Canvi de rumb

Léalo en español

© Girma Berta: Moving Shadows XVI, 2016

1. TEMPS PERDUT. La commemoració dels cinc anys de la celebració de l’1-O s’ha produït en un context de tensió entre els socis de Govern, que és una més de les moltes topades que Junts i Esquerra mantenen des de fa temps. Fa cinc anys els actors polítics eren parcialment uns altres, PDeCAT i Esquerra, però les divergències eren les mateixes, perquè la interpretació que fan de la realitat Puigdemont i Junqueras, que són els líders polítics del procés, no té res a veure. Dissabte va quedar ratificat en l’acte de l’Arc de Triomf quan Puigdemont va criticar els enterramorts de l’1-O. De fet, Junts i Esquerra ja no són els vasos comunicants que eren en altra època Esquerra i CDC, malgrat les divergències ideològiques que els separaven. No ho són perquè la disputa entre els dos partits actuals és sobre el relat nacional i no pas social. Si ho observem bé, no hi ha dubte que Junts és una opció moderada, actualment de centreesquerra, on caben liberals progressistes i socialdemòcrates. Per això sovint s’entén millor amb els socialistes, amb els quals comparteix una determinada manera d’entendre l’acció política. Esquerra, en canvi, tot i la propaganda, tendeix a escorar-se cap als plantejaments dels comuns, en les formes i en el menyspreu perdonavides a tot aquell que se’ls resisteix. Als republicans els agrada gloriejar-se d’esquerrans alçant el puny com en el seu temps l’alçava Alfonso Guerra mentre viatjava a Roma en un jet de l’exèrcit espanyol per veure la seva xicota. Una expressió del populisme avant la lettre. Insistir en la unitat entre Junts i Esquerra és perdre el temps. Només ha enrarit l’ambient i ha desprestigiat els lideratges perquè molts dels ciutadans que l’1-O van sortir massivament a votar, avui no hi confien. S’han afartat de la buidor dels discursos. La CUP ni hi és ni se l’espera.

2. MIRAR-SE DE REÜLL. En l’era de la comunicació és difícil amagar res. Arran de la destitució fulminant del vicepresident Jordi Puigneró, les xarxes s’han omplert amb la imatge de Pere Aragonès assegut, inert, al costat del president Quim Torra, el dia que Esquerra va votar desposseir-lo de la condició de diputat, pas previ a la destitució definitiva. Si jo hagués estat Torra, els ben asseguro que hauria destituït Aragonès a l’instant. Per això comprenc que el president Aragonès hagi destituït Puigneró si realment no va advertir-lo, encara que fos tres quarts d’hora abans, que Junts anava a presentar la proposta que se sotmetés a una qüestió de confiança si no s’avenia a complir a posar data i context al compliment dels acords d’investidura. Aragonès, que està tutelat permanentment per Junqueras, ha volgut aparentar autoritat, interna i externa. Els de Junts, en canvi, no saben com tractar els republicans quan es mostren deslleials i tòxics amb ells. Se n’excusen amb l’argument que ells són responsables, que el fi els obliga a l’entesa, que el benestar dels catalans fa que sigui imprescindible recórrer al qui dia passa, any empeny per mantenir-se en el poder, que era la marca de fàbrica de CDC. Sé de què parlo, perquè vaig treballar amb els convergents durant l’època que estaven a l’oposició i es van inventar la Casa Gran del Catalanisme. Patien molt. Jo també era l’home que els feia patir, com deu recordar Josep Rull. Amb el temps vaig anar descobrint que aquella proposta no era estratègica, sinó un mer instrument per tornar a governar. Em poden titllar d’ingenu, però llavors no ho vaig saber veure. El 2010, CiU va recuperar el poder més pels errors d’Esquerra i la nefasta gestió del president Montilla que no pas pels seus encerts. Junts, però, no és CDC, com insisteixen a dir alguns articulistes i, sobretot, l’entorn dels republicans. És un partit, per damunt de tot, independentista, i la seva única raó de ser és, precisament, aquesta. Si no fos així no existiria. Si deixa de ser-ho, no tindrà futur. Es dividirà.

Creure’s la política de ruptura comporta acceptar el risc de la confrontació i d’estar a l’oposició. Amb governar bé no n’hi ha prou per provocar el canvi

3. EL TRIPARTIT. L’actual coalició de Govern és, en realitat, un tripartit, perquè Junts són dos partits en un per demèrit dels seus dirigents. Esquerra ho sap i per això Aragonès va convocar un Consell Executiu extraordinari i va fer “confessar” els consellers de Junts, com si fossin pàrvuls, si estaven d’acord o no amb la decisió del seu partit. Buscava la traïció. Menys Puigneró i Geis, tots els altres consellers, incloent-hi la independent Victòria Alsina, són turullistes. Això vol dir que són hereus i reivindiquen cada vegada que poden CDC i Jordi Pujol. Tenen com a guia espiritual Artur Mas, que els sembla millor líder que el seu secretari general. Junts ha necessitat una “agressió” tan poc intel·ligent per part d’Esquerra per cohesionar-se. Els consellers d’Esquerra que haurien volgut evitar el xoc de trens actual, s’adonen perfectament que expulsant Puigneró acaben de donar oxigen al “company” de coalició al qual voldrien veure mort. No sé quin serà el resultat de la consulta a la militància de Junts sobre la sortida o no del Govern. El que sí que sé, però, és que l’executiva d’avui ha de tenir l’esperit de lideratge que no ha tingut fins ara i recomanar a la militància una opció o una altra. Si a l’executiva guanyen uns, perfecte, que defensin la seva postura i que els disconformes, molts o pocs, reflexionin sobre què han de fer a partir d’aquí.

4. L’OPOSICIÓ EMPODERA. Quan expliques que el PSC fa anys que és a l’oposició i, així i tot, és el primer partit de Catalunya, la resposta immediata és que els socialistes catalans viuen del poder que té el PSOE i de les alcaldies metropolitanes. Potser sí, però aquest argument no ho justifica tot. Estar a l’oposició es pot viure com una condemna, com va passar amb els convergents, o aprofitar-ho com una gran oportunitat. Junts ha de tornar a ser el que era el 21-D de 2017, que és quan es va constituir. El que no pot ser és promoure un tipus d’acció rupturista des de l’exili, mitjançant el Consell de la República, i a l’interior no tenir cap altra mena d’acció política que no sigui ocupar càrrecs institucionals. Al passeig de Lluís Companys, la gentada va escridassar els uns i va aplaudir a cor què vols un discurs de Carles Puigdemont que lliga poc amb els anomenats pragmàtics del seu partit. Creure’s la política de ruptura comporta acceptar el risc de la confrontació i d’estar a l’oposició. Amb governar bé no n’hi ha prou per provocar el canvi. Aquest error idealista ja el va cometre Artur Mas, que es va pensar que un Govern exemplar, dels millors va gosar qualificar-lo, li asseguraria el suport de la població als sacrificis socials. El pensament màgic recolza en un mal diagnòstic que fa errar en el pronòstic. La famosa hegemonia que anhelen tots els partits no s’aconsegueix així. Cal trepitjar barris, pobles i associacions. Hi ha qui creu que per visitar alcaldes i els caps del seu partit a comarques ja coneix el pols del país. La gent, el poble, és una altra cosa. La majoria de l’opinió publicada, televisada, transmesa per la ràdio o piulada és monocord. Llevat d’algunes veus dissidents, tots els opinadors són de la mateixa corda i generen una interpretació de la realitat que no representa necessàriament la majoria independentista. Esquerra diu que vol ampliar la base i en realitat l’únic que fa és intentar expandir-se per ocupar l’espai de Junts i manar durant tants anys com pugui. L’oposició és una finestra d’oportunitat per a Junts, que llavors deixarà de generar el soroll inútil d’ara i potser recuperarà els principis. I és que els principis són el motor de qualsevol acció política i de govern.

Publicat a elnacional.cat, 03/10/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.