, per exemple, no parlen de la responsabilitat del partit que els patrocina en els fets d’octubre de 2017 i anteriorment. Al contrari, es posen al servei del gir que ha experimentat Esquerra sense cap mena d’autocrítica.

El llançament d’aquest nou número es va fer en un acte públic que va consistir en una conversa a distància, per raons òbvies, entre Ismael Peña-López, el director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya, i Marta Rovira, la secretària general d’Esquerra Republicana. Va moderar l’acte la periodista Sara González, de Nació Digital. Tot quedava a casa, doncs. Peña-López, que és un home ben preparat i simpàtic, si bé una mica ingenu, va deixar anar que els partits i les institucions són els que han d’habilitar com arribar a la independència, “però el què ha de ser un encàrrec concret del poble sobirà. I ara mateix no hi ha un encàrrec clar, a diferència del que va passar el 2012 o el 2017, amb la proclama ‘president, posi les urnes'”. Si em punxen, no em treuen sang! La reivindicació d’aquella proclama de Carme Forcadell és per a mi una manera de fer trampes al solitari. Si busquéssim un resum perfecte del famós “tenim pressa” que va portar l’independentisme fins al penya-segat des d’on va caure al buit, el descobriríem en aquell crit agut de Forcadell proferit des de l’escenari de la plaça de Catalunya. En aquesta història estaria bé que cadascú carregués el seu mort.

Seria una fal·làcia creure que l’aliança amb els partits espanyols d’esquerra podrà abocar a acords sobre l’exercici del dret d’autodeterminació.

Els articles del dossier són més un balanç que no pas un plantejament real de futur. I és que més enllà de repetir que cal ampliar la base i frases boniques sobre les lluites compartides amb els no independentistes, que es tornen agres quan es descriuen les batusses entre els partits del referèndum, no hi he sabut descobrir res original. En canvi, he trobat a faltar una anàlisi en profunditat sobre com desbordar un Estat que, davant una demanda democràtica, respon amb la violència, la supressió de l’autonomia i l’empresonament dels líders independentistes. Sense desmerèixer l’article del jove acadèmic Marc Sanjaume-Calvet, que és molt interessant i agut, analitzar el cas català com si fos un més entre les nacionalitats que reclamen la independència en contextos democràtics desenfoca la qüestió. El nostre cas s’assembla, si es tracta de comparar, al d’altres nacionalitats reprimides per Estats autoritaris. En aquest sentit, també cal saber triar.

El primer bany de realisme seria deixar de considerar l’Estat espanyol com un exemple de democràcia. Si posem en quarantena la democràcia a Hongria perquè Viktor Orbán nega els drets dels homosexuals i posa barreres a la immigració, per què l’entorn d’Esquerra és tan condescendent amb el govern de Pedro Sánchez? És que el PSOE actua diferent que la dreta quan aborda els drets nacionals dels catalans? El pitjor que els podria passar als estrategs de l’independentisme és quedar atrapats, —com ja és evident en els mitjans de comunicació catalans, inclús en els dedicats a l’esport— pel marc mental espanyol dels Pablo Iglesias, Josep Pedrerol i companyia.

L’adversitat i la repressió fan que l’independentisme caigui en els mateixos errors que van condicionar l’acció del catalanisme, que va estar dominada pel victimisme cíclic i l’enamorament. Si els catalanistes confiaven que un pacte amb els partits dinàstics permetria el desenvolupament de l’autogovern, ara també seria una fal·làcia creure que l’aliança amb els partits espanyols d’esquerra podrà abocar a acords sobre l’exercici del dret d’autodeterminació. A la història, ha escrit Timothy Snyder, l’única veritat és la nostra necessitat de mentides, i l’única llibertat, l’acceptació per part nostra d’aquest veredicte. Guinyar una trampa és que algú visqui de l’engany per sortejar amb subterfugis i de mala manera les dificultats actuals, tot i saber que en l’esdevenidor reapareixeran.

Publicat a elnacional.cat, 23/12/2021

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.