Adreçat als nostàlgics de Convergència

Léalo en español

© Antoni Payà

1. La construcció d’un relat. Arran del congrés de Junts a Argelers i de la pírrica victòria del sector “oficialista”, s’ha anat difonent el discurs, completament fals, que el conclave de Junts a la Catalunya del Nord va significar un gir, una victòria dels vells convergents. Cap dels dirigents de CDC dels d’abans, dels del 3 % per entendre’ns, no s’hauria atrevit a pronunciar les paraules rupturistes que es van sentir per boca de Carles Puigdemont, Toni Comín, Jordi Turull i Laura Borràs. Els moments polítics canvien i el personal polític, també. Dels quatre dirigents que van parlar a Argelers, només dos havien estat abans militants de CDC i el PDeCAT. Un 50 %, per tant. El problema és que a Argelers només va acudir-hi aquesta meitat de l’ànima de Junts, perquè és la que està acostumada a manar i es mobilitza quan se sent amenaçada. (Per cert, és un mite que en sàpiguen més, de gestionar, els ho dic jo que els he patit dins de l’administració). Turull s’amaga rere els resultats d’aquest congrés, que el turullisme va “manipular” amb els vots de càstig a diversos noms, per no aplicar el pacte perquè la direcció de Junts sigui compartida pel 100 % del partit. I aquest pacte, subscrit amb una encaixada de mans, diu que correspon a Laura Borràs proposar el secretari d’Organització, encara que formalment ara sigui potestat de Turull. Inclús la màfia sap que la paraula és sagrada.   

2. Per què no pot renéixer Convergència? Qui vulgui saber per què no és possible ressuscitar Convergència que llegeixi el llibre de Manel Pérez, La burguesía catalana (Península). El subtítol és més precís que el títol: Retrato de la élite que perdió la partida. Fa bé Pérez de parlar d’elits, perquè els burgesos, el que se’n diu burgesos en el sentit marxista del terme, i fins i tot en el d’Antoni Jutglar (que és el referent de Pérez), ja no n’hi ha. Aquest retrat de les elits durant el procés és més una crònica periodística que no pas un llibre d’història. Suposo que l’autor, que és periodista, ja ho pretenia, perquè en cas contrari hauria indicat d’on treu algunes dades per sostenir el seu relat. A més, de vegades Pérez confon la cronologia i els protagonistes, sobretot entre els polítics. El que queda clar és que les elits van separar-se de CDC quan el vell partit pujolista va passar del nacionalisme autonomista a l’independentisme. L’elit independentista és escassa i poc determinant. Tenir diners et converteix en una persona rica, però de cap manera en un d’aquells capitans d’indústria que van posar les bases de la modernitat catalana amb un programa industrial que anava acompanyat d’un programa cultural, el Noucentisme, que es va convertir en hegemònic en deixar enrere el Modernisme. Les elits catalanes sempre han necessitat instruments per influir en el poder, que tothom sap que resideix a Madrid, fins i tot en un Estat autonòmic. Mentre CiU va complir aquesta missió, tot va anar com una seda, perquè les elits se sentien representades. Ara no tenen cap partit que les representi. 

3. Cap partit independentista no pot substituir CiU. Per simplificar el discurs polític, els tertulians i els piuladors acusen Esquerra de voler ser la nova Convergència. No ho serà mai. Abans ho serà el PSC que no pas el partit republicà. Les elits es refien més dels socialistes perquè actuen despullats, com tota la socialdemocràcia mundial, dels radicalismes d’antany, que no pas d’un partit que sent la necessitat d’alçar el puny per demostrar que és més d’esquerra que ningú. Les elits van intentar promoure un partit, (CiU)tadans (i perdonin la broma), que només els ha servit un temps i a un cost molt alt. Les elits catalanes, que per norma general xerren en castellà entre ells i a casa, durant anys van intercanviar favors amb els convergents. Els polítics defensaven la liberalització de l’economia a canvi que les elits no qüestionessin que el nervi de la nació catalana era la llengua i l’escola l’instrument de nacionalització. Ciutadans va atemptar contra aquest principi i va arrossegar els socialistes cap a unes posicions que avui, malgrat els dèficits i que s’hagi ratificat la pèrdua d’uns quants llençols que ja s’havien perdut abans, ha mig rectificat. A més, el peix al cove només funciona quan el partit que el practica pot pactar indistintament, per enumerar el que ja ha passat, amb Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar o José Luis Rodríguez Zapatero.

4. L’extinció del passat. Artur Mas no va poder arribar a cap acord amb Mariano Rajoy perquè va augmentar el preu del pacte. Ja no es tractava tan sols de representar les elits del país i les seves ambicions econòmiques a canvi de competències administratives i el respecte al català. La sentència de l’Estatut i la campanya que els populars havien fet contra el nou text estatutari van desballestar l’invent. Mas necessitava més poder per continuar governant. Però CiU no va entendre el moment polític i va prioritzar el seu paper de partit al servei de les elits que no pas de representant de les classes mitjanes, que és el que anteriorment li donava majories clares. El famós català emprenyat, que després de l’1-O s’ha convertit en el català decebut, és determinant i cada vegada s’absté més electoralment. Ho he escrit un munt de vegades i les dades del CEO ho demostren. Els resultats de les eleccions del 2012, que va ser un més dels errors de percepció de la conjuntura que van cometre els col·laboradors de Mas, van ratificar aquesta tendència. Quan l’electorat convergent de classe mitjana no se sent satisfet, canvia de vot i no té cap problema a votar ERC o la CUP. La qüestió és que mentre no canviïn les coses no se sent representat per cap partit. La decantació sobiranista dels electors convergents va ser anterior a la dels quadres (nacionals i locals) del partit i la decepció amb els polítics de tots els partits per la seva gestió de l’1-O els ha portat a l’abstencionisme (700 mil electors) perquè no se senten representats per ningú. Si el resultat d’Argelers és voler reconstruir CDC, val més que pleguin. Catalunya no és Escòcia i en aquests moments cap partit independentista tornarà a omplir l’espai convergent, si abans no renuncia amb tots els ets i uts a la independència, perquè les elits catalanes són unionistes. A Escòcia una part substancial de l’elit aposta per la independència. Esquerra intenta emular CDC, però perquè fos creïble hauria d’enterrar Gabriel Rufián i Joan Tardà i, també, Oriol Junqueras. El mal és que sense ells els republicans no són res.

5. Prendre una decisió. Si com afirma Jordi Turull, fent seu el que sempre ha dit Laura Borràs, que la taula de diàleg amb el govern espanyol no té més recorregut en haver-se plantejat com una “anestèsia a l’independentisme”, Junts s’ha d’aclarir. Es pot ser independentista i pragmàtic a la vegada, però és impossible representar els interessos de les elits unionistes i al mateix temps voler obtenir el suport de les classes mitjanes independentistes. I és impossible perquè és com intentar barrejar l’aigua amb l’oli. Ni Junts pot ser eternament l’assistent de l’anestesista titular, que és Esquerra, ni sumar-se a la retòrica falsament rebel de la CUP. Ha de trobar el seu espai entre tota la varietat possible d’opcions progressistes. Miquel Roca i Junyent no va enganyar mai. Va complir escrupolosament el seu paper. Per això no va flirtejar mai amb l’independentisme. Crec que només he conegut un roquista que ho fos. Avui cap membre de Junts seria “pare” de cap constitució espanyola. Si algú pretén ser-ho, llavors és que està enganyant l’electorat. Esquerra vol ajudar a reflotar l’esquerra espanyola i per això és premiada per tota mena d’articulistes. La CUP és, sobretot, anticapitalista. Junts és, i només ho és en aquest sentit, antisistema. Contrari al règim del 78. Mantenir-se fidel al mal anomenat octubrisme té aquest preu. Les elits no inviten a les seves festes a qui s’encaparra a portar-li la contrària. Cal saber assumir aquesta circumstància i treure’n partit per bastir una opció creïble mitjançant accions intel·ligents que substitueixin la retòrica d’imitació.

Publicat a elnacional.cat, 13/06/2022

Una resposta a “Adreçat als nostàlgics de Convergència

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.