Renovacions

Léalo en español

Clock In An Infinite Spiral – © iStock by Getty Images

1. Derrota o col·lapse. El mot derrota és polisèmic. Per a la gran majoria de la gent, derrota significa, en un sentit clàssic, la fugida en desordre d’un exèrcit vençut. Però la derrota també designa la trajectòria d’una nau. Així doncs, en un mateix mot conflueixen dues actituds contradictòries: l’estampida i el camí, la ruta. El col·lapse és una altra cosa, més enllà del significat mèdic que té. És la paralització provisional de les activitats econòmiques, polítiques, etcètera. Després de l’octubre de 2017, l’independentisme va ser derrotat o va patir un col·lapse? No és el mateix, evidentment. Soc dels que no tenen cap inconvenient a parlar de l’1-O com una victòria i del 27-O com una derrota. El referèndum va ser un èxit innegable, malgrat els cops de porra i la requisa d’urnes. En canvi, la traducció d’aquella victòria en la proclamació fallida de la independència va ser una derrota en tota regla. Aquell despropòsit només podia donar com a resultat la sortida en totes direccions dels partits. Cadascun va iniciar una nova ruta, una derrota. I en això estem. Mentre quedin partits independentistes, encara que sigui un de sol, i el suport a la independència continuï rondant el 49%, el col·lapse del qual parlen els nous autonomistes serà una d’aquelles quimeres que perseguia Mariano Rajoy mentre la gent protagonitzava la dècada sobiranista. Donar per mort el que és viu és el pitjor dels autoenganys. Només cal oposar-hi resistència per desmentir-ho.

2. Vells i nous lideratges. La política catalana va renovant-se a poc a poc. Els canvis són més ràpids a les organitzacions de la societat civil sobiranista que no pas als partits, en els quals la vella guàrdia es resisteix a apartar-se. No és que calgui jubilar tothom. També seria un suïcidi. Tanmateix, el moviment independentista guanyaria solidesa si una nova generació comencés a prendre consciència que el futur és seu i que no s’hi val a criticar-ho tot amb una mala llet corrosiva mentre que els més crítics no mouen ni un dit. Algunes plomes s’han convertit en dards descontrolats. La crítica despietada als presos és exagerada, per bé que potser sí que han abusat de la seva condició de represaliats per imposar una manera de fer que en unes altres circumstàncies molta gent hauria rebutjat. Han abusat de la notorietat. Però ara ells són el passat. Només Jordi Turull opta a seguir en primera línia. Si Turull vol generar il·lusió entre els decebuts i recuperar-los electoralment caldrà que faci una inicialització molt profunda i s’oblidi de la seva condició de pres. Els indults van deixar molt tocats els presos. Molta gent recela sobre quin preu han hagut de pagar per ser alliberats. Hi veu una relació de causa-efecte entre els indults i la desmobilització programada de l’independentisme. Els derrotats reaccionen al mal temps; els líders, per contra, tenen la capacitat d’anticipar-se enmig d’una tempesta forta. Cal tornar a confiar si es vol guanyar.

Si la dècada sobiranista va estar marcada per la transformació del catalanisme regeneracionista en un independentisme sense complexos, la derrota de l’octubre de 2017 ha de comportar una revisió a fons de les idees, transformades en estratègies, que van donar vida a l’anomenat full de ruta.

3. Idees noves per una nova estratègia. En Ricard Domingo i un servidor hem acceptat posar-nos al capdavant d’iRe/Pública, un think tank promogut pel Consell per la República, cadascú amb la seva responsabilitat, per contribuir a una altra renovació, que és tant o més necessària que la dels líders. Ens hi posem provisionalment, a l’espera que gent més jove agafi aviat el relleu. Si la dècada sobiranista va estar marcada per la transformació del catalanisme regeneracionista en un independentisme sense complexos, la derrota de l’octubre de 2017 ha de comportar una revisió a fons de les idees, transformades en estratègies, que van donar vida a l’anomenat full de ruta. Està clar que la fórmula, ideada per Carles Viver i Pi-Sunyer, que establia el pas de l’autonomia a la independència “de la llei a la llei”, garantint la seguretat jurídica del procés, no va funcionar. Era idealista i recolzava en un mal diagnòstic sobre la democràcia a Espanya. No solament això, sinó que l’unionisme ha arribat a dir que les lleis de desconnexió eren el cop d’estat pel qual es va jutjar els dirigents de l’1-O. La ingenuïtat de Viver va ser no preveure que els mateixos que un dia van atorgar-li la Gran Creu de l’Ordre d’Isabel la Catòlica i l’Ordre del Mèrit Constitucional, al final no tindrien cap inconvenient a fer-lo seure al banc dels acusats del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona amb voluntat de condemnar-lo per sedició. L’establishment espanyol no conjuga cap altre verb que no sigui reprimir quan es tracta de donar veu a la ciutadania per decidir el seu futur.

4. Autodeterminació i democràcia. La conspiració del CatalanGate ha demostrat per enèsima vegada que el conflicte entre el sobiranisme català i l’Estat és de naturalesa democràtica. Sap greu reconèixer-ho, però hem de donar la raó al diputat popular José Antonio Bermúdez de Castro Fernández quan retreu a Margarita Robles que el problema és “que el seu govern considera els dirigents separatistes prou sospitosos per intervenir les seves comunicacions però a la vegada prou fiables per a Sánchez per ser els seus socis d’investidura”. El PSOE és tan poc democràtic com el 2017 va ser-ho el PP en aplicar la intervenció de l’autonomia i enviar un altre Bermúdez de Castro, Roberto, a fer de virrei de la Generalitat escapçada. Els dos Bermúdez de Castro no són parents, però són de la mateixa camada política. Abans de poder exercir el dret a l’autodeterminació caldrà lluitar per restituir la democràcia. O dit a l’inrevés, caldrà demostrar al món que l’Espanya constitucional és una monarquia bananera, que espia i que protegeix un exmonarca corrupte, fugit al Pròxim Orient de les monarquies feudals per esquivar la justícia. Entretant, l’Estat manté la persecució de Carles Puigdemont, el president de l’1-O, perquè és el símbol de la lluita catalana per la democràcia i la independència. Al capdavall, una cosa i l’altra és la mateixa lluita. La batalla de les idees és cabdal per recuperar el relat i la iniciativa. No serà des de la rendició i el pessimisme que tot renaixerà. Definitivament, tenim una alternativa, ha escrit el lehendakari Juan José Ibarretxe, i és la consciència.

Publicat a elnacional.cat, 23/05/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.