Anem-nos-en junts

El Govern de coalició presidit per Pere Aragonès està acabat. Ara o d’aquí a uns mesos. L’ha enterrat el soroll i la desestabilització de la coalició arran de la reacció dramàtica d’Aragonès a la demanda de Junts que se sotmetés a una qüestió de confiança si no donava garanties de complir el pacte d’investidura. Des de l’endemà de les darreres eleccions, Esquerra ha volgut desestabilitzar Junts. L’avantatge electoral d’Esquerra (trenta-cinc mil vots i un diputat) sobre Junts ha fet creure als republicans que podien fer i desfer al seu gust. També és cert que Junts va fer una negociació de la investidura nefasta, que va comportar la descapitalització del partit, marginant Elsa Artadi en benefici de Jordi Sánchez i la seva claudicació. Esquerra i Aragonès se’n van beneficiar i el govern políticament va quedar a les mans de l’estratègia dels republicans. Junts ha anat permanentment a remolc d’una estratègia que no era la seva i que estava molt allunyada de les propostes polítiques que sorgien des del Consell de la República. És evident que no es podien repetir els errors de l’etapa Torra, perquè en molts sentits perjudicaven les files independentistes, però la inacció actual és inadmissible. És una rendició en tota regla.

L’estratègia d’Esquerra és ben clara. Aparcar la lluita per la independència (decisió que comparteix amb la CUP), per bé que continuar amb la retòrica independentista; pactar a Madrid amb l’esquerra espanyola i gestionar l’autonomia com qui gestiona un mas en emfiteusi perquè qui n’és propietari i mana és sempre el govern central. L’estratègia de Junts no ha estat mai aquesta. O almenys això és el que venien fins ara els líders del partit fundat per Carles Puigdemont. Gestionar el 66 % del pressupost de la Generalitat no és garantia de res, sobretot quan gran part és finalista. Però és que, a més, la Sanitat catalana, que és gestionada per un conseller de Junts, cada vegada està més depauperada per culpa, precisament, d’un finançament crònicament deficitari. L’orientació d’aquest govern respon als criteris d’Esquerra Republicana, els agradi o no als consellers de Junts. S’enganyen els que afirmen que si Junts en manté al Govern, segur que podrà alçar la veu per defensar l’independentisme. Tampoc no és gaire normal participar en un govern i oposar-s’hi alhora. És l’antipolítica. Però és que, a més, encara que un govern sigui de coalició, qui el dirigeix políticament és el president després d’una negociació política amb l’aliat, que n’imposa els límits. Així es va fer i l’auditoria encarregada a la consellera —fins fa dos dies independent— Victòria Alsina i a Josep Rius, va donar com a resultat que no s’havia complert cap dels pactes polítics que s’havien acordat. En un país normal, sa, i democràtic, Junts hauria fet caure el Govern l’endemà. Però segons que sembla, la política catalana és una anomalia. La paradoxa és que ara els partidaris de quedar-se al Govern fan circular una llista d’onze punts per argumentar no sortir-ne que obvia, precisament, el que va assenyalar l’auditoria, i que els va fer concloure, resumint-ho amb paraules de Jordi Turull, que “així no podem continuar. Vam signar un acord de govern que ens acostés a construir les condicions per culminar allò pel qual va néixer Junts, que és la independència”. Els oficialistes plantegen continuar dins del govern com si estiguessin en un executiu tècnic presidit per Mario Draghi, salvant totes les distàncies, perquè Aragonès està a anys lluny de l’economista italià.

Els militants cridats a decidir si cal que Junts surti del Govern tindran la responsabilitat de dictar el futur d’un partit que havia de ser molt gran, però que l’afany de poder d’alguns suposats estadistes ha anat empetitint. L’esbandida d’independents que van sumar-se al projecte ha estat aclaparadora i el rebrot dels vells convergents ha malmès noves iniciatives, com per exemple, una candidatura independent a Girona. De Barcelona no cal parlar-ne, perquè després de la “derrota” d’Artadi davant de Sánchez, estava cantat que la candidata a l’alcaldia tenia els peus de fang. Ara un sector de Junts vol tornar al passat i presentar Xavier Trias, que només engresca els poders envellits de Barcelona com a recurs últim per intentar desfer-se d’Ada Colau. Serà el contrari, amb ell de candidat la consolidaran. Potser els que viuen encara amb mal cos haver arribat tard a gaudir de la mel del poder, aconseguiran el seu objectiu i el partit de Puigdemont continuarà encadenat a l’estratègia d’Esquerra mentre el president exiliat i els dirigents que no provenen de CDC o del PDeCAT perden la partida. Quedaran marginats. Els oficialistes de Junts són els mateixos que va destruir la Crida i que amb el seu sectarisme estan a punt de posar en crisi un espai polític ampli i plural, com són tots els projectes que triomfen. Si s’acaba donant, la seva serà una victòria pírrica perquè quedarà demostrat que potser sí que dominen el partit, però estarà per veure si conserven els electors. Un partit amb un 15 o el 17 % de suport electoral és residual. Anar-se’n del Govern tal vegada eviti l’hemorràgia i permeti que a l’oposició sorgeixin nous lideratges i noves idees. 

Publicat a la revista Mirall, 05/10/2022

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.