1. Moltes gràcies, Lluís Ferran, per la confiança. Un agraïment que faig extensiu a l’editorial. No sé si m’has convidat a aquest acte com a professor especialitzat en historiografia i el nacionalisme, o com a representant dels historiadors carlins, l’altre era Josep Termes, com ens anomenava despectivament Jordi Canal en un dels seus llibres. És broma!

2. La col·lecció «Dies que han fet Catalunya» és, de fet, una proposta per rellegir la història del país d’una manera diferent de com s’havia fet fins ara. La generació, diguem-ne, dels «avis», que és l’anterior a la meva —i amb això no vull dir que la meva sigui la dels pares de la majoria d’autors d’aquesta col·lecció— ho va fer promovent l’edició de grans obres col·leccionables. Només cal recordar la Història de Catalunya, dirigida per Pierre Vilar i coordinada per Josep Termes, que Edicions 62 va començar a publicar el 1987. La Història de la Cultura Catalana, ideada per Borja de Riquer i Jordi Casassas per encàrrec d’Enciclopèdia Catalana el 1991. Aquestes eren grans obres col·lectives de síntesi. Es dona la circumstància, a més, que molts dels autors o bé ja han traspassat o bé estan retirats.

3. Amb la col·lecció impulsada per Rosa dels Vents, un o dos autors, com a molt, tenen el repte de repensar la història de Catalunya a partir d’un moment històric concret. L’excusa és una data —la del llibre que presentem avui és l’1 de novembre de 1874—. A partir d’aquesta tria s’aborda el conjunt de la història, ja sigui l’ensulsiada de 1714, com les bullangues de Barcelona de mitjan segle XIX o bé les primeres mobilitzacions antifranquistes arran de la vaga de 1951. La tècnica em recorda la col·lecció «Biografies Catalanes», una història de Catalunya camuflada per altres circumstàncies, la censura franquista, que entre el 1954 i el 1961 va aplegar el bo i millor de la historiografia d’aquella època en dotze volums (Miquel Taradell, Ramon d’Abadal, Santiago Sobrequés, Ferran Soldevila, Joan Reglà, Joan Mercader, entre d’altres). La iniciativa havia estat de Jaume Vicens Vives i es va publicar a Teide, la seva editorial familiar. Ell mateix va publicar en aquesta col·lecció un dels llibres més influents en la historiografia de la contemporaneïtat catalana: Industrials i polítics.

4. La gran pregunta és si, des d’aleshores, hem avançat molt o poc en el coneixement històric. La historiografia catalana és cada vegada més presentista. Interessa el segle XX, sobretot la Guerra Civil, i el món actual, que de vegades convida a fer tertúlia més que no pas a pensar històricament el present. Per raons nacionalistes o patriòtiques, si es vol formular així, també existeix una tendència a historiar el segle XVIII, la centúria de la desfeta i la pèrdua de les constitucions a mans dels Borbons. El segle XIX, en canvi, s’ha estudiat poc. Tot i que és un període fonamental per definir la Catalunya contemporània: només cal sortir al carrer i contemplar els edificis, l’estatuària o l’eixample barceloní, que l’alcaldessa actual es vol carregar, per adonar-se’n. Això és tan així —vull dir el menyspreu al segle XIX—, que ha desaparegut del currículum docent, almenys a la meva facultat. El grau d’història de la UB, la Història Contemporània de Catalunya és una assignatura de sis crèdits que s’imparteix a quart curs. En quatre mesos hem d’explicar un període que va des de la crisi de l’Antic Règim el 1787 fins a les primeres eleccions democràtiques de 1980. Suposo que ja es deuen imaginar fins a quin punt aquest curs és generalista i, com qui diu, una repetició del que els alumnes ja han estudiat a pinzellades a la secundària. No m’esplaio més perquè la meva crítica al sistema universitari i al pla d’estudis seria demolidora.

5. Entrem, doncs, en el contingut del llibre que presentem avui: La Catalunya dels furs carlins. És natural que en Lluís Ferran hagi rebut l’encàrrec d’escriure aquesta obra. Des del 1999, any que va defensar la tesi doctoral Antiliberalisme i guerra civil. El moviment carlí català davant de la revolució democràtica i la guerra civil, 1868-1876, que dona voltes a la qüestió del carlisme i el paper que ha tingut en la història contemporània. Tots els seus estudis s’han centrat en la “darrera carlinada”, o sigui la Tercera Guerra carlina de 1872-1876, però la seva comprensió del carlisme, un dels dos grans moviments polítics amb incidència a la Catalunya vuitcentista (l’altre era el federalisme), és global.

6. La data triada, l’1 de novembre de 1874, és una excusa per parlar de l’etapa final del carlisme, almenys de tal com havia estat concebut al segle XIX arran de les revoltes absolutistes i, en concret, des de la Primera Guerra carlina de 1833. La data correspon a la proclamació de la Diputació General de Catalunya, un organisme polític consultiu creat pel pretendent carlí Carles VII, constituït a Sant Joan de les Abadesses l’esmentat 1 de novembre i dissolta l’agost del 1875, arran de l’ocupació alfonsina. La presidí Rafael Tristany (1874-75), cap de l’exèrcit carlí a Catalunya i, els darrers mesos, “Franciscu” Savalls, el polèmic militar carlí que s’exilià a Niça un cop acabada la guerra. Tot i que cal considerar el carlisme com un projecte espanyol, el pretendent carlí va intentar de presentar la instauració d’aquesta Diputació General com un primer pas cap al restabliment de les antigues constitucions catalanes. O sigui el que en aquest llibre s’anomenen furs. Toledano relativitza aquest, diguem-ne, provincialisme carlí, perquè el motor fonamental de la seva lluita és la defensa de la tradició catòlica. Tot i això, el pretendent va captar que una “devolution” a la catalana de les constitucions li assegurava suports.

7. Un dels aspectes més originals de com enfoca Toledano l’anàlisi del carlisme és que li atorga un significat de modernitat que altres autors no saben veure. Certament, el carlisme era un producte del temps present en una Catalunya que s’estava transformant en la societat urbana i industrial que va ser després. Si el liberalisme modern, l’antiliberalisme catòlic i tradicionalista també ho era. Es podria dir que el carlisme respon a l’anomia que Durkheim va observar en aquelles societats modernes en què regna la confusió i la mútua contradicció de les normes existents creen una greu desorientació en la conducta de certs individus. L’angoixa i el temor és un signe distintiu de la modernitat. Per tant, donada la persistència de les tensions creades pel carlisme arran de l’avenç del liberalisme i el bandejament de la religió catòlica, potser caldria concloure que la modernitat catalana no s’entén sense atendre amb seriositat que representava a Catalunya el moviment carlí. A més, almenys una part d’aquest carlisme acabaria diluint-se, i en part integrant-se, en el catalanisme del segle XX, que, com ja va deixar clar el professor Vicente Cacho Viu, és un dels factors de la modernitat de Catalunya.

8. Acabo. El carlisme va perdre força després de la darrera i última guerra. Va esmicolar-se en diverses propostes. Una branca va ser el tradicionalisme jaumista, actiu del 1909 al 1931, i que és essencial per entendre l’evolució de les forces contrarevolucionàries al segle XX, i una altra el carlisme catalanista d’un Joan Bardina. Aquest sector va entrar en un cul-de-sac que després d’intentar defensar, sense èxit, aquest catalanisme tradicionalista amb fullets com La Catalunya autònoma (1899) de Bardina. Però es manifestà decebut amb l’actuació dels dirigents carlins envers l’alçament de Badalona del 28 d’octubre de 1900, que havia de precedir un alçament carlí generalitzat, i, també, per la nul·la sensibilitat catalanista del partit de Don Carles. És per això que l’any 1903 ingressarà a la Lliga Regionalista de Prat de la Riba i s’esvaí la seva proposta. Tot i que el carlisme no desaparegué mai del tot, fins al punt que reapareixeria a la guerra del 1936 amb la constitució del Terç de Montserrat, una unitat militar de l’Exèrcit franquista, però l’episodi que explica Toledano en aquest llibre n’és, com aquell qui diu, el certificat de defunció.

Moltes gràcies.

Presentació del llibre de Lluís Ferran Toledano, La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Barcelona: Rosa dels Vents, 2022. Ona Llibres, 28/09/2022